I tot canviaria

Diuen que la vida ens regala a diari lliçons i alegries, però la Neus podia afirmar també que la vida dona cops, perquè sempre eren cops els que ella en rebia. De tot arreu arribaven. De tota mena, cada dia... ¡Marxa! ¡Ves-te'n! Li deien tots els que la coneixien. Però ella no sabia què fer-ne de la por que la mantenia empresonada allà. Només s'atrevia a somniar que potser si travessava aquella porta tot canviaria...

Guardada com el més gran dels secrets, perquè la seva ment no se n'adonés, aquella llavor d'esperança anava arrelant al seu cor, mentre el cos seguia parant els cops que podien fer-la malbé. Amb molta cura l'anava alimentant d'un amor que minvava i regant amb unes llàgrimes que augmentaven. Havia de créixer forta per poder enfrontar-se a la por, perquè volia creure que quan travessés aquella porta tot canviaria...

Una matinada, el cop espetegà de ple en una cama. El soroll sord de l'os al trencar-se no va ser tan gran com el dolor que la cremava per dintre, i estirada a terra no presentà batalla. Ell se'n va anar a la cuina. A beure? Més encara? O potser volia rematar-la?... Espantada, la Neus s'arrossegà, s'aixecà i coixejant va atrevir-se a seguir el camí de la llibertat pensant, mentre travessava aquella porta, que tot canviaria...

Recolzant-se a les parets, com va poder, arribà al carrer. Una estranya força l'empenyia a seguir endavant quan, de sobte, els crits d'ell la van horroritzar en sentir-lo escales avall. Va voler córrer, però ja gairebé l'havia enxampat... Llavors, la cama trencada li va fallar i en caure ella cap a un costat, la inèrcia que ell portava el va fer passar-se-la de llarg, anant a parar sota les rodes d'un camió que passava pel carrer. Tant de bo s'hagués atrevit abans a imaginar que en travessar aquella porta tot canviaria...