Absència (en la multitud)

Comença a fer dies que viu enmig d'una gran ciutat, entre gent anònima i singular. Un ciutat plena d'estranys que cada dia se la trobem pel carrer. Ella se'ls mira amb resignació... no pot dir "bon dia" a ningú... Tothom li resulta desconegut... Només de tant en tant una cara amable, potser una dona gran la mira, i sembla que l'entén. Per un moment no es sent tant sola. Sap que hi ha molta altra gent en la mateixa situació, sobretot gent gran perduts en un món on enlloc de sentiments regnen les venes de quitrà...
Es troba en un pis petit, compartit, enmig de la gran civilització. Allà dins es sent feliç, és el seu refugi. La por li entra quan ha de sortir i enfrontar-se al dia a dia.. Sortir amb pas ferm, plantar cara al món, un món que mai li ha somrigut. Però ella té orgull! Massa fins i tot, i és capaç de fer-se la forta i no mostrar mai les seves debilitats enfront de l'enemic, ni dels amics.
Surt corrent cada dia per no fer tard a classe i de camí només es troba estranys, tot li resulta molt llunyà. La grandiositat de la ciutat li embolica les entranyes, sent la fredor de la gent que divaguen amunt i avall sense conèixer el veí del davant. L'Anna no s'hi acostuma... Ella surt de casa seva i es troba amb un carrer tranquil, amb els veïns del poble, amb les amistats... Ara no es troba més que estranys. Busca una mirada còmplice i només es troba mirades de desconfiança. Hi ha instants en què sent veritable por d'estar sola entre tanta gent... Té la sensació de desconèixer el món que l'envolta, té por que aquest món l'ofegui.
Esperant que arribi el metro només veu cares desconegudes que passen desapercebudes entre la multitud. Se sent un soroll de fons. És el metro que s'acosta. Ella només veu un túnel que sembla portar a la fi del món. Qui sap... potser un món millor! O potser no hi ha més món enllà del túnel... Li agrada imaginar, deixar-se anar... però ara només es troba reprimida entre un món en el que no hi encaixa.
Puja al metro intentant trobar un lloc on agafar-se, obrint-se camí entre cossos desconeguts que l'empenyen per tot arreu. Les mirades frívoles es creuen entre els viatgers. Sembla que tothom desconfia de tothom. L'Anna no n'és cap excepció... La gran ciutat no li agrada. Enyora la vida del poble. Comença el viatge que, per sort o per desgràcia, ja sap on la portarà... Algun dia li agradaria canviar, poder anar a un altre lloc, és igual quin, però canviar la rutina i gaudir la vida.
Les parades van passant i van canviant els companys de viatge, si se'n poden dir companys... L'Anna se'ls mira i intenta saber què s'amaga darrere cada persona. Mai se sap... S'imagina les seves possibles vides, ho medita, ho canvia, ho pensa, tot i que al cap i a la fi, mai en sabrà res... Potser només li serveix per distreure's o per pensar en altres coses que no siguin les seves. Ells es troba ben perduda però és massa orgullosa per reconèixer-ho. De sobte una veu ja familiar, la megafonia, anuncia la seva parada. S'obre camí entre els estranys per poder baixar.
Surt al carrer i la llum del sol l'ajuda a despertar-se. De cop i volta s'ha d'aturar. Travessar la Gran Via no és cosa fàcil a les 8 del matí. Unes senyals lluminoses l'obliguen a aturar el seu pas mentre una altra senyal dóna pas als vehicles amb motor. Tot el món s'ha de regir per aquestes absurditats? No podríem canviar-ho? Fer un món millor... el seu somni.. No hi pot fer més, és una idealista, una somia truites dit en altres paraules. En pocs segons una multitud s'aplega la seu voltant esperant poder travessar. Al cap d'uns minuts els llums canvien de colors i es canvien els papers.
Finalment passa la porta de la facultat. Sembla que hagi entrat en un altre món... Regna la calma i les cares de son.... Els estudiants van amunt i avall cercant la seva aula. L'Anna comença a trobar cares conegudes, pot començar a dir "bon dia" i això li dibuixa un somriure cada matí. Entra al a seva aula i comença un nou dia...