Visitem altres móns

Un relat de: Joanjo Aguar Matoses

Voleu viatjar? Voleu visitar altres móns?
Sí?
Doncs anem a viatjar amb la imaginació. Amb la imaginació, sí. No feu eixes cares
d'estranyesa. Ja feia temps que no viatjàveu així, ¿veritat?
Però estic quasi segur que de menuts sí que ho haureu fet.
¿A què, quan els vostres iaios o els vostres pares us contaven contes, o quan els lle-
gíeu vosaltres mateixos, us semblava que arribava un moment en el qual entràveu dins
del conte i començàveu a viure la història des de dins, des del centre mateix de l'acció?
¿I no hi havia vegades en què us endinsàveu tant en el conte amb la vostra imaginació,
que us semblava que en realitat estàveu anant pels llocs que es mencionen durant la
narració?
Doncs ara serà igual. Vosaltres sereu el caminant i aquest relat serà una senda. Tan
sols una senda. Vosaltres sou els que fareu tot l'esforç, amb la imaginació, si voleu visi-
tar els móns pels quals passa la senda.
Açò que esteu llegint són tan sols unes lletres ordenades d'una manera. D'una ma-
nera determinada, perquè primer m'he imaginat que visitava altres móns, i després he
intentat descriure-ho amb paraules, amb tota la fidelitat que m'ha sigut possible.
Però eixos móns vosaltres no podeu conèixer-los (a no ser que existisca la
telepatia). Eixos móns els ha creat la meva imaginació, i ara no sé on estaran.
El que sí sé segur és que no estan en aquest relat. És impossible. Tot el que he fet ha
sigut descriure'ls un poc físicament i descriure les sensacions que experimentava al visi-
tar-los. Però res més.
De forma que no aneu a conéixer els móns que m'he imaginat. Sinó que fareu una
tasca més creativa. Aneu a construir eixos móns amb la vostra imaginació, basant-vos
en el relat. Açò no és cap innovació. Açò és el que ocorre sempre que es llig.
Potser us resulte un poc costós al principi, però a canvi tornareu a trobar el gust de
viatjar amb la fantasia, que és una forma molt especial de viatjar.
Cadascú de vosaltres anirà per móns diferents, perquè cadascú s'haurà imaginat uns
móns personals i intransferibles (¿? No sé si aquest últim adjectiu serà cert).
No cal que sigueu molt meticulosos, ni que es calfeu molt el cap amb xicotets de-
talls, si no voleu. Podeu imaginar-vos-els per damunt, damunt, amb quatre pinzellades,
per a fer-vos una idea de com són, i aleshores deixar-vos omplir per les sensacions que
experimenteu visitant eixos móns. Això és el que he fet jo.
Però vosaltres feu el que vulgueu.
Perdoneu si hi ha coses que se n'ixen del rigor científic. De totes formes, com
estem treballant amb la fantasia, no passa res.
Els noms de les criatures que apareixen en els relats són inventats, no cal buscar-los
a una enciclopèdia per a veure com són. Que cadascú se les imagine com vullga..
El cicle vital d'eixos móns és molt paregut al de la Terra. Així que pregue que em
perdoneu aquells que esperàveu visitar móns completament distints al nostre, amb sers i
cicles de vida radicalment diferents als que estem acostumats. A mi també m'hauria
agradat visitar-los.
Però és que és molt difícil imaginar-se alguna cosa que trenque per complet amb tot
el que coneixem. Imaginar-se, i després descriure, una cosa sense basar-se en res d'allò
que es coneix. Crec que és impossible. I més si vols imaginar-te una forma de vida, sent
la vida tan complexa com és.
Així que he deixat de banda la visita a móns radicalment distints al nostre, i m'he
centrat en móns amb característiques semblants a la Terra, que no siguen molt difícils
d'imaginar, però que alhora podrien resultar interessants.
Bé, ¿i per què hem de visitar altres móns? ¿No tenim prou amb el nostre? ¿Per què
hem d'allunyar-nos de la realitat?, podríem preguntar-nos.
No vull que ens separem de la realitat. Aquest relat és tan sols d'esbargiment. Tan
sols pretén fer treballar la imaginació, i res més. De totes formes, la realitat també és que
tenim una imaginació, i que podem utilitzar-la. I amb aquest relat tenim oportunitat de
fer-ho.
Però no oblideu que és tan sols un relat de ficció, no és real. Així que, quan no esteu
llegint-lo, no cal que penseu molt sobre allò que heu llegit.
Que la realitat és molt gran, i de vegades pot arribar a ser fascinant. I, encara que no
us agrade, és real.
Després d'esta observació, preparem-nos, que anem a visitar altres móns. Móns
fantàstics.

I ara, comencem visitant el primer món.




La primera sensació que ens causa eixe món és la d'un angoixós aïllament. En ell es
respira una tremenda solitud. No es veu cap ser viu mentre anem recorrent-lo.
Sobrevolem muntanyes pelades, sense cap traça de vegetació. Passem pel costat
d'enormes volcans mig endormiscats, que sembla que en qualsevol moment vagen a
llençar el magma incandescent de les entranyes d'eixe món.
Però no, eixa època ja ha passat, i ara estan en el començament de la seua letargia.
Quan deixem arrere la cadena de volcans, apareix davant dels nostres ulls una gran
planícia, una immensa extensió desèrtica de terra i roques que s'estén fins a l'horitzó.
Ens endinsem en ella, i arriba un moment en què ja tan sols ens trobem envoltats de
planícia, sense veure's cap accident geogràfic que trenque la seua angoixant monotonia.
Estem molt de temps així, travessant la monòtona planícia. Res pertorba la seua
invariable uniformitat.
De sobte ens donem compte d'una cosa. Allà baix es distingeixen, encara que mala-
ment, unes estranyes zones verdes que cada vegada van fent-se més freqüents conforme
anem sobrevolant la planúria.
Ens acostem per a veure de què es tracta i ens adonem que són una espècie de plan-
tes. Són menudes i arrossegants. Estan molt ben condicionades a eixe clima i a eixe
territori. Sembla que estiguen intentant conquistar la gran planícia. I això és el que està
ocorrent, poc a poc, però d'una forma inexorable.
Seguim solcant el cel per damunt de la planícia, i, conforme avancem, anem veient
que cada vegada hi ha més rogles d'eixes plantes, i que cada vegada són més grans, fins
que arriba un moment en què ja tota l'extensió que abastem amb la nostra vista està
recoberta de verd.
Seguim continuant en la mateixa direcció de sempre, però ara ja sobre una immensa
extensió de verdor. I, al cap d'un temps, comencem a distingir allà lluny una espècie de
depressió. O és que potser esta gran planícia era un altiplà. És més probable açò últim.
Quan arribem als límits de la planúria esta va deixant pas a penya-segats i a falls en
el paisatge. A mesura que avancem, ens anem endinsant en un paratge trencat, ple de
grans desnivells en la roca, de precipicis. Sembla profundament castigat, amb abruptes
barrancs i altes agulles de roca erosionada. També hi ha torrenteres. Ara estan seques la
majoria, però en alguns llocs es distingeixen rierols, alguns més menuts que altres,
alguns més amagats entre les muntanyes que altres, però es veu aigua. I és en estos
cursos d'aigua on es troba una major abundància de vegetació, composta per plantes
paregudes a les de la planícia (ja que pels camins dels rierols és per on degueren arribar
a ella), encara que també estan apareixent, tímidament per ara, altres tipus diferents de
vegetals.
Descendim per a endinsar-nos en un dels barrancs, pel qual transcorre un rierol. I
comencem a seguir el curs de l'aigua, mentre ens trobem envoltats d'altíssimes parets de
roca quasi verticals.
A mesura que passa el temps anem sentint aquest paratge més i més opressiu. Però
arriba un moment en què el barranc s'eixampla i dóna lloc a una espècie de vall, també
de pendents abruptes, amb un llac menut que ara esta quasi sec. I és en esta vall on fem
el nostre descobriment més sorprenent.
Allà, a la vora oposada del llac hi ha una criatura que es mou.
Mentre anem acostant-nos a ella, vorejant el llac, també descobrim altres més
menudes que viuen a la seua ribera. Són espècies molt primitives, encara molt poc
desenvolupades en el procés de l'evolució.
Comencem a tindre una sensació estranya, indefinida, però perceptible.
Quan per fi arribem a on està la criatura que ens havia cridat l'atenció, eixa sensació
estranya passa a definir-se cada vegada més conforme anem creient reconèixer eixa cria-
tura. Sembla ser d'una espècie molt primitiva de Teraont.
Aleshores, la sensació que tenim acaba per definir-se del tot. Sentim que ens trobem
en un món on la vida està naixent, un món on formes de vida, relativament jóvens en
l'escala de l'evolució, estan començant a estendre's per la superfície del planeta.
I el coneixement d'aquest fet, junt amb la visió de les altes parets de roca que envol-
ten la vall d'una forma opressiva, fa que experimentem una intensa foscor dins la nostra
ànima. És com si estiguéssem contemplant la Terra, després d'haver-nos traslladat en el
temps a una era ancestral, a uns temps antiquíssims, moltíssim més antics que l'època
dels dinosaures, i com si estiguéssem veient les primeres criatures terrestres que
començaren a habitar-la.
Aquest pensament ens deixa torbats. I, en intentar abastar amb la imaginació com
de lluny està en el temps la nostra època actual d'esta que estem contemplant en aquest
món desconegut, ens trobem desconcertats perquè quasi no podem abastar-ho amb el
pensament.
Ara que sabem que ens trobem en una època ancestral en la història d'eixe món, en
veure'ns envoltats de les altes parets de roca de la vall, que ens oculten el sol i bona part
del cel, encara sentim un ambient més opressiu. Ens sembla una època fosca. Estem
veient els orígens de la vida terrestre en eixe món, però no experimentem ninguna ale-
gria, perquè encara és un món molt solitari, encara hi ha molt poques criatures a la su-
perfície, i haurà de transcórrer una immensitat de temps fins que desaparega esta sen-
sació de solitud de la superfície d'aquest món.
El primitiu Teraont també sembla estar sol. No es veu cap altre pels voltants.
Avança pesada i lentament pe
l fang de la vora del llac. Però arriba un moment en el
qual es deté i alça el cap per a mirar el cel. Es queda contemplant-lo durant uns instants,
totalment absort, i després continua la seua lenta marxa pel fang.


