'A bon-port'

Havíem quedat per dinar en un poble de la costa. M'esperava en un aparcament del centre mentre veia passar la gent. Homes i dones que caminaven amb pressa, la majoria compungits per la por i dissecats per inèrcia, només cares buides.
Vaig girar el cap per espolsar-me aquests pensaments i llavors la vaig veure. S'acostava amb pas decidit, gràcil, lleugera i radiant malgrat la calor sufocant del migdia. Jo l'estimava i cada cop sabia millor per què.
Vam baixar fins a la platja i vam passejar una estona. L'indret era maco de debò. Carrers estrets i cases de somni amb les parets blanques i les finestres pintades de blau; baranes de ferro forjat, jardinets ben cuidats, rellotges de sol i la remor d'un mar en calma que convidava els primers banyistes de l'any a fer una capbussada i dormir sobre la sorra.
Vaig fixar-me en un roser que sobresortia d'un mur lateral a peu de carrer. Era enorme i gairebé obscè per la seva esplendor. Vaig aturar-me i vaig tallar una rosa amb esforç maldestre. Ella m'estava mirant. Vaig fer dues passes per atansar-li la flor.
L'amor tenia aquestes coses. Jo sempre m'havia fet el dur però en realitat era un figa tova, no m'importava.
- A veure quina flaire...
Va iniciar un gest i en això es va quedar. Abans que pogués olorar-la es va desfer a les seves mans. Pètals de rosa malalta sobre l'empedrat del carrer. Cirerot, el gran galant amb cara d'idiota i nobles intencions. Vaig murmurar alguna cosa absurda i vaig provar de somriure mentre reprenia el pas dissimuladament.
Al cap d'una estona vam trobar un restaurant poc concorregut, un lloc decent i tranquil per gaudir d'un àpat en bona companyia.
Després de dinar tornàvem a ser al carrer, passejant a mitja tarda vora el mar. Vam enfilar un camí de ronda embadalits per la bellesa de l'entorn. El sender era estret i ella anava al davant. Vaig ajupir-me al costat d'unes flors. En vaig collir una. No feia cap olor però semblava consistent i era bonica. En un racó arrecerat, amb vistes a l'horitzó, vam asseuren's recolzats sobre les roques, de cara al mar.
Li vaig donar la segona flor una mica indecís. Aquest cop va romandre sencera. Va dir-me que era una ‘campaneta' i se la va posar a l'escot, amb un gest espontani i descarat que em tornava a robar el cor una vegada més.
Vaig sentir el goig del silenci omplert amb mirades. La vaig besar. Ens vam fondre en abraçades i carícies. I paraules a cau d'orella que s'enduia la brisa salada a confins més remots. Mentrestant, la ‘campaneta' abans sense olor es començava a impregnar d'una nova fragància. Càlida. Sensual. Inconfusible.