Una realitat ben somniada

Un gran sol m'escalfa la cara. D'aquí a un minut les agulles del rellotge s'aparellaran com fan cada hora, aquest cop sobre el número 12 de l'antigament anomenada Plaça del Rellotge del barri de Sant Andreu. Cames, braços, nens corrent i rient, menjant gelats, o millor dit, llepant-se el regalim del gelat de xocolata que a poc a poc els rellisca per la mà, botiguers a la porta del seu establiment fumant-se el cinquè cigarret del matí i esperant que les agulles s'aparellin de nou per confirmar així que s'apropa l'hora de dinar, gent gran petant la xerrada als bancs de la plaça, coloms..... i més coloms que passen volant a escassos centímetres de la meva orella i ni tan sols aconsegueixen desviar la meva mirada d'aquest fascinant espectacle. Aquí, sense pagar ni un cèntim, estic veient pur teatre, és a dir, pura vida.

El teatre existeix dia a dia, fins i tot en el racó més recondit d'aquest meravellós planeta que ens permet arrelar els nostres peus, fer crèixer l'ànima i finalment cedir el nostre tros de terra a noves arrels. Si, les metàfores formen gran part de la meva vida. De fet, cada imatge en moviment que avui veig em recorda metàfores que algú m'ha dit en algun moment de la meva vida i que en aquest precís instant començo a entendre.

Veig un espai lliure en un dels bancs i decideixo seure. És un espectacle massa temptador per seguir els meus passos cap a la biblioteca del barri, lloc on em dirigia just abans de que un colom intentés espantar-me amb el seu bategar d'ales, demostrant així que pot volar a més velocitat que qualsevol altre.
La biblioteca, un dels pocs llocs on passo més de la meitat de les hores que formen un dia, ha deixat de ser una prioritat. Potser perquè avui els ulls han mirat en altres direccions.
Potser perquè avui s'han fixat amb el carrer, en el moviment, en la gent, en el que passa aquí i ara... Per primer cop han mirat, i han deixat els somnis per l'hora de dormir. Moment en el que em permeto el luxe de deixar volar l'imaginació a velocitats i alçades infinitament més altes de les que podria arribar cap d'aquests coloms que a límits immesurables invaeixen la ciutat.

Amb un moviment ràpid desvio la mirada just a la meva dreta. Una nena, d'uns 5 anys, em mira amb uns ulls molt oberts, del color del cel quan està lliure de núvols i amb els ratxos del sol impregnats a les pupil·les. Aquesta mirada em penetra tan fort que involuntàriament fa que els meus ulls es topin novament amb el rellotge, que ara marca les 12:03h. La nena, que porta un vestit vermell que probablement estrena avui, em segueix mirant. Noto els seus ulls al meu coll, com si d'una carícia suau però enèrgica es tractés. No puc evitar girar-me de nou, i aquest cop no puc deixar de mirar-la. De sobte, un gran somriure es dibuixa a la seva cara. Jo també somric.
La nena del vestit vermell ha deixat entreveure en mi el primer somriure del dia, gest que en els últims mesos ha existit en comptades ocasions.

Hola! Em dic Berta, i avui és el meu aniversari. -les paraules surten de la seva boca amb tantes ganes que sembla que portin anys esperant a ser alliberades.

Hola Berta... moltes felicitats! -intento imitar el seu to sense gaire èxit, doncs mentre deixo anar les paraules acabo de recordar què havia de fer avui. Disposada a dirigir-me, com cada dia, a la biblioteca a envaucar-me en algun d'aquells llibres per deixar d'existir durant una llarga estona, havia oblidat un fet molt important. Havia arribat el dia que tant de temps portava esperant... i se m'havia oblidat!

He de marxar... Disfruta del teu dia i sigues feliç! -li dic mentre m'aixeco amb rapidesa.

Com si m'haguessin donat corda per l'esquena amb una claueta que no arribo a veure'm, corro fins a la parada de bicing més propera. Trec la targeta, la passo pel lector i el número 12 apareix a la pantalla. Aquesta és la bici que he d'agafar. Pedalejant al damunt de la bici sembla que hi hagi més cotxes que abans. Em passen pel costat a gran velocitat. Clàxons, música a tot volum, gent caminant pel carril bici, semàfors espatllats... L'espectacle d'abans a desaparescut per convertir-se amb un altre totalment caòtic i agobiant, però la pressa m'ajuda a no concedir-li massa atenció.

Trigaré uns deu minuts fins a l'estació de tren de Sant Andreu Arenal; és relativament poca estona sense tenir en compte que en fa exactament quaranta que hauria de ser allí.
No m'hauria de preocupar... He esperat durant onze anys, no hauria de passar res si trigo uns minuts.