De sobte, es sent un fort crit en els altures. És un Gran Blatzià. Desplega les seues
immenses ales i es llença al buit.
Açò últim no està ocorrent en la vall d'abruptes pendents, ni en cap altre barranc
dels que hem sobrevolat, ni tampoc en la regió del volcans. No. Ara ens hem traslladat a
un altre món. Un món completament diferent. Un món on ja fa una immensitat de temps
que la vida s'ha estès pertot arreu.
Però, ¿on es troba eixe mon?
Certament, no en la mateixa galàxia on està el planeta del primitiu Teraont. No és
per cap raó especial, perquè eixa galàxia està plena de móns on la vida també està
naixent, o està molt desenvolupada o, fins i tot, ja ha arribat a la seua fi. Però el cas és
que el món on ha començat el seu vol el Gran Blatzià està molt lluny d'eixa galàxia. I
també de les galàxies veïnes. Es troba a una distància immensa, moltíssim més enllà de
la nebulosa Glàrien, i això que ésta es una de les nebuloses més allunyades d'eixe grup
de galàxies, en tot el cosmos.
Doncs eixe món encara està més enllà.
Ara ens trobem llunyíssim del planeta on el primitiu Teraont està continuant la seua
lenta marxa pel fang, però el temps segueix sent el mateix. Ens hem traslladat
instantàniament en l'espai, però no en el temps, de forma que en l'instant en el qual el
Teraont reprén la marxa, és el mateix en què el Gran Blatzià llença el fort crit. Desplega
les seues immenses ales i es llença al buit.
¿Què li ocorre al Gran Blatzià?
Que està preocupat i desconcertat.
El descens des de la cúpula de la seua alta torre de cristall és molt suau, està ca-
vil·lós i hui no li abelleix fer acrobàcies aèries, però, quan està arribant a les copes dels
arbres, bat amb força les ales i deté la seua llarga baixada. Aleshores comença a
sobrevolar el bosc, que s'estén pertot arreu, més enllà d'on pot arribar la vista.
Inspecciona amb la seua aguda mirada tots els arbres i plantes que pot. Dóna mitja
volta. Torna a inspeccionar-los i el seu rostre reflexa un augment de confusió en el seu
interior.
Ara s'eleva, s'eleva, molt alt, molt alt en el cel. Voldria allunyar-se de tot, seguir vo-
lant cap a dalt, més amunt, més, i finalment eixir a l'espai sideral i continuar volant fins
a perdre's entre els estels. Així deixaria arrere totes les preocupacions i maldecaps que el
turmenten, ja d'una vegada per totes.
Però sap que no pot fer-ho, i, a més, no seria just ni raonable. Sap que han d'intentar
arribar al fons del problema abans de què siga massa tard. Potser no ho aconseguisquen,
però almenys han d'intentar-ho.
Així que per fi deté el seu ascens. I ara comença a planar per l'aire contemplant el
magnífic paisatge que s'estén d'horitzó a horitzó, un vastíssim bosc que cobreix
muntanyes i valls, pujols, turons..., solcat per diversos rius, i amb algun que altre llac.
També es distingeix la seua alta torre de cristall.
Quan el Gran Blatzià veu tota esta bellesa, no pot fer res més que posar-se a plorar,
i no de felicitat.
Però al cap de poc es recobra i decideix comprovar una cosa que no se li havia
ocorregut abans.
Amb esta esperança menuda, però esperança al cap i a la fi, comença el seu vol en
direcció al sud.
Està un temps sobrevolant el mateix paisatge, però arriba un moment en què la geo-
grafia comença a canviar, i també les classes d'arbres i d'altres plantes que la poblen.
Ara és tot més agrest i extremat, ens estem acostant a la serralada del Khúfien, una de
les més impressionants d'eixe món.
El Gran Blatzià s'eleva encara més per a sobrevolar-la i, quan distingeix la Vall dels
Mil·lenaris, inicia el seu descens, no massa ràpid, perquè es tracta d'un paratge molt es-
carpat i ple d'alts i aguts pics i vèrtex de roca, molt perillosos si s'efectua un vol precipi-
tat o poc calculat.
Una vegada arriba al fons de la vall, es dedica a examinar amb molta cura tots el
Mil·lenaris, arbres antiquíssims, tan alts que sembla que quasi toquen el cel amb les
seues copes.
Després de passar-se molt de temps inspeccionant-los a tots, al final ha de rendir-se
a l'evidència: Totes les plantes s'estan morint. Aquest estrany tipus de mort sembla ser
un procés molt lent, encara que, almenys, indolor. Però el fet és que s'estan morint.
No es nota a primera vista, però en fixar-se molt bé les proves resulten clares i con-
tundents. S'estan morint. I ningú sap què fer per evitar-ho.

