Voltes per Barcelona

Passejant per Barcelona sense saber qui soc, qui hi ha a dins d'aquesta silueta que veig que camina per l'enllaç de la parada de Provença a la línea blava, cap a hospital clínic.
Que segueix el seu rumb, un rumb que s'ha marcat fa massa poc temps, però que passa com una eternitat, entre varis trontolls.
segueix aquest rumb simplement perquè l'ha de seguir i tot i tenir un aula on posar-se a estudiar, un lloc on aixoplugar-se de la seva altra realitat, tot i així.. es pot estar perdut.
Tan perduda com la noia que camina cap a la escola Industrial i que ja no se ni qui es.
I suposo que aquest es un gran motiu pel qual aixecar el cul cada dia del llit, amb la pregunta de sempre: sabre un dia com i qui soc realment?
Des de que has marchat, me d’esubicat massa. El cel s'ha tenyit de gris, el meu somriure s'ha apagat, ara han d’arrancar-me’l. I n'hi així aconsegueixo retrobar-me amb ell. Tot ho visc des de una melancolia asfixiant, un dubte constant, milers de preguntes que et faria si et tinguis altre cop davant meu.
Potser no m’atreviria, o tu no sabries contestar-me o em mentiries, que es el camí que utilitzes amb massa facilitat.
Però les maleïdes preguntes segueixen donant voltes pel meu cap, les meves ganes immenses d'escalar i sortir d'aquest pou enorme en que estic ficada. I a cada petit pas que donu, vui que tu sàpigues que l'he donat. Perquè? si ja no hi ets. Si de qui m'haig de curar es de tu!
Però no se... mai marxes.
Mai he acabat de desconnectar-me del tot de la teva presencia, i de la teva necessitat periòdica de mi.
de mi amb tu.

I així segueixo...
Ni tan sols soc capaç de fingir que tot va be, d lluitar perquè les persones que em rodegen es creguin el paper de noia feliç, de tia amb un subidón de la ostia, d'algú que es sent en pau.
O de creure-me’l jo aquest paper.
Nomes vui cridar! quan veig tots els rostres de persones que m'aprecien, que no son capaces de sentir el dolor que em remou el pit, que em crema l'estomac! nomes vui cridar i plorar i caurem! i xisclar als 4 vents que no se que em passa, que segurament tu no ets 100 x cent culpable, però que no estic be.
Que no estic be però que donaria el que fos per estar-ho..
i que se que ho aconseguiré o que moriré en l'inten.
Per molt que ara l’únic que veig que te sentit es escapar d'aquí , escapar de tot i superar que no ens vam saber estimar.

Tancar aquest capítol que ha durat massa temps, arribar a creure'm que no va ser mes que una altre etapa , i oblidar, oblidar i jasta... com un record mes, negre.. que bulleix a l'infern amb el color del perdo i la llibertat
Perquè no se si serè capaç mai de perdonar-te, ni de perdonar-me a mi d'haver estat tan cega, de no haver-ho tallat i d’haver-te arribat a estimar tan com no et mereixes. Amb un amor pur i sincer que no et mereixes ni potser et mereixeràs mai.
D'haver lluitat contra vent i marea perquè m'arribis a veure com algu digne, algu per poder olvidarla. Algu amb qui fer camí.

Però odiar no es el camí, perquè desprès de l'odi ve el perdo i perque aixo es perdre massa temps i el meu temps val massa com per perdre’l odiant-te... saps? odiant-te, o odiant-me ami. Senzillament no val la pena ni crec que tu mereixis...
No penso desistir i tirar la meva vida a la basura con anys enrere tants cops he fet perquè la valentia es seguir endavant, aunque de l’únic que tingui ganes es de desaparèixer, de no seguir. De deixar d’aguantar-me.
O d’abraçar-te i fer-te l’amor amb una intensitat que fa tant que no sents...
i de tirar la tovallola en aquesta lluita constant.

Tu vas sanejar molt de mi, em vas ajudar! per marxar així de cop, deixant-me a les fosques..
però deixant-me pitjor, perquè ara el dolor ve lligat amb L'AMOR, i ell sempre ha pogut amb mi.. es massa poderós!

Però juro que em sanejaré, que treure les urpes de la meva part felina per despertar d'una puta vegada d'aquest dolç malson..
i se que arribarà el dia en que no m'aixequi un matí havent somiat amb tu dient-me:
saps que Mire? en el fons mai em vas agradar tan...