A l'altar de la vida.

A l'altar de la vida.



A l'altar de la vida
sal i aigua, mar i lluna,
núvols i sol,
però si no tastem res,
no consagrem res.


Les mans com una drecera del poema
van acariciant les paraules.
A l'altar només vida,
ni creus ni creences del temps de l'antigor.
Els pètals de la mateixa rosa
només cauen una sola vegada.


L'aire que per les nits
tomba per les cantonades
és el mateix que fa petar
la finestra i tanca la porta.


No crec en nits d'estrelles d'Orient.
Ho vaig dir ja fa temps.
La barca s'ha quedat sense rems.
Les paraules m'abriguen la pell
i el verb conjuga el meu cos nu.


Les cases persisteixen però s'han mort
els veïns d'abans d'ahir.
L'altar de la vida està ple
de vida a des dir,
però si no tastem res
no consagrem res.


Encenc espelmes per dibuixar
un poema d'ombres a la paret,
un poema d'ombres, però
amb la llum de la flama.


Despullem-nos de falses creences
imposades a cop de creu...
Només quan desclavem claus
floreix la llibertat.
Esclaus de no tastar res.


Camino ran de mar
i deixo petjades dins de l'aigua.
La sal m'amaneix el cos.
Paraules tèbies damunt del paper fred,
i paraules fredes damunt
de paper de sol.
I per camins que sempre
repeteixen la drecera
trobo les mateixes pedres
que altres peus han trobat.


Les paraules persisteixen
i van de boca en boca,
de cos en cos,
de llengua en llengua,
i entre paraula i paraula,
silenci.
Les mateixes paraules
amb diferent accent,
amb diferent to.


El sagrat cor ja no
penja de la paret,
només hi ha el forat sense clau...
La paraula engendra
quasi totes les relacions.
Lluitar amb la paraula és dur,
i més quan l'adversari
esgrimeix la mentida,
i ho accentua amb una mentida,
i ho diuen amb to de mentida.


La faldilla parla sense paraules.
El cos manté el diàleg.
Missatges visuals...
Al plat paraules escudellades
que mai no escriuran el poema.
Paraules recloses al calaix
de l'armari amb olor de florit.


Amb tall d'oblit es talla el poema,
una ferida sense sang.
Una sang sense poema.
Però a les branques de l'arbre
sempre el fruit de la paraula.
Al casament la paraula final
amb l'últim accent.


Temps de por quan
la paraula és viva...
Temps de segar cadenes
quan la paraula la volen a la presó.
A la ferida encara hi tinc
restes de paraules.
Les paraules són la única
riquesa al testament.


Paraules tendres del temps novell.
Al canelobre una espelma
amb flama de paraula.
El badall de boca oberta...
Diuen que les paraules el vent
se les emporta, però no és veritat,
les paraules són el fonament.
Només si les paraules són banals
el fonament és en fals.
La gent va llençant les paraules
o les deixen abandonades,
i sense paraules no hi ha diàleg,
i sense diàleg no hi ha res...


A l'altar de la vida
hi ha el faristol obert
amb el poema de viure
però ningú no el llegeix.




onatge