Sí. La vida en eixe món ha començat la seua extinció. I no per causes pròpies d'eixe
món, no per culpa de les criatures que l'habiten, les quals han aconseguit viure amb una
total harmonia amb el seu entorn durant moltíssim de temps.
Eixes criatures no ho saben, però la causa ve de fora. Un dels seus sols, el més gran,
El Caluà, està experimentant des de ja fa temps unes atípiques alteracions en el seu inte-
rior. Aquest fenomen no és perceptible a simple vista des d'eixe món, però el cas és que
les plantes sí que són sensibles a les alteracions que s'han produït en els raigs solars,
cosa que en un terme més llarg o més curt provocarà la seua mort.
A no ser..., a no ser que els habitants d'eixe món sàpiguen que és el sol qui està
provocant tot eixe desequilibri.
Tan sols es necessita una hipòtesi, una suposició (".. i si fos algun dels sols que...") i
aleshores tots es posarien a investigar i a treballar en eixe assumpte. I tenen els recursos
per a poder salvar les plantes, i amb això a ells mateixos. Però fins ara a ningú se li ha
ocorregut formular cap hipòtesi, i menys encara eixa tan decisiva.
Les transformacions que està experimentant El Caluà no són pura casualitat. Aquest
sol és el més vell de tots els que il·luminen a eixe món. I ara està arribant a la fi de la
seua existència com a sol, com a estel. Encara li queden moltes més alteracions que
experimentar, i seran més brusques i intenses que les que està sofrint ara. I els demés
sols i astres es veuran pertorbats profundament per aquests fenòmens, així que, sent la
vida tan delicada com és, ¿com no va a acabar d'existir en eixe planeta? De totes formes,
així com una criatura vivent al final troba la mort, també un planeta amb vida arriba a un
moment en què es troba desert. Açò no es pot evitar.
Però el que sí que es pot evitar és que eixe moment arribe massa prompte.
I això és el que podrien fer les criatures d'eixe món si saberen que la causa de les
seues preocupacions prové de El Caluà, o almenys si ho suposaren.
El final de l'existència de El Caluà encara està relativament lluny (en comparació
amb els cicles de vida d'aquest món), i les més fortes alteracions també. Així que encara
podria existir un llarg període de temps per a la vida, si s'aconseguís arribar a la clau del
problema. Aquest problema que tant preocupa al Gran Blatzià.

