We choose to go to the moon

We choose to go to the moon, not because it’s easy, but because it’s hard.
“Hem triat anar a la lluna, no perquè sigui fàcil, sinó perquè és difícil” va dir John Kennedy, l’any 1962 en un mític discurs davant del poble americà.
Ni sóc ciutadana dels Estats Units, ni havia nascut en aquell moment, però cada vegada que escolto aquesta frase em brillen els ulls i una flama d’emoció s’encén dins meu.
M'adono que al capdavall, aquest discurs amaga allò que en últim terme som els humans, el que hem sigut i serem sempre, des dels inicis de la nostra existència, fins l’últim instant d’aquesta. Som uns éssers que constantment pensem reptes i els atrapem amb tanta força que res ens els pot arrancar de les mans. Ni tan sols el temps ens pot vèncer, perquè el que comença una generació ho acaba una altra i ho gaudeix la següent. Sí, també som uns éssers fascinantment contradictoris. Individualment som covards, en societat som capaços d'enfrontar-nos a qualsevol perill; les nostres vides d’una en una són miserables, dins d’un conjunt apassionants; la nostra lluita en solitari és suïcida, en comú és transcendent. Però sovint tenim tantes ganes d'arribar a la meta que no ens fixem en les coses que hem sacrificat a canvi... tenim tantes ganes d'avançar que no ens parem a mirar si és el camí correcte.
Com diu Kennedy, triem els objectius més difícils, precisament perquè son difícils; perquè si podem fer un pas de gegant no el farem de tortuga. Hem pujat la muntanya més alta, hem creuat l’oceà volant, hem inventat els ordinadors i els telèfons... I tot això per què? Per avarícia? Competitivitat? Orgull? O simplement perquè estem bojos?
Més enllà de qualsevol déu, la nostra religió consisteix en no creure en límits, ni el propi planeta ens pot parar els peus. We choose to go to the moon ja és passat…
Ara, a trepitjar Mart!