Violència

En Mataseca se sentia violent, en primer lloc perquè el diguessin Mataseca, per bé que de cognom és deia Mataseca efectivament. En Mataseca sortia al carrer ja esverat, amb mals aires, si hi havia algú que se li posava pel mig era a tocar d'empentar-lo i de llençar-lo a la via. Un bon atropellament era el que necessitava per aixecar el dia, per tenir forces, per poder lluitar. Perquè lluita i violència són la mateixa cosa. Perquè decadència i pau van agafades de la mà. Quan sentia la paraula tolerància s'esgarrifava, algú pensava que havia de renunciar als seus principis per fer-se persona moderada i sociable.

De sociable no tenia res! Era un lluitador, un bregador, una persona amb conviccions i amb esperit de contrariar. A qui fos, en el moment que fos, en Mataseca sabia de les seves debilitats, de les seves contradiccions, la lluita tenia aquestes coses. En Mataseca eixia al carrer amb ànim de revenja, en contra d'un món massa tolerant amb coses que no es podien tolerar, i que s'enfonsava sense remei en una pacífica autocomplaença que no duia enlloc. En Mataseca volia foradar la realitat, capficar-se en la seva destrucció, volia ser lliure i poder cridar la seva llibertat, les cadenes de la moderació no l'interessaven.

Però, en Mataseca, menjava formatge quan volia. Així estava estipulat amb la seva consciència, hi havia moments per la lluita, aferrissada, violenta, rabiosa, i moments pel formatge, que el delectava, l'inspirava, i alhora el violentava, de manera que acumulava energies per a lluites futures. Així doncs en Mataseca, i quedi dit d'una vegada per totes, era un gran degustador de formatges.

Tan bon punt com penetrava dins la formatgeria s'esverava, s'esvalotava, tenia ganes d'iniciar una corredissa, volia ficar-se per dins els exhibidors i menjar-se tot el que trobava. Amb la peça al sarró tornava a les seves activitats antisocials quotidianes. Una mala mirada per aquí, un crit impulsiu per allà, alguna topada provocada amb algú, en Mataseca era així i no s'hi podia fer res, els qui havien provar d'esmenar la seva conducta havien fracassat.

Perquè en Mataseca tenia l'agressivitat a dins, ben enfons, ben arrelada, amb bon fonament, era una violència que esclatava, que es feia sentir, que cridava l'atenció, amb les seves gesticulacions amenaçadores s'acarava a qui calgués, ni que fos agent de l'autoritat, o senyora venerable. En Mataseca havia d'obeir els seus instints, i li deien que una societat podrida només podria redreçar-se amb canvis fonamentals, de base, d'estructura, canvis que li havien de fer trontollar els ciments per tal de poder barrejar-los prou com per fer-ne uns de nous de trinca.

Així doncs en Mataseca, ja esverat i ja guaitant al seu voltant a la recerca d'una víctima per als seus improperis i renecs, escanejava el carrer a la recerca d'algú ostentós o amb aires cofois que pogués ser l'objecte dels seus atacs i desqualificacions. En Mataseca no s'estava per punyetes, quan tenia l'objectiu a l'abast disparava, sense gaires miraments, i a dins seu li recorria una estranya sensació, un disbarat d'hormones disparades que l'havien acompanyat gairebé tota la seva vida.

Ja quan era un infant havia experimentats estats de gran excitació, estats als que era incapaç de raonar, en que s'havia de deixar endur per la seva animositat envers els altres. Aleshores mossegava, trepitjava, potejava i no renegava perquè encara no havia après renecs. Ja de gran sí que renegava, tot el que podia, que si malparits, que si desgraciats, que si feixistes, tot valia per tal d'enfrontar-se a d'altri, si aquest altri semblava motivació suficient per a les seves ires.

I irades eren les seves andanades, i la seva interlocució amb els altres era crispada, esvalotada, sempre buscant l'aldarull, el conflicte, la violentació de les situacions més quotidianes, per tal de remoure consciències, solia dir, però amb l'afany de satisfer els seus instints més primaris, en el fons. O ambdues coses alhora sense una diferenciació clara entre ambudes. Així doncs s'esverava i mai no es relaxava, cridava i mai no callava, s'estossinava i mai no es rendia, i se l'havien d'endur lligat i arrossegant-lo per tal que dormís una mona inexistent als calabossos de la respectable institució policial.

El tenien vist en aquestes dependències, el coneixien com si l'haguessin parit, més encara. Sabien de la seva cara i de la seva localització, d'a on trobar-lo i a on anar-lo a buscar, sabien del seu esperit irrenunciablement rebel, de la seva obstinació desaforada en crear disturbis, en barallar-se, a cops de puny si calia, amb qualsevol que li passés per davant, l'hagués mirat bé o malament, fos jove o vell, o de mitjana edat, ben vestit o esparracat, o indiferent. Tan se li feia, el que l'importava era el conflicte, la tensió, l'enfrontament.

En Mataseca no suportava els alegrois de la gent a qui tocava la grossa de nadal. En quant localitzava l'epicentre del repartiment de premis allà s'hi plantava, amb fums i mala bava, per tal de rebentar l'esdeveniment, per deixar-hi la seva petja personal. Insultava a tort i dret, amb paraules gruixudes que no variava gaire, fill de puta i malparit, cabró i pallús. El que l'importava era fer-se notar, fer entendre els altres que tenia alguna cosa a dir, que la seva violència no era del tot gratuïta, que no era arbitrària o sense sentit, sinó que protestava contra la passivitat, contra l'acceptació, contra la submissió. I protestava de valent, a l'administració de loteria agafava un pal i creava en pocs segons a bastonades una rotllana al seu voltant. No suportava que aquelles gents gaudissin d'alegries, perquè les alegries estaven prohibides a la vida d'en Mataseca, i no les tolerava en els altres.

I ben sortit de casa ja s'emprenyava, i sentia odi i rebuig per tot el que veia, des del mobiliari urbà fins a les persones que passejaven, els gossos també, tot i tothom era un enemic, era una orgullosa representació de la pau social, que calia combatre, amb armes decidides i valentes, gosades, temeràries inclús. En Mataseca no tenia intenció de deixar-se vèncer. La seva raó era la seva lluita, i la seva lluita era la seva raó. Ningú no li podia treure, perquè només se li podia combatre amb la mateixa lluita amb la que ell combatia, i així impossible de redimir o de retornar a l'ordre assossegat de les coses.

En Mataseca somiava amb una gran revolució d'abast internacional. Era un home de món a la seva manera, tot i que les seves activitats quasi delictives es desenvolupaven principalment al barri. Somiava amb que algun dia no gaire llunyà, les masses oprimides s'aixecarien i plantarien cara a l'estat capitalista que les ofegava, i que d'una vegada per totes es desfarien dels opressors, dels que ho han estat sempre, de les persones amb prou pebrots com per a plantar-se al davant de la societat, i agafar el timó. La seva esperança era la descomposició del món global, el trencament de tots els lligams, de tots els nexes, entre territoris, entre cultures, la disgregació, i l'organització en petites comunes felices. En Mataseca no podia treure's aquesta idea del cap, era el seu somni, l'únic que tenia realment.

D'altres somnis n'eren subsidiaris, obrir-li el cap a un policia, obrir-li el cap a un capitalista, obrir-li el cap en general a qualsevol que representés una mica de poder o autoritat. Obrir caps era un dels seus objectius, però no tenia valentia com per a fer-ho. La seva violència era només verbal, i algunes vegades testimonialment física. Com quan en mig d'una manifestació l'emprenia a cops de pedra contra l'aparador d'una botiga, ningú no prenia mal. Després quan arribaven els anti-avalots corria com el que més, per tal de no rebre gaires cops de porra, i si podia s'enfrontava a algun dels anti-avalots que anés sol, amb l'esperança de tenir violència sense rebre gaires bastonades.

Després en Mataseca marxava cap a casa amb les piles carregades, amb l'energia a punt, per a nous enfrontaments, per a llençar-se a l'aventura de viure en discòrdia amb mal veïnatge i mala convivència. En Mataseca era una mala peça que la societat volia eliminar, eradicar-los a tots, fer-los desaparèixer, com qui fa desaparèixer una mala consciència en algunes alegries menors o amb el consum de determinades substàncies. En Mataseca era un pain in the ass. I restava clarificat que havia de ser sotmès.

Però en Mataseca no tenia cap intenció de deixar-se enxampar fàcilment. Les seves accions amb prou feines eren punibles, vivia sempre al llindar del delicte, fins i tot al llindar de la falta, feia sense fer, amb precaucions, provava de ser violent però sempre dins una seguretat. Havia après amb el temps a ficar-se en disputes sense ficar-se en embolics. Així seguia endavant i volia seguir encara molt de temps. En Mataseca veia augmentar el seu esperit contradictor, veia com els seus ideals es multiplicaven, notava que era a prop de la revolució global, que en algun moment o altre alguna cosa havia de canviar.

I val a dir que el fet contestatari d'en Mataseca no tenia gaire d'idealista. Les seves paraules no eren les d'un idealista, eren paraules d'esbroncada i entensió, les seves accions no gens menys. Sempre buscava la manera de ficar-se en disputes, de fer-se valer, de ser alternatiu i combatiu. En Mataseca d'alguna manera volia ser sempre jove. En Mataseca volia mantenir-se en la perifèria de la societat, física i espiritualment, la seva força era la lluita, el seu significat era la lluita, la societat li feia el joc. En Mataseca havia descobert que les provocacions provocaven, i en feia us.

En Mataseca sortia al carrer amb ganes de gresca, amb afany de baralla, amb qui fos i pel mitjà que fos, preferiblement amb la paraula, si calia arribar a les mans amb hòsties que no fessin del tot mal, el seu cop estava acostumat a les garrotades, n'havia donat i n'havia rebut, i amb el temps la seva pell s'havia endurit en aquest sentit. En Mataseca sentia que tenia una missió particularment violenta a la vida, que havia de fer obrir els ulls a qui els tenia tancats, i fer-ho aviat, i fer-ho per mitjans expeditius, de cap de les maneres no volia deixar passar l'oportunitat de fer-ho, i si podia s'hi llençava.