Zheler

Beourps no estava mai per hòsties, cosa que no volia dir que no estigués sempre allà on hi havia hòsties. Aquell dia estava en el Bar Joke Noke vestit amb el seu típic vestit de submarinista (patia constantment pel canvi climàtic i l'escalfament global) i el seu arpó de gama alta. Tres busca-bronques habituals el miraven dissimuladament amb cert respecte desde l'altre punta de la barra. Beourps ho sabia i ho apreciava, no hauria volgut per res del món que haguessin deixat de donar-li el tracte habitual en aquell lloc, havia de passar desapercebut.
Almenys tot lo desapercebut que es podia passar amb un vestit de submarinista i un arpó de gama alta.

El Bar era un tuguri tuguriós, un lloc de mala mort pels entesos en morts. L'estància era plena de petites taules de fusta innocents envoltades de grans criminals culpables. Molts d'ells mirant encuriosits, amb certa atenció poc saludable, cap al nouvingut d'estranys hàbits indumentàris. Clar que altres criminals, menys educats, directament el senyalaven amb el dit mentre es xiuxiuejaven alguns comentaris que, si rebien l'aprovació dels seus camarades, ben aviat serien dits en veu alta.

Jack era el propietari d'aquell niu de corbs d'ungles afilades. Era un home gros i alt amb el cap completament llis. Li encantava fer bromes i crear gresca amb els nous clients que tenien la desgracia d'entrar en el seu local. Així que no tardà en acostar-se amb un somriure d'orella a orella al nou espectacle de la nit.

- Unas barritas de merluza, capitan Pescanova?
- Mejor unas patatitas bravas, Mr Propper.

La gent del local havia rigut més o menys igual en els dos comentaris. Allò segons en Beourps era un empat tècnic. Per una part havia aconseguit una petita reputació, la suficient per no ser l'imminent objecte de mofes de tot el local, per altra part el barman no s'hauria quedat content, voldria la segona part de la funció. Tot allò era una fotuda prova d'iniciació.

- Hueles a pescado, amigo. Y sabes qué hacemos aquí con los pececitos como tú?
- Diga-li al meu amic... - digué en Beorps mentre apuntava amb la punta del arpó la cara del pobre desgraciat.

Dues frases, un moviment ràpid i una actitud. Aquestes eren les 4 incògnites de l'equació que tenia com a resultat la seva integritat física. Pels brams i rugits que sortien de les boques dels corbs salvatges, semblava que havia resolt correctament l'equació. Mínim un notable. Respecte a en Jack, nomes tenia dues opcions: Arriscar-se a que fos un autèntic grillat, dels que tant freqüentaven aquell local, i continuar donant la murga o donar l'aprovació i la benvinguda a un nou client.

- Tranquiiiilo amigo!! Sólo estava bromeando, dile a tu arponcito que se relaje. - va dir en Jack mentre mantenia els braços en alt i donava un pas endarrere.

Beourps guardà l'arpó a la seva funda, al costat de la cuixa dreta. Mai havia sigut partidari de forçar les coses al límit, mai sabies com podia reaccionar una persona contra les cordes, normalment treien el millor d'ells mateixos. Ell mateix n'era un bon exemple. Justament perque estava al límit havia anat a parar a aquell racó i havia de fer el què havia de fer. Perque ho havia de fer, no? Sinó qui? Definitivament ho havia de fer...

Les patates braves arribaren en pocs minuts, calentones i salsejades. Beourps les agafà i s'acostà als 3 espècimens de l'altra banda de la barra. Segué tranquil·lament en una cadira lliure al costat d'ells. I degustà una de les patates mentre mirava les ampolles dels prestatges.

- Bones nois, que tal van els negocis? - digué Beourps sense ni mirar-los.
- Qui ets tu? - digué despectivament un d'ells.
- Un que sap què us porteu entre mans. - digué en Beourps mirant-lo fixament. Una estona de silenci. Cares preocupades i recriminatòries entre els tres individus.
- Tu no saps res, fot el camp d'aquí! - exclamà el mateix d'abans mentre s'aixecava de la cadira aïrat.
- Calma amic meu - digué en Beorups mentre l'obligava a sentar-se posant-li la mà a l'espatlla -no voldràs que tot el bar s'enteri dels vostres negocis, no?
- Què vols?
- El mapa, sencer i amb tots els detalls. - això definitivament els havia matat. La cara de sorpresa i de por, juntament amb l'atenció que li professaven ara mateix no es podia pagar ni amb una mastercard.
- Com ho saps? Perquè el vols? - mig tartamudejà l'home.
- No fa falta que sigui l'original. Demà al matí sobre l'edifici Kheiston, ja els he avisat, us deixaran entrar i us guiaran fins a dalt. Us sembla bé a les 9? Jo no diria que no, nois. - digué en Beourps mentre s'aixecava de la cadira i demanava el compte. Si no els havia impressionat lo del edifici Kheiston, poca cosa mes podia fer per impressionar-los, pensà.
- Qui ets!? Tu no ets de la bòfia... - exclamà aquest cop l'home que estava més lluny.
- Sóc molt pitjor que els de bòfia, creu-me - digué en Beourps mentre acabava de pagar i marxava del local.

