Remolins de fulles xiuxiuegen al vent

Remolins de fulles xiuxiuegen al vent,
Hauran de caure;
Però ell ha fet com si no les sentís,
I en va brega per reconstruir-ne l’arbre.

Majestuosos,
Els colors s’han ordenat a l’aire.
L’esforç per lluir els fa vibrar
I ressonen tons groguencs, marrons, vermellosos.

Però no hi ha branques ni sàvia,
no hi ha sol, i és de nit;
Només la voluntat,
I ell,
les manté suspeses.

Fins que, valentes,
s’han pensat.

I de l’agònic reconeixement,
Les llàgrimes han decidit caure,
Esquinçant les urpes de la corrent,
De l’aire,
De la covardia del vent.

Esteses al terra hauran d’entendre.
Que elles no han d’alçar-se més,
Que elles són el bressol
De més fulles esperant a ser vessades,
Abans que els arbres estenguin els seus dits al sol.