A la tomba temps verge...

A la tomba temps verge...



A la tomba temps verge...
amb els llavis closos.
Alegries sense llum.
Il·lusions que mai
no estaran al punt.
Les flors de fora, el seu pol·len
mai no traspassarà
la tomba per entrar i fecundar.
El temps ja no té pressa.
En el gran buit tot és ple.


Dins de la tomba
ni fred ni calor...
Cada cuc és un poema
i el gran menú és
la poesia sencera.
Les llàgrimes fan créixer
la molsa damunt del nom
gravat a la pedra.
El vent hi escombra
les fulles de tardor.
La primavera fa
trempar les flors...
L'hivern ho arronsa tot.
L'estiu molta vida,
també males olors...
A la porta del cementiri
horari d'atenció al públic.
Tanquen abans no es pon el sol
perquè tothom torni
aviat a casa...
I els que fa segles que esperen
la resurrecció de la carn.



Dins de la tomba
un talonari caducat
a la butxaca.
Un xec signat que
cap cuc no pot cobrar...
Ara les dreceres de mal viure
totes han fet un camí de llibertat.


Dins de la tomba
cada cuc bressola
un pessic de carn.
I amb la descomposició
ja no falta cap peça
per la gran composició.


Dins de la tomba
la gran calma només
és trencada pel desig de viure...
El colom amb la pau al bec,
ara reposa damunt de la tomba.
Cada carícia ja és un record
que no fa l'eco enlloc.
El camí ja no té creu de terme,
ara tot és llibertat.
Ara el faristol de la vida
hi ha totes les cançons,
només hi falta la veu...


Dins de la tomba,
ara els ulls ja no tenen
mirada ni de desig ni de por.
La sang ja no brinda
ni dóna galop a la vida.
Ara el gran foc
amb mans de flama
acaricia el cos...
La força de l'ésser
ha naufragat.
Ara ja no hi ha port,
ni mar ni destí.
Ara el somriure és un fòssil
difícil de veure.
Aquelles mans amb frisança
ara ja han perdut
tota esperança.


Dins de la tomba
el gran poema ha anat
desgranant els mots.



onatge