Vides passades

Un relat de: Estefania Guarch Navarro
Amb la roba bruta i estripada, com si d'uns draps vells es tractés, em trobo en mig d'un llarg camí de terra. El paissatge se'm torna fosc. Les passes esdevenen cada cop més pesades i la cadena que em lliga els peus em tormenta els turmells. Dos soldats, a banda i banda, em donen espentes perquè acceleri el pas. Les gotes de suor em rellisquen per tot el cos, suaus i amb delicadesa, completament inconscients del que està passant. Em tanquen dintre d'una habitació molt petita, sembla una mena de castell, el terra està completament cobert de palla i una porta de ferro m'impedeix veure més d'un metre a banda i banda de passadís. No sé què faig aquí, però un fort sentiment s'està generant dintre meu, noto com comença a brotllar per tots i cadascún dels poros de la meva pell. Per primera vegada, sento l'olor de la por.

- Molt bé Marta, abandona aquest sentiment. Ara anirem més enrera, en aquesta
mateixa vida, per saber que és el que va passar exactament.


La Marta es troba estirada dintre una petita i poc iluminada habitació que ja coneix. Té els ulls tancats. Va complir els 30 anys fa poc més d'un mes. Sempre havia tingut curiositat per les vides passades. Havia sentit a parlar de les regressions, de com ajudaven a les persones a entendre les pors i angoixes que patien i com les superaven.
Portava mesos preguntant, buscant i informant-se per Internet per trobar un lloc on l'ajudéssin a entendre totes aquelles angoixes que patia diariament, totes aquelles preguntes, tots aquells “per què?” que impedien d'alguna manera que seguís avançant cert aspecte de la seva vida. L'amor havia trucat a la seva porta moltes vegades, però poques havia aconseguit passar el llindar, i si algun dia trucava sobtadament, no trigava en tancar-li la porta als nassos.
Era un fet pràcticament involuntari i no sabia la raó d'aquella reacció, la qual cosa
l'angoixava d'una manera espantosa.
Cada nit somniava amb l'amor. Somniava que tenia una parella que l'estimava, que l'abraçava constantment, que compartien tota mena de gustos i aficions. S'imaginava fent l'amor amb qualsevol cos masculí i sovint es despertava sorpresa per un sobtat orgasme.
Però els fets reals no arribaven mai, no perquè no tingués l'oportunitat de convertir l'imaginari, sinó perquè alguna cosa la frenava en sec quan es sentia minimament admirada per algun noi.


Finalment, un dia de febrer, després d'haver passat hores teclejant i navegant, alguna cosa li va confirmar que allò que veien els seus ulls era el que havia estat buscant durant tantes setmanes. No sabia ben bé què era. Només es veia un nom, una adreça, un número de telèfon i un escrit que deia així: “Construeix la vida que tu escullis”. Però el seu instint sobrenatural, el qual no l'acompanyava en l'aspecte amorós, li deia que aquell era el lloc adequat. Passats uns minuts, aquell seguit de números escrits a la pantalla del portàtil apareixien marcats a la pantalla tàctil del seu mòbil. Seguidament, va prémer el botó verd de trucar.


Dret, repenjat a la porta de la meva llar, i amb el sol banyant-me el rostre miro cap al bell horitzó. Aquest cop vaig ben vestit. Acaben d'anomenar-me primer cavaller i la satisfacció i l'orgull em fan sentir més poderós. Tot i així, em sento sol. No hi ha ningú al meu voltant, ni tampoc tinc familia.

- Què li va passar a la teva familia?

No ho sé...

- Anem més enrera Marta. Anem a saber què li va passar a la teva familia. Deixa't
portar.

Tinc una dona preciosa. És alta, morena, té els ulls verds, però va completament tapada. No vull que ningú vegi els seus encants. És meva, només jo puc gaudir de la seva preciositat.

- Que esteu fent?

Estem a casa. Ella està recollint alguna cosa del terra. No veig clar de què es tracta. Està capcota, gairebé no em mira. M'entren unes ganes irrefrenables de fer l'amor amb ella, de sentir-la completament meva....


La Marta, estirada i amb els ulls tancats, comença a moure el cap d' un costat a l'altre, en un clar senyal de desaprovació.


No m'agrada el que veig...

- No ho jutjis, digues.

Ella està espantada.... Sovint abuso d'ella, no la tracto bé... És com la meva esclava. La faig treballar al camp i a casa.... Li pego, la insulto, abuso d'ella sexualment... No n'estic enamorat.

- Què passa més endavant?


Cada cop li costa més parlar. Es mou inquieta a la camilla; no li agrada gens el
que diu i encara menys el que veu. A poc a poc però intensament, la seva respiració es va accelerant i els seus punys comencen a apretar-se amb força estrenyent així les pedres precioses que hi té guardades a cada una de les mans. Després d'uns minuts de silenci, una veu trencada i greu surt d'entre els seus llavis.


L'he ofegat...

- Per què?

Perquè no volia tenir sexe amb mi.

- Com et sents ara?

No sé què fer... tinc por. No em puc creure el que he fet...


La respiració de la Marta comença a entretallar-se. El seu front endevina unes arrugues plenes de tensió. La boca se li obre però no pot parlar. No sap què dir. Romàn amb els ulls tancats mentre una llàgrima comença a brotllar del seu ull esquerre i rellisca coll avall fins desaparèixer.