Beourps havia complert. Es mereixia una feliç retiradeta fins l'endemà al matí. Li caldria fer una trucada i quatre cosetes més, però la part d'acció del dia ja s'havia acabat. Així que es dirigí al seu piset de 150 metres quadrats amb vistes a la platja. Mai havia considerat ni consideraria aquell piset com casa seva, però no es podia queixar de res, tenia de tot. Entrà al pis, es tragué les botes, es posà roba més còmode i passà una plàcida tarda veient pel·lícules descarregades d'Internet. Demà seria un altre dia.

Eren les 8 del matí. Beourps lluïa un elegant vestit d'etiqueta. A aquella altura el vent bufava amb força. Els seus cabells castanys es movien amb força sense desfer-li el pentinat. Els ulls blaus miraven la porta que duia al mirador d'aquell singular edifici. L'edifici Kheiston tenia una altura de 505 metres, 65 ascensors i 101 plantes. Per arribar al mirador, a més, disposava de dos ascensors especials, els quals podien arribar a una velocitat de 1000 metres per minut. Ara en Beourps mirava el cel, sabia que encara quedava una hora per que vinguessin aquells individus, però gaudia mirant el cel, allà dalt, en algun lloc hi havia la resposta als misteris que buscava.

Un soroll el despertà de les seves cavil·lacions. Algú estava obrint la porta. Mirà el rellotge, eren tres quarts de nou. De la porta sortiren quatre individus, els tres que en Beourps havia conegut al bar i un altre que també duia vestit d'etiqueta. L'home del vestit d'etiqueta és deia John i era un vell conegut d'en Beourps.

- Bones Beourps, aquí tens els teus convidats. - digué en John, mentre deixava adelantar-se educadament als tres homes.
- Gràcies John, et dec un favor.
- Cap problema Be, us deixaré aquí sols i no deixaré entrar a ningú. Fins després. - just acabada la frase es dirigí a la porta.
- Fins després Jota.

John tancà la porta. Els tres individus restaren en semicercle al voltant d'en Beourps expectant.

- Els mapes.
- T'hem investigat. Perquè vol, un submarinista buscador de tressors antics, aquest mapa?
- Suposo que... per formar part de la meva col·lecció de coses curioses. - diguè en Beourps somrientment
- No ens espantes, no ets més que un submarinista adinerat, perquè hauríem de donar-te els mapes?
- Si no us espantés gens ni mica, no hauríeu vingut fins aquí. El que no entenc és que, si us penseu que sóc un trist submarinista innocent, hagueu vingut fins aquí arriscant-vos a trobar una redada policial.
- Si ens haguessis volgut dur a la presó ho hauries pogut fer ahir a la nit tranquil·lament.
- Correcte, però si pensesiu que sóc una persona innocent no hauríeu vingut aquí avui.
- Diguem que una persona corrent no es dedica a encanonar a en Jack amb un arpó. A més....
- Al gra, els mapes.
- No has respost la pregunta màgica, perquè te'ls hauríem de donar?
- Ah, això, entenc. Doncs perquè el meu amic és darrera la porta amb un mòbil i, si no em doneu el mapa, en un minut trucarà a la policia. Ah, i no us molesteu en intentar obrir la porta, és tancada desde dintre i és d'alta seguretat. Hola john! - digué saludant a la porta - Ens veu a través de l'espiell. - explicà somrient.

L'home que havia estat parlant fins ara, i que estava un xic mes adelantat que els altres es posà la mà dins la jaqueta. En treguè un bloc de documents de diferents mides plegats per separat. Allargà la mà cap en Beourps. En Beourps agafà els documents, els obrí parsimoniosament i examinà el contingut, al seu ull semblaven correctes. Com a mínim no podia distingir-hi cap discordança amb les dades que coneixia, a més tenien molts detalls i notes annexades.

- No hi ha res més? - digué.
- No, això és tot. - digué sorprés l'home.
- Molt bé, podeu marxar. John, obre!!!

La porta s'obrí. Els tres individus sortiren. La porta es tancà.

En Beourps, es recolzà a la barana. Mirà cap abaix, cap als puntets negres que es movien pel carrer. -Hi ha més de 400 metres- pensà. Se li va acudir que hi havia una curiosa relació entre el poder i l'altura. Al cap i a la fi només les persones realment poderoses podien permetre's edificis com aquell. Sempre s'havia sentit més partidari del poble, dels d'abaix. Però per ajudar als d'abaix s'havia de pujar molt amunt. En Beourps no sabria on col·locar-se, no estava abaix ni amunt. Era relatiu, molts l'haurien col·locat amunt i molts altres avall. Poca estona després en John el despertà de les seves cavil·lacions.

- Ja són fóra.
- ... Endevina a què em dedico John.
- Buscador de tresors?
- Exacte, John - digué amb un somriure.
- Jo em preocuparia una mica més per a què es dedicaven ells. - digué seriosament en John
- Anaven armats?
- Un si, hem hagut de confiscar-li l'arma.
- S'ocuparan d'ells?
- Segurament si.
- Quan tardarà en Dremer a venir aquí?
- Cinc minuts o menys, i tinc l'ordre de no deixar-te sortir.
- Ok, perfecte, tanca la porta i entretenint-lo tot el que puguis.
- L'últim favor Be. - digué i tancà la porta darrera seu.

No tenia molt de temps. Desplegà i enrotllà els mapes que tenia a les mans. Un cop enrotllats els lligà dol
çament amb un llaçet i s'acostà a una de les plantes que decoraven el mirador. Estaven en un test de pedra rectangular amb quatre potetes d'escasa altura. Examinà la part de darrera del test. Una peça metàl·lica enganxava el test amb la barana. Treguè un tornavís de la jaqueta, i desarticula la connexió de ferro treient quatre grans cargols. La peça caiè a terra. Estira amb força el test amb les dues mans, al cap duna estona aconseguí fer-lo girar uns 45 graus. Sota el test sobresortia un tub metal·lic perpendicular al terra. La part posterior del tub estava tapada amb una reixeta. Descargolà la reixeta. Introduí els mapes pel tub i aquests caieren amb implacable força de gravetat. Un cop enllestit, ho deixà tot tal com estava originalment. Ja no calia patir pels mapes.

En John havia fet correctament la seva feina. Estava donant tot tipus d'explicacions a en Dremer sobre perque havia permès que tot allò passes quan obria la porta en Beourps. Els dos el miraren i en John es relaxa una mica. El seu substitut per rebre la bronca havia arribat, i era mes culpable que ell.

- Beourps, - exclamà en Dremer - aixó ha arribat massa lluny! Més ben igual els permissos especials que t'atorgui A, el teu accés a aquest edifici serà totalment vetat a partir d'ara mateix! No hauries ni tan sols de poder accedir en aquest edifici i oses portar gent armada per tindre converses secretes! Imperdonable!

Mentre en Dremer seguia escupint tot el rencor que tenia acumulat durant feia temps, en Beourps s'adona que hi havia dues persones mes en aquella petita estància que tenia accés a un dels ascensors que duien al mirador. Les dues persones l'estaven observant i semblaven òbviament a les ordres d'en Dremer.

- M'estas escoltant Beourps!? Ara mateix informaré A perquè et tregui cadascun de tots aquestes permisos especials que el senyoret Beourps té. - digué recalcant cada paraula amb tot el rencor que era capàs de vomitar - Vincent, Walt! Feu-lo fora de l'edifici, sense cap tipus de tractament especial!

Els dos homes, agafaren fortament en Beourps pels braços i l'acompanyaren al ascensor. El que tenia mes cara de Vincent premé el boto 0. Mentre les portes es tancaven en Beourps aprecia la impagable cara de pomes agres d'en Dremer. L'ascensor baixa molt ràpid deixant-los una estranya sensació de vertigen. Un cop a la planta baixa, els dos homes registraren en Beourps a consciencia i el passaren pel detector de metalls. Creuat el detector hi havia la sortida. Per primer cop a la seva vida, aquella porta era de direcció única.