El Gran Blatzià per fi ha acceptat el fet: Totes les plantes s'estan morint. Però no vol
donar-ho tot per perdut. Si s'estan morint, aleshores significa que no estan mortes en-
cara. Així que han d'evitar com siga que els arribe eixa mort. Però, ¿com?
Comença a batre amb força les ales per a abandonar la vall, però el seu trasbals inte-
rior no impedeix que efectue un vol ascendent ple de cautela, donat l'estat de la
geografia en eixe paratge.
Per a concentrar-se i reflexionar necessita volar amb absoluta llibertat. Així que,
quan veu allà baix la serralada del Khúfien, llença un sospir, estén completament les
ales, i es dedica a planar per l'aire d'una forma plàcida i relaxada. Necessita pensar.
"¿Com? ¿Com anem a poder curar les plantes? ¿Podran sanar per elles mateixes?
No ho crec. Aleshores, ¿com les ajudarem per a que es restablisquen? ¿Com?"
Recorda l'assemblea a la qual va assistir anit. El Mont Luriant sempre li havia dut a
la memòria bons records d'altres assemblees i reunions a les quals havia anat. Està molt
lluny, al nordoest, però allí sempre ha trobat a altres Grans Blatzians, amics seus, i a
més amics que són d'altres espècies, no hi ha distincions en la seua amistat. El cas és
que el problema de l'assemblea d'anit no va residir en els assistents. Les relacions entre
tots van ser tan bones com sempre.
Allò que el torba en recordar eixa assemblea és que ahir, per primera vegada en
totes les reunions, no van aconseguir resoldre la qüestió que els havia dut allí. I això que
eren molts els que s'havien reunit, uns quants de cadascuna de les espècies que poblen
eixe planeta. Però no havien pogut resoldre-ho.
Així que caldrà convocar prompte altra assemblea per a enraonar de nou sobre el
mateix problema: el fenomen que li està ocorrent a les plantes. El cas és que ningú sap
què fer, perquè mai havien vist a cap planta morir d'eixa estranya manera.
"Totes les plantes estan afectades de forma molt semblant. ¿Com s'haurà pogut es-
tendre tant aquesta malaltia?"
Allò que més el torbà de l'assemblea d'anit va ser el fet de saber d'una forma defini-
tiva i certa que allò que li ocorre a les plantes de la regió on viu, és comú a tots els vege-
tals del planeta, sense excepció.
Ja feia temps que ho estava sentint, però pensava que tan sols es tractava de xafar-
deries, no s'acabava de creure que eixe fenomen estigués afectant a tot el planeta.
Però el cas és que en l'assemblea d'anit hagué de creure-s'ho definitivament.
Tots els assistents, provenints de les diverses zones dels planeta, un per un, anaren
confirmant que eixe fenomen estava ocorrent en les regions on vivien. Tots els
assistents.
I ningú sabia com evitar el desenllaç d'aquest fenomen. Ningú.
"Haig de pensar com anem a solucionar aquest problema. I no tan sols jo. En aquest
moment deuen haver milions de criatures reflexionant sobre el mateix. A veure si entre
tots trobem la resposta a
la pregunta: ¿Com?"
Durant el curs d'aquests pensaments, el Gran Blatzià ha estat planant en l'aire, des-
crivint amples cercles, alhora que inconscientment ha anat desplaçant-se cap a l'est. I
ara, allà en l'horitzó, a l'est, el paisatge es percep lleugerament diferent, alhora que està
apareixent una fina línia blava que es retalla contra el cel.
Però el Gran Blatzià està tan abstret en els seus pensaments que no s'adona de res.
Ara està reflexionant sobre la seua inspecció dels Mil·lenaris. A ningú se li havia ocorre-
gut examinar-los, així que el Gran Blatzià havia guardat l'esperança de què a ells no els
afectés el fenomen.
Els Mil·lenaris havien sigut sempre uns arbres molt forts i resistents a qualsevol in-
clemència. Però les proves eren irrefutables, també a ells els havia arribat la malaltia.
"¿Com pot ser que als Mil·lenaris també els ocòrrega? Si ells són resistents a totes
les adversitats que hi ha en el món. ¿I com pot ser que aquest fenomen estiga afectant a
tot el planeta, i, a més, al mateix temps, d'una forma simultània? Açò sembla tindre una
envergadura còsmica!"
El Gran Blatzià està molt a prop de la clau de la qüestió. Ha sigut un pensament
més que res poètic, perquè necessitava expressar la seua sensació d'impotència d'alguna
forma, encara que no està massa convençut de la veracitat d'allò que acaba de pensar.
Però la idea ha sigut concebuda, i açò és important.
El Gran Blatzià es sent esgotat mentalment. Així que per ara decideix desemboirar-
se un poc contemplant el paisatge que està sobrevolant. I aleshores és quan descobreix
que està acostant-se a la mar
El seu cor es plena d'alegria i emoció, i de sobte efectua un vol en picat cap a la
costa. Ràpid, ràpid, solca l'aire en el seu vertiginós descens i, quan li falta poc per a arri-
bar a terra, endreça el seu vol i es dirigeix cap a la mar.
La visió de la seua immensitat el captiva per complet. Sempre s'ha sentit seduït per
la mar. Li encanta contemplar la seua àmplia gamma de colors: el glauc, verd engrisat
de les zones amb poca profunditat; l'argentat, quan el cel està cobert de núvols;
l'ataronjat amb què es vist al crepuscle; l'atzur, el blau intens de la mar profunda, el de
l'horitzó quan la contempla des de la costa...
L'emociona sentir la brisa en el seu rostre, en les seues ales, en el seu cos...,
capbussar-se en la mar, emergir volant i observar els destells del sol en la plana
superfície crespada de tal vasta extensió d'aigua.
I es queda captivat quan contempla l'horitzó, allà on s'uneixen la immensitat de la
mar amb la immensitat del cel. Aleshores es sent atret amb una fascinació quasi mística,
li sembla que està contemplant l'infinit, perquè nota que el que veu no s'acaba allí, tan
sols en una imatge, sinó que sent que la seua ànima és atreta per l'horitzó, com si aquest
fos l'infinit i intentés atreure'l per a estar anant cap a ell per a sempre, sense arribar mai a
ningun final.
Esta sensació tan sols la té durant uns instants, durant un interval de temps molt
curt, i després retorna a la realitat, encara que la marca que deixa en la seua ànima esta
sensació li dura per a sempre.
Açò li ocorre moltes vegades que contempla la mar, i li agrada. No és una sensació
dolorosa, ni angoixant, res d'això. Al contrari, el que sent és una profunda felicitat, una
felicitat inexplicable, mística, com si es sentís unit a tot l'univers, com si vertaderament
es sentís part del cosmos. És una sensació còsmica.
A pesar de què esta sensació dura molt poc, no es sent desil·lusionat quan acaba, no
es troba ansiós d'experimentar-la de nou. Ell sap que és una cosa natural, i, així com se'n
va espontàniament, també ha de vindre d'una forma espontània, i no a la força, cosa que
seria perjudicial.
Així que, en compte d'estar pesarós i amb desig d'experimentar de nou eixa
sensació, el que fa és estar content d'haver-la experimentada i pensar que almenys li
queda la marca que li ha deixat. Aleshores torna a contemplar la mar i a deixar-se
embolcallar per la seua brisa. Ja no per a tindre la sensació d'abans, sinó per a observar i
sentir de nou la bellesa de la mar, la seua bellesa natural. Per a retornar a la realitat.
Aleshores, continua sobrevolant la mar o capbussant-se en ella. Però sempre amb
prudència. Sap que a la mar, a pesar de ser tan bella i fascinant, se li ha de tindre molt de
respecte. I ell li'l té, sempre obra amb seny i no s'arrisca innecessàriament, amb la qual
cosa sap que pot gaudir d'una forma segura del seu passeig per la mar.
Una vegada ha deixat la costa prou arrere, el Gran Blatzià mira cap a baix i es troba
tot envoltat d'aigua. Sent una mica d'inquietud, però de seguida se li passa, perquè sap
que és bon nedador i, que estigués en el lloc de la mar on estigués, sempre podria arribar
a qualsevol costa, en el cas de què tingués dificultats amb el vol. Així que segueix
endinsant-se en la mar, cap a dins, cap a dins.
Fa poc que acaba d'eixir el sol més menut dels que il·luminen eixe món, així que no
falta molt per a què el gran sol, El Caluà, comence a pondre's en la mar.
El Gran Blatzià enfila el seu vol cap a El Caluà, sobrevolant una mar crespada plena
de destells daurats, alhora que observa com el cel que envolta al gran sol va adquirint
una suau tonalitat ataronjada.
El sol li pega de ple en el rostre i comença a sentir bastant calor. Aleshores és quan
comença a pensar de nou sobre la qüestió del fenomen que els està ocorrent a totes les
plantes d'eixe món.
"¿Com aconseguirem salvar a tots els vegetals? Posseïm un gran desenvolupament
per a sanar malalties. I quan apareix alguna epidèmia, quasi sempre sabem com actuar
per a aplacar-la i eliminar-la. Però ara no tenim idea de com solucionar el problema al
qual ens enfrontem. ¿Com ho farem? ¿Com?"
El gran sol segueix pegant-li de ple en el rostre, i cada vegada té més calor.
"Uf! Com crema El Caluà! Em capbussaré una mica en la mar. Però abans vull pen-
sar un poc més com podrem salvar les plantes. ¿Com? ¿Com? ¿Com?...
Uf! Què calor!
A veure per on anava... Ah! Sí! ¿Com? ¿Com? ¿Com?
Açò sembla tindre una envergadura còsmica!
¡Però, què dic! Estic desvariant! És aquest sol que m'està trastornant.
Però, ¿i si no estigués trastornat? ¿I si en realitat el fenomen tingués una enverga-
dura còsmica? Però... ¿per què?
¡¿Per què?! ¿Per què acabe de dir per què? Vaja! No se'ns havia ocorregut mai fer
eixa pregunta!
Però, ¿això què canvia?
No ho sé, però haig de pensar-ho.
A veure, a veure... Fins ara sempre ens havíem preguntat com podíem posar remei
als problemes que ens sorgien. Sempre intentàvem esbrinar la manera de solucionar-los,
sense preguntar-nos per la seua causa.
I, fins ara, després d'uns quants intents, sempre havíem trobat com podíem fer-ho,
sense conéixer el perquè del problema. Fins ara.
Però hem arribat a un moment en el qual no sabem com solucionar un problema: les
plantes estan morint-se. I tots els intents que han efectuat els experts no han fet que
aquest fenomen es detinga.
Així que potser hàgem de plantejar la qüestió des d'altre punt de vista.
Veiem que si ens preguntem: ¿com podem solucionar-ho? Aleshores sorgeixen
moltes idees i suggeriments. Però, en provar-los, resulten ineficaços.
Però mai se'ns havia ocorregut preguntar-nos per la causa del problema. ¿Per què?
¿Per què ocorre aquest problema? ¿Per què s'estan morint les plantes? ¿Quina és la
causa de la seua mort?
Potser si plantegem així el problema arribem a solucionar-lo. Potser no, però açò
ens obri nous camins, noves esperances.
Tenim que intentar trobar la causa del problema i, una vegada la coneixem (o
creiem que la coneixem), ja podrem fer proves més raonables amb les plantes, basant-
nos en la causa del fenomen i veient de quina forma (¿com?) afecta als vegetals.
Així sí que estarem més prop de l'èxit.
Bé, ara hem de pensar en la causa del problema.
¿Per què s'estan morint totes les plantes del planeta? ¿Per què? ¿Per què? ¿Per
què?...
Un moment. A veure si les característiques del fenomen ens ajuden a trobar la
causa.
¿Per què em donava la impressió de ser un fenomen còsmic?
No ho sé. Ho veig una cosa tan gran... És que afecta a tot el planeta al mateix temps.
Encara que... no ho trobe clar del tot... Però bé, suposem que és un fenòmen còsmic.
¿I de què ens aprofita saber-ho?
Serà millor que em faça altres preguntes.
A veure...
Uf! Què calor! Aquest Caluà... Vaig a capbussar-me...
No! Abans vull seguir pensant una mica més.
A veure... ¿Per què són les plantes les que estan morint-se? ¿Per falta d'aliment?
Però..., ¿quin aliment podria ser còsmic? ¿Quin aliment ve de fora del planeta?
No se m'ocorre cap resposta.
Buf! Ja estic cansat! Deixaré un poc de pensar en això. Vaig a capbussar-me."

El gran sol, El Caluà, ja està ponent-se en l'horitzó quan el Gran Blatzià inicia un
vol en picat cap a la mar. El seu rostre segueix reflexant la torbació que sent per no
poder resoldre el problema, però quan ja li queda poc per a arribar a la superfície de la
mar, un llampec, una idea, brilla en els seus ulls.
"I si fos per..."
Aleshores, el Gran Blatzià dirigeix la mirada al gran sol durant un breu instant i se-
guidament es capbussa en la mar.


L'aigua està molt freda, així que prompte inicia l'ascens per a reunir-se amb les
seues amigues. A més, a Delinei cada vegada li agrada menys l'aspecte que presenta
aquest badall que s'endinsa en les profunditats del sòl marí, i que cada vegada es fa més
i més estret, però sense que s'arribe a percebre cap final.
Un moment, ¿què ocorre ací? ¿On està el Gran Blatzià? I qui és esta Delinei i les
seues amigues?
Tranquils, ara s'aclarirà tot.
El Gran Blatzià està capbussant-se ara mateix en la mar, però en la mar d'un món
que està molt lluny d'aquest en el qual ens trobem ara.
No, no hem tornat al planeta on hem vist al primitiu Teraont. ¡Què va!
La distància
que ens separa dels dos móns anteriors és tan enorme que, comparant-la amb la separa-
ció que hi ha entre el món on hem vist al primitiu Teraont i aquell en el qual habita el
Gran Blatzià, esta separació es veu reduïda a una menudesa.
Ara ens trobem en un món completament diferent dels dos que acabem de veure, els
quals també eren completament diferents entre sí.
Aquest món no està en ningun dels dos extrems. En ell la vida no està arribant en-
cara a la seua fi, ni tampoc està començant a estendre's per tot el planeta. I no va a sofrir
cicles en els quals desapareix la vida per complet en tot eixe món i després torna a apa-
réixer, com li ocorre a Jare (un dels satèl·lits d'eixe planeta) o a molts altres astres
d'eixa galàxia, de galàxies veïnes, i de tot el cosmos.
No, aquest món es troba en una fase mitja de la seua història vital. Ja fa molt de
temps que la vida s'ha estès pertot arreu d'aquest planeta. La terra ferma ja ha sigut
poblada per una immensa varietat de plantes i per multitud de criatures. I fins i tot el cel
es troba ple de sers vius, arribant a haver-hi grans criatures completament aèries, que en
cap moment de la seua existència tenen necessitat de posar-se sobre terra o sobre
l'aigua.
És un món bullent de vida, i així ho continuarà sent durant moltíssim de temps.
Així que podeu estar tranquils, no hi ha cap motiu de preocupació pel futur pròxim
d'aquest planeta, ni tampoc anem a sentir ninguna angoixant solitud mentre estem en
aquest món ple de vida.
¿I aleshores què anem a fer?
Anem a visitar el fons de la mar.
¿El fons de la mar? ¿En un planeta on podem explorar frondosos boscos on habiten
criatures al·lucinants, on tenim l'oportunitat de contemplar meravelloses ciutats penjants
i, fins i tot, on podem conviure amb lleugeríssims sers aeris, anem a endinsar-nos en les
fosques profunditats marines? Això ho haguérem pogut fer en el món on hem vist al
primitiu Teraont. D'esta manera no hauríem sentit aquella sensació de solitud tan an-
goixant, ja que, només capbussar-nos en la mar, ens hauríem vist envoltats d'una gran
varietat de criatures aquàtiques, tan sols una menuda mostra de tots els sers que habiten
en els oceans d'aquell món. Però, en el planeta on ens trobem ara, causa la impressió
que dedicar-se a explorar la mar és com donar un pas arrere.
Sí, això és veritat. Pot semblar primitiu i arcaic que, en aquest món amb tal grau
d'evolució, ens dediquem tan sols a conèixer criatures marines. I és que, sent de la mar
d'on va sorgir tota la vida d'aquest planeta, podem pensar que els sers que habiten en
ella deuen ser molt primitius i amb poc d'interès.
Açò és cert en el món on hem vist al primitiu Teraont, perquè totes les formes de
vida que alberga són encara molt primàries (encara que sí que resulten interessants).
Però no és cert en el planeta on ens trobem ara. I és que, de la mateixa manera que
la vida terrestre i aèria d'aquest món ha anat evolucionant al llarg del temps, també ho
ha fet així la seua vida marina. No s'ha quedat per a sempre estancada en l'època en què
noves formes vivents eixiren de la mar i començaren a poblar la terra, sinó que ha conti-
nuat evolucionant (i seguirà fent-ho, com totes les formes de vida), de manera que ara
els oceans d'aquest món estan poblats per una gran varietat de criatures molt més
desenvolupades que les que actualment viuen fora de l 'aigua.
I són unes d'estes criatures les que anem a conèixer. Però, ¿quines? ¿I on?
Podríem visitar la prodigiosa civilització de les Joemis, que s'estén per tot arreu de
Ziva, l'oceà mitjà.
També podríem assistir a les fastuoses celebracions agermanades que estan tenint
lloc en Marcoel. Així tindríem l'oportunitat de veure juntes a les dues cultures més anti-
gues del gran oceà nòrdic, Atzurial.
O, fins i tot podríem conviure amb els enigmàtics sers que habiten en la mar
soterrània de Nacrus, per a veure si aconseguim aclarir el misteri de la llegendària co-
lumna que amb tanta devoció veneren aquelles criatures.
Però no farem res d'això, sinó que tan sols anem a acompanyar a quatre jóvens
Éniens en una excursió que estan fent a les fosses marines del Llantar, l'oceà més menut
d'aquest món.
Ja sé que pot semblar estrany que unes Éniens (així com la majoria de les altres
criatures que també viuen en la regió sud-est del Llantar) s'aventuren per la zona
d'Àncius, la de les profundes fosses i depressions. Però ja se sap... la joventut i
l'atracció pel risc. Encara que ja fa molt de temps que no s'ha detectat cap tremolor en
eixa zona, i estan començant a sorgir esperances respecte a la possibilitat de què per fi
s'haja acabat l'època dels terratrèmols.
De totes formes, no és usual trobar Éniens tant cap a l'oest.
Però és que estes quatre jóvens Éniens tenen un esperit aventurer que no és comú
entre les de la seva espècie. Ja estan bluniant durant moltes jornades des què eixiren del
poblat, i encara no han esgotat les seues ganes d'explorar i augmentar els seus coneixe-
ments.
També han tingut la sort de què el seu poblat es trobe a la perifèria oest de la regió
on habiten les Éniens. Si haguessen viscut en la zona de les grans comunitats, amb les
jornades que ja porten de camí, encara no haurien eixit dels límits de la regió on viuen.
Però el cas és que ací estan, en la zona d'Àncius, i ja han començat a explorar-la.
Mentre estaven endinsant-se en ella, han pogut veure que es troben en un terreny
molt fragmentat, amb grans depressions i irregularitats. I Delinei (la més de decidida de
les quatre Éniens), quan n'ha vist un prou ample, s'ha clavat per un badall vertical obert
en la roca del fons marí, una sima, de les moltes que hi ha en eixa zona.
No ha pensat en avisar a les altres. Quan ha vist la sima, ha experimentat una
intensa sensació de misteri, alhora que li han entrat ganes d'explorar-la per a veure com
és per dins i on acaba. I això és el que ha fet.
Però ja hem vist que ha arribat a un punt en què trobava l'aigua molt freda (a causa
de la seua impaciència i precipitació, que no ha deixat que es completés el procés
d'adaptació) i, a més, la sima tendia a fer-se massa estreta. Així que ha deixat de baixar,
i ha iniciat el seu ascens, bluniant sense massa ganes.
Quan Delinei arriba a la boca de la sima, es troba a les seues tres amigues que estan
esperant-la amb semblant disgustat.
"Ja ens podries haver avisat! Sort que Glènia s'ha adonat de què t'havies clavat per
ací... ¿No saps que pot ser molt perillós que ens separem, i més encara que una
s'endinse sola en una sima?", li diu Arilé, la seua germana, mentre Glènia i Laela es
mostren d'acord amb ella.
Delinei es sent culpable, voldria trobar una excusa que la disculpe, però sap que ha
d'acceptar el seu error, i diu:
"Sí..., ja sé que no he fet bé. Tenia ganes d'explorar-la, i no podia esperar-me. Però
no tornarà a passar, de veritat. No ho he pogut resistir, perquè és la primera vegada que
tenia l'oportunitat tan a prop. Però ja ha passat la primera impressió, i a partir d'ara
obraré amb més seny. De veritat."
"Bé, esperem que així siga. A més, tu mai havies sigut tan imprudent. Segueix com
sempre, i no sigues tan temerària, per favor", li diu la seua germana, Arilé.
"Sí, tranquil·la. No tornarà a passar. No et preocupes més. I vosaltres tampoc",
acaba dirigint-se a Glènia i Laela.
I ninguna diu res més de moment. No se sent cap so.
El cas és que durant la conversació tampoc s'ha sentit cap so. I no és que es comu-
niquen gesticulant, ni amb llums, ni amb substàncies químiques..., res d'això. Es
comuniquen directament de ment a ment, amb pensaments purs, sense necessitat
d'engabiar-los dins d'un llenguatge, el qual limita la comunicació i pot arribar a
distorsionar el pensament original.
Eixa conversació que està ací escrita no és l'original, és tan sols una traducció que
intenta plasmar amb tota la fidelitat possible el diàleg mental de les Éniens. I el mateix
ocorre amb les conversacions que mantindran més avant.
Però per ara les Éniens ja no diuen res de moment. Després d'estar un temps