- D'acord, marxem d'aquí. Tornem més endavant.

Torno a ser-hi dintre d'aquella petita i espantosa habitació. Gairebé no puc respirar, fa molta calor aquí dintre... Sento molt soroll a fora, crits de gent. Hi ha una diminuta finestra que em deixa entreveure una desena de persones. Homes, dones, nens. Però aquelles veus em recorren la pell com un calfred, semblen milers de veus cridant al mateix temps. Per molt que m'hi esforço, no aconsegueixo entendre el què diuen.
Passats uns eterns minuts sento unes passes. Algú ve a buscar-me. No sé on em volen dur però ara torno a sentir l'olor de la por més forta que abans. Surto al carrer i un camí fet de gent es va obrint al meu davant a mesura que avanço. La por ja s'ha apoderat completament de mi quan veig la forca a pocs metres del meu davant. Van a penjar-me...
Algú m'ha delatat i van a penjar-me pel que vaig fer.

- Què penses en aquest moment?


La Marta té un nus a la gola, tanmateix és com si l'estéssin escanyant. Es posa les mans al coll per intentar alleugerir el dolor. Finalment, i acompanyat d'un esclat de llàgrimes, aconsegueix parlar.


Es que m'ho mereixo...


La Marta no pot reprimir les llàgrimes. Desenes d'aquestes comencen a brotllar fins que la respiració i el cor tornen al seu ritme i bategar normal.


- Molt bé Marta, ara m'agradaria que imaginessis que agafes de la mà aquest home il'acompanyes a trobar-se amb la seva dona per què li pugui demanar perdó. Deixa que li digui tot el que li hagi de dir.

S'agenolla, plora, reconeix tot el mal que va fer i està molt arrepentit. Ella l'escolta, té un lleuger somriure a la boca, i l'abraça.


En aquests instants a la Marta també se li dibuixa un somriure al rostre.


- Ara digue'm Marta, creus que aquest home es mereix ser estimat?

...No


De nou una llàgrima brota, aquest cop de l'ull dret, i rellisca coll avall fins desaparèixer.


- Ara només falta que es perdoni a ell mateix i aquí només el pots ajudar tu. Digue-li que es perdoni, que aprengui dels errors que va cometre. Que ho fassi per tu, ho necessites. Això va passar en una altra vida i no has de portar tu la càrrega d'aquesta culpa. Tu si que et mereixes ser estimada.

- Deixa que t'abraci.


De sobte una pau interior s'apodera del cos de la Marta. El seu rostre canvia, es torna un rostre suau, les arrugues han desaparescut i s'expandeix la tranquilitat per tota l'habitació.
La Marta fa tres respiracions molt profundes, amb suavitat comença a moure les mans i els peus, i finalment obre els ulls. Està tranquil·la, però tot i així, tot allò que ha vist l'ha deixat sense paraules.

En sortir de la consulta el sol del migdia li banya la cara i els ulls se li tornen d'un color més clar, un verd amb ratxos de color mel. Sembla una altra persona. Ara ho nota per primer cop a la seva vida, té l'ànima curada. Es troba a pocs metres de la platja i decideix caminar una estona pel passeig marítim. L'estiu fa gairebé un mes que va arribar, i la calor li fa entrar ganes de deixar el cos lliure a l'aigua encara que sigui per una petita estona.
Troba una cala petita on pràcticament no hi ha gent. Es treu la roba, camina amb passes fermes fins que li arriba l'aigua, pràcticament blanca, a la cintura i s'estira contemplant el cel. Està així una llarga estona, i pensa amb tot el que ha vist a la consulta, totes aquelles imatges i el seu significat, en com es sent ara i les ganes que té de viure noves experiències, de deixar entrar l'amor a la seva vida, de sentir-se estimada. Fa pocs minuts que ha descobert que en una altra vida havia estat un maltractador, un assassí que va matar la seva dona i que es sentia immensament culpable, per això no mereixia ser estimat, i per això la Marta inconscientment sentia que tampoc ho mereixia.
No sap si creure's tot allò, si realment ha estat algú així en una altra vida, fins i tot
sent vergonya, però amb gran seguretat decideix no qüestionar-s'ho ja que veure totes aquelles imatges i viure part d'aquella vida passada l'han fet entendre el seu comportament. Ara ha arribat l'inici d'una nova etapa, i es sent més segura que mai.

Mentre va sortint de l'aigua i deixant el mar enrera entreveu un cos estirat al costat de la seva tovallola. Es un cos masculí, morè de pell, podria ser perfectament un d'aquells cossos amb els qui ha somniat tantes nits. S'apropa, respira a fons, somriu, i parla. No sap que aquell és només l'inici d'un llarg camí de llindars creuats.

Comentaris

  • Benvolguda relataire:[Ofensiu]


    Benvolgut/uda relataire:

    Lamentem comunicar-te que el relat presentat al “Concurs ARC de Narrativa Breu 2011. Temps era temps” no compleix totes les bases de la convocatòria i, per aquest motiu, no pot passar a la fase de selecció.

    Si tens algun dubte sobre aquest tema pots posar-te en contacte amb l’Associació de Relataires en Català (ARC), entitat organitzadora del certamen, a través del nostre correu electrònic: associacio.relataires@gmail.com

    Cordialment,

    Associació de Relataires en Català (ARC)


Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Estefania Guarch Navarro

Estefania Guarch Navarro

2 Relats

5 Comentaris

2045 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor