Viure sense demanar més

Quan ens aferrem a coses inexistents,
quan pensem que un pensament és real,
ens adonem que quan no el podem tocar,
la base del pensament s'esfondra.

Definitivament,la sort existeix,
però creure en ella és un laberint,
on les direccions s'han esborrat
i la sortida s'amaga desesperadament.

Si mirem bé,el món som nosaltres,
no la sort,ni l'avarícia ni els diners,
i tots nosaltres fem moure el món
amb les nostres expectatives.

Si l'últim que s'ha de perdre és l'esperança,
aferrem-nos a la realitat,
no busquem ambició,estatus ni riquesa,
només vivim el present.

Simplement deixem que la vida,
amb pensaments realistes,
ens porti cap al cavall de la vida,
com si es tractés d'una dansa,
i caminem per ser nosaltres mateixos.

Davant nostre tenim un camí gran,
a la mida de les nostres possibilitats,
que no sempre és fàcil de trobar
i menys fàcil de llaurar.


Si aquestes portes que sen's obren
no són valorades,
la humilitat queda al buit
i l'ambició mata els somnis,
com una vida feliç.

Sigui quin sigui el camí que triem,
sempre tindrem el suport d'aquells que estimem,
i d'aquells que vindran en el futur,
allò que ens ensenyarà el destí.

Per tant,seguim el camí dels nostres pensaments,
de les nostres expectatives,
però mai volem sense semblar realitat.