Remolins de fulles xiuxiuegen al vent

Un relat de: Arcadi Març
Remolins de fulles xiuxiuegen al vent,
Hauran de caure;
Però ell ha fet com si no les sentís,
I en va brega per reconstruir-ne l’arbre.

Majestuosos,
Els colors s’han ordenat a l’aire.
L’esforç per lluir els fa vibrar
I ressonen tons groguencs, marrons, vermellosos.

Però no hi ha branques ni sàvia,
no hi ha sol, i és de nit;
Només la voluntat,
I ell,
les manté suspeses.

Fins que, valentes,
s’han pensat.

I de l’agònic reconeixement,
Les llàgrimes han decidit caure,
Esquinçant les urpes de la corrent,
De l’aire,
De la covardia del vent.

Esteses al terra hauran d’entendre.
Que elles no han d’alçar-se més,
Que elles són el bressol
De més fulles esperant a ser vessades,
Abans que els arbres estenguin els seus dits al sol.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Arcadi Març

Arcadi Març

19 Relats

12 Comentaris

9744 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Give me the glass, and therein will I read.


Agraeixo qualsevol comentari.