19 d'octubre

El cos del vell jeia inert sobre el llit. No era mort però havia perdut la vida. Va obrir lentament els ulls i va mirar cap a la finestra. No entrava molta claredat, així que el dia s'anunciava núvol.
Es va incorporar lentament amb la mateixa desgana de l'últim any. Es va apropar al calendari penjat en la paret i va arrencar la fulla. Dinou d'octubre...una altra vegada. Una immensa sensació d'angoixa va recórrer el seu cos. Feia un any que ho havia perdut tot, fins i tot les ganes de viure. Feia un any que ella se n'havia anat.

Va mirar al seu al voltant i cada cosa que veia era un record. El cor li palpitava de pressa i va tornar a sentir aquella sensació que l'acompanyava des de feia un any. Sabia el que havia de fer, era un dia dedicat al record. Era el mínim que podia fer en la seva memòria després de tot el que ella li va donar cada dia de la seva vida.
Va agafar un disc de la prestatgeria i amb molt de compte el va col·locar al tocadiscs. Últimament qualsevol cançó la relacionava amb la seva situació, però aquella era especial ja que descrivia tot el que ella havia significat per a ell, i sobretot, com s'havia sentit ell durant l'últim any. La música va començar a sonar, el vell va asseure's sobre el llit i va recordar...


"Quan la vaig conèixer, jo passava per la pitjor època de la meva vida. Em sentia perdut i abandonat. No hi havia ningú que entengués el motiu de la meva tristesa, ni ningú que m'ajudés a sentir-me millor. Jo era molt feble i no em sentia capaç de seguir vivint d'aquella manera i moltes vegades pensava en acabar amb tot i desfer-me de la inquietud amb la qual vivia cada dia. Llavors va aparèixer ella a la meva vida i tot va canviar.

La primera vegada que la vaig veure vaig saber que entre nosaltres sorgiria alguna cosa molt especial. Va ser fa catorze anys i, ràpidament van passar els primers tretze que van ser els millors de la meva vida. Amb ella, vaig aprendre a estimar, a compartir i a entendre les mirades quan les paraules no eren necessàries. Poques vegades parlava, i quan ho feia, mai entenia gens amb claredat, però imaginava el que intentava dir-me.

Recordo els seus ulls, grans, brillants, de color cafè, que sempre em miraven atentament quan li parlava. Sempre vaig creure que m'entenia perquè les seves reaccions sempre estaven d'acord amb el que jo li explicava. Durant molt de temps va ser la única que va saber completament de les meves penes, la única que calmava el meu dolor i la única que seguia al meu costat, a pesar dels meus continus canvis d'humor.

Pels matins, li agradava venir a despertar-me ben d'hora. Escoltava com pujava l'escala, després el cruixit de les frontisses de la porta, i per fi apareixia a l'habitació. Sempre contenta, sempre disposada a que aquell dia fora millor que l'anterior i el millor de tot és que ho aconseguia.

Les fredes tardes d'hivern, ens asseiem al terra al costat de la xemeneia i, allà, em passava llargues estones acariciant-la. Si tanco els ulls encara sento el seu tacte entre les meves mans, tan suau i fina.
Per les nits, esperava que jo em quedés adormit i després, silenciosament, marxava de l'habitació.
Quan havia de sortir de casa, es quedava asseguda, immòbil, mirant com m'allunyava. Amb aquella expressió de tristesa als ulls per si trigava a tornar. I quan tornava, allà seguia, asseguda, pacient, esperant el meu retorn.

A vegades costa recordar els bons moments ja que els associem amb sensacions o sentiments, i això no és fàcil d'explicar. Sovint penso que recordo poques coses sobre ella però, amb només mirar una fotografia, el meu cor i la meva ment perceben coses que no sóc capaç de transmetre a ningú.

Recordo, les dues úniques vegades a la vida que m'he despertat sobresaltat a mitja nit i amb llàgrimes als ulls. Va ser fa moltíssim temps i en les dues ocasions havia tingut somnis en els quals ella desapareixia de la meva vida. Perdia a la meva millor amiga, a la companya que havia aconseguit que aquest pobre vell tornés a tenir ganes de viure i realment va ser una de les pitjors sensacions que he tingut, juntament amb la que vaig tenir en el moment en que això es va convertir en realitat.

Els últims mesos vaig ser jo qui em vaig dedicar a cuidar-la, al cap i a la fi, ella s'havia ocupat de mi tota la seva vida. Passava hores i hores al seu costat, desitjant que pogués recuperar-se i que mai arribés aquesta temuda hora del comiat. Però va arribar...

Va començar a empitjorar, i no suportava veure aquella expressió a la seva cara. Estic segur que ella sabia el que passava i que sentia que la seva hora s'apropava precipitadament. Sé que no desitjava sofrir, que preferia morir mentre encara li quedés un petit alè de vida.


I així va ser...va morir un dinou d'octubre a la tarda, era divendres. Vaig estar al seu costat fins a l'últim moment, i vaig veure davant els meus ulls com se li escapava la vida de les mans. Es va anar apagant a poc a poc, fins que els seus ulls es van tancar. Semblava adormida. Amb la mà tremolosa vaig acariciar el seu rostre i vaig notar que el seu cos començava a refredar-se. Ella ja no estava. No vaig poder reprimir més les llàgrimes i vaig plorar mentre tornava a casa. Vaig seguir plorant fins que se'm van assecar els ulls i ja no em van quedar més llàgrimes.
Ella no tornaria, no estaria esperant-me a casa, i mai més podria tenir-la entre els meus braços. Em faltava l'aire i sentia el dolor de la mort al meu pit perquè ella se n'havia anat.
Van passar tantes coses per la meva ment... El dolor s'anava apoderant de mi i volia morir. Ja res tenia sentit si ella no podria estar amb mi. Vaig pensar en acabar amb tot, i això va ser el que vaig desitjar cada matí, quan despertava i recordava que tornava a estar sol.

El meu cos va continuar amb vida, però el meu cor va morir amb ella. I així ha estat tot aquest any sencer, lluitant per seguir vivint i buscant motius per a trobar-li un nou sentit a la vida. La vaig estimar, la vaig estimar amb totes les meves forces i l'estimaré sempre, però de vegades em pregunto si ella ho sabia. Vaig intentar demostrar-li i confio, en que s'anés amb la certesa que saber que ella havia estat la meva salvació i la raó de la meva existència."


La cançó va acabar, i l'habitació va quedar completament en silenci. Una llàgrima relliscava pel pàl·lid rostre del vell que va aixecar el cap i va mirar la fotografia. Un lleuger somriure va aparèixer a la seva cara, la va mirar per última vegada i els seus ulls es van tancar per sempre. Ara podria tornar a passejar amb ella...la seva més fidel amiga, la seva gossa.