Adéu Mare

Tot just en feia ja una setmana. Encara no sabia com reaccionar, si xisclar i deixar-me portar, o callar i intentar fer la vida normal, que era el més sensat. Des d’ençà tot era estrany. Com la tarda de l’enterrament, quan només els arbres ploraven, i les fulles queien cap al cel.

Hem anat a posar-hi flors cada dia. Rams de flors blaves i salades com llàgrimes. La inscripció nova, brillant, ofensiva. Preferiria una tomba plena de molsa i esquerdes i pols, amb una inscripció borrosa i malmesa, intel•ligible només pels qui l’han llegida tants cops que l’han memoritzada. Intel•ligible només pels qui no t’han oblidat el nom. I seria tant difícil. Feia temps que sabíem que moriries, però què vols que hi fem, mare.

Entro cada dia a la teva habitació, viva encara. Tota ella amarada de fotografies, de roba, i d’olor. Sobre la tauleta de nit les teves ulleres, una fotografia dels tres, i una cartera intrusa. Obro l’armari per descobrir el jersei que et vam regalar un nadal quan érem petits. L’abraçaria però és buit. Bona nit. Ara el teu llit l’ocupa el pare.
El pare diu que es quedarà un temps per fer-nos companyia. Necessitem algú que ens pugui tranquil•litzar. És llei de vida, diu. Pare em diu que mengi, que el peix es refredarà, però ell sap prou bé que no pot estar massa més fred. El cert és que no vull fer pena a ningú, però em descobreixo pensant en tu i no puc salvar-me de voler engegar aquell peix al terra i trepitjar-lo. Ningú se’l menjarà igualment.

Ara només som el pare, jo i en Biel. Tot i que en Biel no para mai per casa. Està enfeinat. Ningú se’n lamenta tant com ell. Quan arriba a casa ja no se’l sent saludar i ja no sopem junts, així com el pare i jo sí. No sé si sopa ell tampoc, però el pare li en guarda un tros del peix. És peix bo, diu.
-Demà tinc un examen i hauria d’estudiar.

Porto el dia davant dels llibres, però no em puc concentrar i no n’espero res de demà. Des d’ençà tinc facilitat per dormir-me, i davant del text els ulls se’m clouen. I se m’obren al camp davant el balcó de la casa del poble. L’avi et vol ensenyar el bosc que hi ha al final del camí de terra, aquell dia ell es trencaria la tíbia i des de llavors no podria caminar sense encorbar l’esquena i balancejar el pes d’una banda a l’altra. Deixaria de caminar, com tu. Va morir, com tu, no massa després. El despertador m’aixeca d’un bot de la cadira, amb un mal d’esquena horrorós.
-
El pare és a casa quan jo torno. Aquest any mateix s’ha jubilat, i no sap encara què fer amb tot el temps que té a les mans, i com té temps per rumiar-s’ho bé no surt quasi bé de casa, ni s’aixeca del sofà del saló.
Dins del saló hi ha un ambient estrany. Sembla que res es mogui, el rellotge s’ha parat, i ningú ha tingut temps per canviar les piles, les finestres estan closes i tot i que fora el vent remou les fulles marronoses de la terrassa, i les apila a l’entrada per a que algú les reculli. Dins no hi entra per molt fort que repiquin els vidres. El pare, enmig del saló, tampoc es mou. La televisió està encesa, però no té volum i no l’està mirant. Es palpa el genoll, és l’edat, diu. Fins la seva respiració és pausada, com un nen que comprova si ell també és capaç d’aguantar la respiració.
-Ja ets aquí? Algú hauria de reparar el rellotge. – Quan em veu davant aixeca la vista i obre la boca dubitatiu, i resta així durant un petit instant. – Avui ha vingut el rebut. Ens ha sortit bastant car. Però està tot pagat ja, és clar.
Tinc la sensació que hauria preferit no pagar tot el que ha pagat, però no hi té més remei. Un cop se n’ha anat, tant hi fa si el peix acaba a la panxa d’algú, o al terra. Ningú se’l menjarà igualment.

Darrere meu, unes hores més tard, en Biel arriba.

-Me’n vaig de casa, Dani. Ara ja tinc prou diners per pagar-me un pis. Pots venir, per això t’ho dic.- No he pogut respondre res. Tinc ganes d’anar-hi, però preferiria no haver-ho de fer. Abans em voldria assegurar que al saló d’aquell pis tampoc hi passi massa aire. – Demà n’arreglarem els papers i començaré a empaquetar. No hi ha pressa, però.
-
Jo també sento que el pare l’ha matada. De manera molt silenciosa. De la manera que fereixes un ocell i esperes a que es dessagni, sense que se n’adoni que ha deixat de poder volar. A l’ocell el titllaries d’estúpid. El pare es quedaria al pis un temps més, abans de tornar amb la Blanca i les seves filles.

Quan el pare va marxar de casa crèiem que no el tornaríem a veure. La mare no ho volia, però encara el plorava quan no miràvem. Un dia la vàrem descobrir callada i pensativa al safareig amb una camisa seva a les mans. No se’n va adonar que la observàvem, que la sentíem somicar en silenci i que veiem els reflexos de la llum tènue de la làmpada en cada llàgrima que regalimava sobre la roba. Poc després li van diagnosticar el càncer. Ara al pare l’haurem de trucar de tant en tant, com a mínim. L’haurem de visitar de tant en tant, també, com a mínim.

No s’havia estimat mai la mare. I després va trobar la Blanca. A ella no la maltracta. I se’n cuida de les filles. Una d’elles fa poc es va casar. És bona noia. El meu pare no havia somrigut mai a casa nostra, i no podíem veure’l fora. Ara ha tornat perquè la situació era incontrolable. No ens ajuda, però va venir a tenir cura de la mare.

Truquen a la porta de l’habitació. Hauria d’ordenar tots els papers, i tota la roba del terra. La porta està mig trencada i dels cops, dels més lleus, inesperats, pateixo que es caigui a trossos. Rere la porta hi ha un mirall brut de desús. Un no pot perdre el temps recollint els petits trossos si s’esberlés. La porta es pot trencar i podria entrar qualsevol i veure que ho tinc tot desordenat.

-Pots anar a tirar la brossa? El peix ja comença a fer pudor. Pel genoll, és l’edat. – Diu obrint un parell de dits la porta. Se’n retira poc a poc i sento el cruixit descompensat de la fusta del terra a cada passa. Per un moment semblava que volia entrar. S’ha quedat dret allí davant, observant l’esquerda de la porta.

Hauria d’haver mort cansada de viure el sol del dia i no la tènue làmpada penjant del sostre, com suspesa pel sospirs del poc alè que li restava dia rere dia.