immòbils, sense saber què fer, Laela reacciona i es posa en moviment, bluniant amb
força per a continuar la marxa que duien abans de separar-se Delinei.
Arilé i Glènia la segueixen de seguida, però Delinei deixa transcórrer uns moments
abans de començar a moure's, per a mantindre's a una certa distància de les seues ami-
gues. De totes maneres, no es quedarà molt arrere perquè sap bluniar molt bé, és molt
hàbil amb eixa forma de desplaçar-se per l'aigua, que entre les Éniens és tan comú
(encara que no és l'única).
I així, tres davant bluniant juntes i una un poc arrere bluniant a soles, les Éniens
continuen endinsant-se en la zona d'Àncius.
Passen per damunt d'enormes badalls oberts en el sòl, d'una amplària
impressionant, i d'una profunditat inabastable.
Baixen a depressions enormes i després ascendeixen verticalment front a escarpades
parets de roca que els impedeixen seguir avant.
I de vegades els costa rodejar altíssimes muntanyes que s'eleven cap a dalt, sense
arribar a percebre's el seu cim, que potser estiga per damunt de la superfície de la mar.
Així és el viatge que estan fent les quatre Éniens per esta zona del fons marí. Des
que han reprès la seua marxa des de la sima on s'havia endinsat Delinei, ésta s'ha
mantingut tot el temps un poc apartada de les altres, bluniant a soles, i encara no s'ha
reunit amb elles perquè no s'han parat encara a descansar.
Però arriba un moment en què Glènia disminueix un mica la seua marxa i s'ajunta
amb Delinei. Està un temps al seu costat bluniant amb ella sense dir res, però, finalment,
d'una forma tímida li pregunta:
"Delinei... quan has baixat per la... sima, ¿t'ha agradat? ¿Donava molta impressió?"
Delinei la mira i està uns moments sense contestar. Però al final diu:
"Està al·lucinant!"
D
elinei ara es troba millor, ara que per fi li ha comunicat a alguna allò que ha sentit
en entrar a la sima.
I Glènia està ansiosa per saber què ha descobert Delinei quan estava allà dins. Així
que, ara que l'ambient s'ha fet menys tibant, comença a fer-li preguntes sense parar:
"Ah! Sí! Què hi havia? Com era? Era molt fonda? Has arribat al final? Conta,
conta..."
A Delinei li fa gràcia l'entusiasme de Glènia, i alhora li serveix per a complir per fi
el desig que tenia de contar tot el que ha vist en la sima.
"Espera, espera, Glènia. No he estat molt de temps allà dins. He baixat prou, però
encara faltava molt per a arribar al fons. I, a més, hi havia un punt en què es feia massa
estreta, així que he decidit tornar a pujar."
Delinei calla durant uns moments i Glènia la mira amb expectació. Aleshores
Delinei torna a parlar:
"Però a pesar d'això, està al·lucinant. Quan vas descendint... veus l'abisme que
s'obri baix de tu, i en el qual t'estàs enfonsant, mentre et trobes envoltada de parets de
roca quasi completament verticals... ¡Buf! I durant l'ascensió... sembla que no pugues
aplegar mai a la boca de la sima, que vages a estar per sempre pujant i pujant,
contínuament envoltada per les parets de roca i sense arribar mai a eixir d'allí... Però
interiorment intentes tranquil·litzar-te i et dius que ja aplegaràs al final. I en veritat
arriba un moment en què, quasi sense adonar-te, et trobes a la boca de la sima. I quan
ixes i busques al teu voltant l'espai obert i contemples la vastedat del fons marí,
experimentes una impressionant sensació de llibertat. Sí, està al·lucinant..."
Glènia està fascinada per les imatges i sensacions que li està transmetent
mentalment Delinei, en rememorar l'exploració que ha fet. Així que, quan Delinei acaba
de parlar i resta en silenci completament extasiada amb els seus pensaments, Glènia
s'espera un poc, però finalment li diu:
"Deu ser emocionant. Ja m'agradaria també a mi descendir per una sima..."
"Ah! Sí? No ho havia notat", diu irònicament Delinei ja fora del seu éxtasi.
"Sí, de veritat. I no et burles", diu Glènia, mig torbada, mig divertida. I afegeix: "Ja
duguem prou de temps bluniant sense parar. Vols que els diguem a Laela i Arilé de fer
un descans? Així, mentrestant, nosaltres podrem anar a una sima i explorar-la una mica.
Què et sembla?"
"Ei... Bé."
"Per suposat. Abans d'endinsar-nos en la sima hem de dir-li-ho a elles. No vull em-
bolics."
"Clar, clar. No et preocupes", la tranquil·litza Delinei. I pregunta: "I qui els ho
diu?"
"Serà millor que siga jo", s'ofereix Glènia. "Tu mentre comença a mirar, a veure si
hi ha alguna sima que estiga bé".
Quan Glènia els comunica mentalment a Laela i Arilé el que ha pensat, estes es
mostren d'acord. Fins i tot, també busquen una sima apropiada per a explorar-la. Encara
que elles es quedaran fora per si de cas ocorre alguna desgràcia, amb tal d'intentar solu-
cionar-la des de fora o almenys per anar a buscar ajuda.
No tarden molt en trobar una sima que a totes els sembla adequada per a explorar, i
de seguida es dirigeixen cap a ella. Es tracta d'un badall molt ample que s'enfonsa molt
cap a baix, sense distingir-se el final, però no sembla massa perillós.
Les quatre Éniens, ara ja juntes, descansen durant un temps a la vora de la sima,
contemplant l'abisme que espera a dues d'elles.
Quan Glènia i Delinei es senten recuperades, es preparen per al descens i seguida-
ment s'acomiaden de Laela i Arilé.
"Aneu amb compte. No us arrisqueu innecessàriament", els diu Arilé.
Delinei mira a la seua germana i després a Laela.
"No us preocupeu", diu, i seguidament comença el descens.
Glènia també mira a les seues amigues, però no diu res. L'abisme li impedeix
pensar. Ara dubta entre seguir a Delinei o no, però finalment es llença a la sima.
Va bluniant a poc a poc, amb cautela, i comença a descendir lentament, enfonsant-
se en l'abisme. Parets quasi verticals de roca comencen a envoltar-la i de sobte sent una
gran por. Mira la profunditat on està enfonsant-se i li dóna la impressió de què un
Bladamur, un gran depredador, està esperant-la allà baix, en el fons que encara no veu.
Sap que és impossible, els grans depredadors es troben molt al Nord, molt lluny de
la zona Àncius, i, a més, cap depredador podria sobreviure a la profunditat a què es tro-
ben elles. Però és que els Bladamurs són tan mortífers, causen tantes baixes entre la po-
blació Énien amb les seues freqüents incursions a la regió on habiten éstes, que en qual-
sevol por que sent una Énien, siga per la causa que siga, apareix la figura d'un
Bladamur, encara que aquest no tinga res que veure amb l'origen d'eixa por.
Això és el que li està ocorrent a Glènia. Però ésta sap que el seu temor no té fona-
ments reals. Així que poc a poc va recobrant-se, i cada vegada pot mirar a la profunditat
amb menys temor. Fins que arriba un moment a partir del qual és capaç de passar-s'ho
bé quan contempla l'abisme en què està enfonsant-se.
"Està emocionant! Eh?", li diu Delinei, quan Glènia s'ajunta amb ella i comencen a
bluniar juntes.
"Sí, però al principi he passat una por...", contesta Glènia. I li pregunta: "Tu creus
que falta molt per a què arribem al final? Ja estem molt de temps descendint."
"No ho sé. Espere que no. Jo ja tinc ganes d'aplegar al fons, a veure com és."
"Jo també", diu Glènia, i mira de nou cap a baix. No es percep encara el final. Però
no creu que falte molt per a arribar a ell.
Segueixen bluniant juntes i descendint per la sima, sempre envoltades de parets de
roca, que de tant en tant van ajuntant-se una mica, però sense arribar a fer que la sima
siga massa estreta per a continuar baixant, per a continuar enfonsant-se en les profundi-
tats, en les quals les Éniens segueixen intentant distingir el fons, que ja els està semblant
inabastable.
Però al final arriben. Per fi es troben en el fons de la sima.
Miren cap a dalt i veuen que resulta quasi tan impressionant l'abisme mirat des de
baix, que mirat des de dalt.
Aleshores s'enrecorden de Laela i Arilé, i els comuniquen que ja han arribat al fons.
"Ah! Sí! I com és?", pregunta Arilé a la seua germana.
"Molt irregular. Té un sòl molt desigual. No és que siga gran cosa. Però
l'emocionant és trobar-te en el fons i mirar cap a dalt", diu Delinei.
"Ja ho veig. Sí que és impressionant, sí!", exclama Arilé, que mentalment està
percebent allò que veu Delinei des del fons.
"Tens raó. És fascinant!", diu Laela. I després li pregunta a Glènia i Delinei:
"Escolteu, ¿tardareu molt en pujar?"
"És que, ja que estem ací, voldríem explorar un poc el fons de la sima", li
contesten.
"Bé, però no tardeu molt. I aneu amb compte."
"Sí, aneu amb compte", diu Arilé.
Glènia i Delinei comencen a recórrer el fons de la sima. Estan un temps bluniant per
damunt de roques i d'un sòl irregular, que al final acaba per fer-se monòton i avorrit.
Però, quan per fi decideixen emprendre l'ascens per a eixir de la sima, Glènia veu
una cosa que li crida l'atenció.
És una luminiscència. Una luminiscència que prové d'una espècie de cavitat que hi
ha en la paret rocosa més propera a elles.
De seguida els ho comunica a Delinei i a les altres dues amigues.
"Teniu molt de compte. Pot ser perillós. Serà millor que pugeu de seguida", els
aconsella Laela, preocupada.
"Deixeu que m'acoste una mica. Per ací no es distingeix cap indici de res hostil. A
més ningun depredador podria viure a esta profunditat", diu Delinei.
"Ningun depredador que coneixem. Recorda-ho", matisa Laela.
Delinei està ansiosa per anar a la cavitat d'on prové l'estranya luminiscència, però
també sap que pot suposar un perill. Així que encara no s'ha acostat a la cavitat, però
tampoc ha començat l'ascens per a eixir de sima.
"Jo també vull anar. Podria ser interessant", diu Glènia. I agrega: "No crec que siga
tan perillós. A més, si alguna criatura ens hagués volgut atacar, ja hauria pogut fer-ho. I
si en tot el temps que duguem ací no ens ha ocorregut res, no crec que ens ocòrrega
tampoc ara".
Laela no està molt convençuda, i Arilé tampoc, però al final accedeixen. Delinei i
Glènia comencen a acostar-se a poc a poc, amb compte, a la luminiscent cavitat.
A mesura que van apropant-se, van distingint millor el seu interior. La cavitat és
més gran del que semblava a primera vista i s'endinsa en la roca més del que s'havien
pensat.
Quan estan ja molt a prop de l'entrada de la cavitat, veuen que el seu interior des-
cendeix abruptament per a donar lloc a una extensa depressió plana, coronada a gran
altura per una immensa cúpula rocosa. Les parets d'aquest gran espai obert en la roca,
d'esta enorme caverna, són les que emeten l'estranya luminiscència que havia atret
l'atenció a Glènia i Delinei.
No es distingeix cap ser vivent en l'interior de la caverna, així que les dues Éniens
decideixen travessar l'entrada per acostumar-se a la luminiscència i veure millor què hi
ha en la gran esplanada que s'estén allà baix.
Els sembla percebre formes conegudes, però encara no arriben a distingir exacta-
ment què són, perquè la persistent luminiscència els ho impedeix.
Així que és tan sols quan per fi estan completament acostumades a la llum, quan la
visió de la gran esplanada les ompli d'una total estupefacció. No es poden creure allò
que estan veient.
Allà baix, al mig de l'esplanada hi ha una ciutat. Però no és el fet de què es trobe
una ciutat en la zona d'Àncius allò que més els ha impactat a Glènia i a Delinei. No.
El descobriment més impressionant és que la forma d'eixa ciutat i dels seus edificis
els resulta molt familiar. Es distingeix clarament l'estil Énien en cadascuna de les cons-
truccions, i en tot el conjunt en general.
Estan contemplant una ciutat Énien, molt arcaica, però Énien al cap i a la fi.
Glènia i Delinei es senten torbades i confuses. Però intenten conservar la lucidesa, i
li comuni
quen a les seues amigues el descobriment que acaben de fer.
"Què! Una ciutat Énien! Ací en la zona d'Àncius?! Això com pot ser?!", exclama
Arilé, que no es pot creure el que està veient mentalment.
"Està habitada? No ho sembla, ¿veritat?", pregunta Laela, que és qui més prompte
ha recuperat la calma.
"No. Jo crec que està deserta. No es veu cap ser viu en tota la caverna", contesta
Glènia. I després li proposa a Delinei: "Baixem a veure-la més de prop? No crec que hi
haja perill."
"Clar, ja que estem ací...", diu Delinei. I li ho comunica a Laela i a la seua germana.
"Seguiu anant amb compte, per favor", els prega Arilé, que no es fia molt de la
quietud que regna en l'interior de la gran caverna.
"Així ho farem. Tranquil·litzat", diu Delinei. I comença el descens cap a la ciutat,
seguida de Glènia.
S'acosten poc a poc, amb precaució, però quan arriben a les primeres construccions,
a la perifèria de la ciutat, l'aspecte que presenta els fa suposar que en realitat està desha-
bitada.
I en la ràpida però exhaustiva exploració que fan a continuació a tota la ciutat
tornen a arribar a la mateixa conclusió. No hi ha cap ser viu.
Així que ara, més tranquil·les, es dediquen a examinar-la amb deteniment, comuni-
cant mentalment a Laela i Arilé tot el que veuen.
Evidentment es tracta d'una ciutat Énien, l'estil és molt característic. Però alhora
també troben grans diferències respecte a les seues ciutats i comunitats actuals. Esta
ciutat que estan contemplant és molt arcaica, molt primitiva. Deu ser antiquíssima.
Sembla que duu deshabitada des de temps immemorials, com ho testimonia
l'aspecte amb què ha deixat el pas del temps a totes les construccions. Però en elles no
es veu cap traça de violència que demostre que la desaparició de les seues habitants va
ser per culpa d'alguna guerra.
Tampoc troben proves que expliquen la seua desaparició a causa d'alguna
epidèmia.
Pareix que esta ciutat simplement va ser abandonada per les seues habitants, unes
Éniens, deixant-la tal i com estava. Tal i com l'han trobada ara altres Éniens, moltíssim
de temps després d'aquell èxode.
Delinei es deté i exclama:
"Aleshores pot ser certa la llegenda que conta que les Éniens provenim de la zona
d'Àncius!"
"Tens raó!", diu Glènia. "Jo sempre havia pensat que tan sols era un conte inventat
per a divertir a les Éniens menudes. Però després de veure açò..."
"De totes formes, hi ha tantes llegendes respecte al nostre origen. ¡Qui anava a pen-
sar que fos la zona d'Àncius!", diu meravellada Laela.
"Però..., si podien viure bé ací, aleshores ¿per què se n'anaren? ¿Per què abandona-
ren la ciutat?", pregunta Arilé desconcertada.
Aleshores Laela es queda pensarosa. Hi ha alguna cosa que no li acaba d'agradar, i
no sap exactament què és.
De sobte, una idea sorgeix en la seua ment:
"Els terratrèmols! Els terratrèmols els degueren fer abandonar la ciutat! Ara ja fa
temps que no es produeix ningun. Però va haver-hi una època en què eren continus en
esta zona."
"I per què esta ciutat no està derruïda?", li pregunta Arilé.
"No ho sé. ¿Pura casualitat? De totes formes, això dels terratrèmols és tan sols una
idea, pot ser encertada o no. Però el cas és que Glènia i la teua germana corren un gran
risc estant allà baix durant tant de temps. Serà millor que pugen prompte."
"És veritat, no m'havia donat compte", diu Arilé.
De seguida els ho comuniquen a Delinei i Glènia.
Estes ja han examinat molt a fons l'arcaica ciutat, així que es mostren d'acord amb
les seues amigues. Comencen a bluniar amb força i ràpidament abandonen la caverna.
Una vegada estan fora, encara blunien amb més força i emprenen l'ascens per a
eixir de la sima, encara que abans Delinei observa durant uns moments totes les parets
que l'envolten, en busca d'alguna altra cavitat luminiscent, però no distingeix ninguna
més.
L'ascensió de la sima no els costa tant de temps com la baixada, ja que, encara que
segueixen tenint en compte el procés d'adaptació, ara van molt més ràpides. Així que
prompte arriben a la boca de la sima, on estan esperant-les Arilé i Laela.
"Bé. ¿I ara què fem?", pregunta Delinei.
Totes es queden pensaroses durant uns moments, i aleshores és quan comencen a
notar la seua fatiga.
Amb l'atenció en l'exploració de la sima, al principi, i després en la de la ciutat, no
s'havien adonat de tot el temps que ha transcorregut i de què ja fa molt que haurien
d'estar dormint en un lloc segur. Així que ara es troben esgotades.
Per això, Laela, responent a la pregunta de Delinei, finalment diu:
"Tenim que comunicar aquest descobriment a totes les Éniens. Però encara no.
Anem ara a buscar algun lloc on podem descansar i dormir segures. I, una vegada estem
allí, amb calma i tranquil·litat ja comunicarem el descobriment a tot el poble Énien.
Aleshores decidirem què fem més avant".
"Potser existisquen més ciutats Éniens en altres simes. Tindrem que explorar-ne
més!", exclama Delinei emocionada.
"Sí, potser, però per ara anem a buscar algun lloc per a dormir. Que ja estic molt
cansada", diu Glènia.
"Jo també tinc son. Au, busquem un lloc segur", diu Arilé, divertida per l'emoció
de la seua germana, però també amb ganes de descansar.
Aleshores, les quatre Éniens es posen en marxa bluniant totes juntes. S'allunyen de
la boca de la sima i comencen a buscar algun lloc adequat per a dormir.
El paratge del fons marí cap on estan anant és molt bell, però elles ni tan sols es
fixen. A part de buscar un lloc on dormir, l'única cosa en què poden pensar és en el des-
cobriment que acaben de fer.
I així van bluniant totes juntes pel fons marí, sense saber que existeix un món on hi
ha un primitiu Teraont que viu prop d'un llac i que està molt sol, o que existeix un altre
món on un Gran Blatzià ha descobert la causa d'una malaltia i que gràcies a això van a
poder allargar molt més la presència de la vida en eixe món.














Sueca, a 2 de novembre de 1995.
Juanjo Aguar Matoses.
A Eva.


3


Comentaris

  • què hi farem![Ofensiu]
    Tiamat | 26-08-2004

    doncs com vaig dir, em vaig llegir aquesta història amb més calma, però no ho puc utilitzar, ja que són, d'alguna manera, massa semblants al nostre (tu mateix ho dius...), i això no em va bé...
    d'altra banda, la història d'Irgalundra ja està "acabada", en breu suposo que posaran el final, ja que l'he enviat aquest midgia.
    Volia enviar-t'ho per mail, però m'ho van penjar abans que em donés temps d'aconseguir obrir el mail (no em funciona gaire..), o sigui que ja ho pots llegir aquí, que vé a ser el mateix...

    per cert, petit comentari sobre els teus relats.
    Escrius d'una manera moolt curiosa, com si escrivissis només pel plaer d'escriure per tu mateix; sens dubte, si em barregen diferents escrits de la web i em fan dir quin és teu, crec que el reconeixeria... però m'agrada. I que es diferencii la teva manera d'escriure de la resta, és bo! (a no ser que la diferència estigui en perquè fas moltes faltes, perquè escrius amb el cul, etc, que no és el cas). Passa que tens algun relat molt llarg (com aquest mateix), i no ho dic només per tu, i els relats llargs, en una pàgina web, es fan molt complicats de llegir. Potser aquest és el problema de molts relats (ara faig "crítica" general), que n'has de tenir moltes ganes per llegir-los, i poca gent s'entretindrà durant més d'un quart d'hora a fer-ho.

    Ho admeto, jo també tinc algun relat llarg (de fet, dos). Però llavors hi ha la solució dels capítols ;)

    És un consell, per un futur.

    Vinga, una abraçada!

  • Sí, clar.[Ofensiu]


    Clar que pots utilitzar tots els meus mons. Fins i tot, el meu país: Marènia (o Països Marencs).

    (Llig-te el meu escrit al respecte, si t'abelleix).

  • em saltaran les llàgrimes d'alegria.[Ofensiu]
    Tiamat | 25-08-2004

    Resulta que estava encallada en la meva continuació del teu relat Irgalundra, i va i em trobo aquest teu escrit... me l'he llegit una mica per sobre, però me l'he guardat als meus preferits i quan tingui un moment me'l llegiré amb calma. Però el que hi he vist.. pot ser la continuació del que necessito, perquè volia fer visitar el personatge central...

    ais! t'has convertit en la meva musa (o muso, o com sigui el masculí)

    Per si de cas, ho torno a preguntar. Puc utilitzar els teus móns? Evidentment en diré l'origen!

    Una abraçada

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joanjo Aguar Matoses

Joanjo Aguar Matoses

204 Relats

244 Comentaris

225580 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
Sóc de Sueca, poble situat a la Ribera del Xúquer, al País Valencià i, per tant, a Marènia (com li dic jo) o Països Catalans (com li diu la resta del món).