Havia sigut un mal dia per en Beourps. Cert que havia trobat els mapes, inclús li havien deixat endur-se el tornavís, però li havia sortit massa car. Per dir-ho d'una altra manera, era com si estigues jugant al joc del penjat i per endevinar la primera lletra ja li haguessin posat el cap. En Dremer estava fent investigar aquells tres, i tard o d'hora descobriria quin camí portava en Beourps. No nomes en Dremer, els seus superiors i qui fos que estes per sobre dels superiors també ho sabrien. I farien l'impossible per parar-li els peus. Aquella nit tindria que compartir experiències amb Zheler. O almenys tot això era el que pensava en Beourps en aquells instants.

Beourps anà al seu piset. Es posà el vestit de submarinista amb les seves pertinents botes. Agafà l'arpó i sortí del piset en direcció al port. Prop del port hi havia una estància amb taquilles. En Beourps introduí una clau a la taquilla 202. Dintre hi havia uns peus d'ànec. Es tragué les botes i es posà els peus d'ànec deixant les botes a la taquilla. Cinc minuts després estava al port, un metre sobre el mar, sobre una superfície de pedra dura. Davant seu s'extenia tota la zona portuària, un pas davant seu hi havia el buit. Mirà el cel, mirà el mar sota seu i saltà.

La profunditat del mar fou penetrada per un home amb vestit de submarinista. L'aleteig de les aletes l'endinsaven en altres medis. La pressió de l'aigua transformava el seu entorn. Bussejà paral·lelament al mur de roca que el separava d'un altre món. Més avall una enorme canonada cilíndrica feia veure que era un abocador de residus de la ciutat. Beourps entra dintre, bussejà en la semi-foscor fins una porta enreixada, aparentment desgastada pel pas dels anys. Introduí una petita clau en un oxidat pany i la porta grunyí mentre s'obria. Un cop dintre s'assegurà de tornar a tancar bé la porta.

El conducte era molt fons, després de 10 minuts d'agonic esforç en Beourps vislumbrà una comporta. La comporta abarcava tot el conducte i el segellava completament. En Beourps girà una gran manovella i l'obrí. Dintre l'esperava una sala de descompressió perfectament equipada amb una altra comporta a l'altre banda. La forma de la sala continuava sent cilindrica, pero amb unes parets metal·liques, un parell de botons, uns indicadors i diversos orificis. Un cop dintre i amb les portes ben tancades Beourps premé un boto. La pressió baixà paulatinament i al cap de poc el nivell del aigua començà a baixar fins a buidar la sala. Per fi, estava arribant...

Darrera la comporta l'esperava un comfortable vestuari, amb les seves taquilles, la seva pica, el seu mirall, el seu lavabo, la seva dutxa, etc.. La sala era de planta cuadrada, 2 metres i mig d'altura i al fons en linea recta amb la comporta tenia una petita porta. Beourps, exhalà i descansà, mentre deixava el seu vestit de submarinista en una taquilla. Agafà una gran tovallola i es dutxà mentre xiulava una alegre canço. Per fí es podria relaxar una miqueta després de tota aquella capbussadeta. Un cop dutxat es vestí amb roba comoda que hi havia a les taquilles i obrí la petita porta.

Una gran sala l'esperava a l'altre banda. Un autèntic loft de forma rectangular i 60 metres cuadrats. Un loft perfectament equipat amb una gran cuina, un menjador, i un dormitori. A falta de finestres amb vistes al mar tenia una misteriosa porta metal·lica en un dels seus extrems. Aquell loft era la veritable casa d'en Beourps, era aquí on es retirava a meditar i on prenia contacte amb Zheler amb mes tranquilitat. Pero abans de relaxar-se en Beourps volia satisfer la seva curiositat i comprobar si les coses havien funcionat tal com volia. Agafà una cadira de la taula del menjador i la col·loca al bell mig de l'estancia. Pujà sobre la cadira i mirà cap amunt. Observà un tub metal·lic tapat amb una reixeta que sortia del sostre. Descargolà la reixeta i uns documents caieren directament a la seva mà. Els documents estaven lligats dolçament amb un llaçet, el correu havia arribat sa i estalvi pel conducte de ventilació.

Beourps, es passà una estona estudiant els mapes, el que es portava entre mans no seria gens fàcil. No tenia temps per perdre, així que va fer una pasta oriental pre-preparada que nomes requeria cinc minuts de cocció i la devorà en pocs minuts més. Un cop enllestit, es dirigí al seu llit mentre es treia la roba mes feixuga quedant practicament en calçotets. Dintre d'un dels calaixos de la seva tauleta de nit hi havia una xeringa i un envas amb un líquid acabat amb el prefix zepam. S'injectà uns quants mililitres de la sustancia i es deixa caure sobre el llit. Aviat obtindria claredat.

- Fí del primer capítol -