Ja veig l'estació. El rellotge que descansa sobre el meu canell marca ara les 12:13h. Aturada al semàfor de la Rambla de Fabra i Puig intento descobrir si hi ha algun forat lliure per lliurar-me'n de la bicicleta. En veig tres al final. El semàfor es posa verd, em dirigeixo a la parada i deixo la bici assegurant-me que s'encén el llum vermell. Aixeco la vista i allà el veig, recolzat a la paret de l'estació, sota un diminut trosset d'ombra i amb una maleta negra tan gran que li arriba a la cintura.
Sembla més vell del que m'imaginava.
No m'ha vist. No és extrany no fixar-s'hi amb una noia que circula amb bicicleta per una gran ciutat, ja acostuma a ser normal.
Totes aquelles paraules que durant onze anys he repetit en tantes ocasions i que surtien de la meva boca sense ni tan sols haver-les de pensar s'han esborrat de la meva memòria. No sé què dir. I el que és més inquietant, no sé què fer.
Immòbil, al costat de la bici que acabo de deixar, la nena del vestit vermell apareix a la meva ment, però el que més em crida l'atenció és el seu somriure. Aquell somriure que ha fet esclatar el meu.
I si somric? Potser és això el que he de fer... Potser no he de dir res...
Algú em va dir un dia que el somriure és la distància més curta entre dues persones, i avui, en aquell banc de la plaça, ho he experimentat per primer cop en molt de temps.

Amb pas indecís començo a avançar. Només amb dues llargues passes més ja trepitjaria el trosset d'ombra que resguarda del sol al meu pare. Aquestes tres últimes paraules em sonen completament noves... Però tot i així, per mi és un extrany, un extrany a qui he somniat abraçar des del dia que es va esfumar. No li tinc rancúnia. Sé que les coses no li van anar gaire bé, i penso que tothom mereix una segona oportunitat.

En aquest instant ha girat el cap i ha clavat els seus ulls en els meus. Entre nosaltres ha emergit una mena de força que ens fa apropar, ell amb cara d'interrogant, jo de punts suspensius, no sé ben bé com és aquesta cara però els puc fins i tot notar, però de sobte em paro.

Perdona... no he pogut arribar abans... -menteixo, amb un to desinteressat com si parlés amb algú a qui acostumo a veure sovint. La por i els nervis m'impedeixen fer res més.

Els seus ulls comencen a brillar, obre la boca però cap lletra gosa sortir.
No puc deixar de mirar-lo. Només hi ha una cosa, més forta que qualsevol altra, que tinc infinites ganes de fer. Quan els meus braços, moguts per un impuls incontrolat, comencen a obrir-se, llavors... em desperto.

Necessito uns minuts d'ubicació.

Ja he dit abans que els somnis els deixo per l'hora de dormir. No acostumo a recordar-los, tret d'aquells que neixen somniant desperta, però aquest no ha sigut com els altres, recordo cada mil·lèssima de segon com si ho hagués acabat de viure, a la meva pell encara està impregnada aquella última sensació.

M'aixeco. L'escalfor que em regalava el nòrdic s'ha esvaït tan ràpid que em falten cames per córrer cap a la dutxa per lliurar-me a una gran pluja d'aigua ben calenta. Passen els minuts... és tan agradable i relaxant... més minuts... potser hauria de començar a pensar en anar tancant l'aixeta... crec que mai m'havia costat tant prendre aquesta ínfima decisió.
Em vesteixo, no sense abans assegurar-me de la temperatura en la que ens trobem ja que està sent un febrer bastant més fred que de costum. Aquest matí serà Bach qui m'acompanyarà durant l'esmorzar. El rellotge que em va regalar la meva mare quan em vaig independitzar i que descansa sobre la paret de la cuina marca ara les 9.00h, la biblioteca està obrint les seves portes.
Resguardada del fred amb els meus amics d'hivern, els guants, la bufanda i el barret, surto de casa direcció d'aquell lloc que em permet desapareixer durant hores. Porto deu minuts caminant quan giro la cantonada i apareix davant meu la Plaça del Rellotge. Està completament buida. Els bancs es troben solitàris, no hi ha nens, ni somriures, només silenci. El dia és nuvolós, trist. El paisatge que veig, desolador. No hi ha vida, no és com el somni que he tingut aquesta nit, el qual va apareixent a la meva memòria a intervals de pocs minuts. Només entreveig un gat negre rondant pel voltant de la font. De sobte, una forta ventada el fa córrer fins desaparèixer per un forat que dóna a un gran edifici en construcció. Creuant la plaça amb rapidesa em centro novament en arribar a la biblioteca. Només passar la porta d'entrada noto una gran escalfor, potser les baixes temperatures els han fet passar-se uns graus alhora de posar la calefacció. Treient-me les peces de roba que em sobren, aparèixen al meu davant les mateixes persones de sempre, fent el mateix de sempre. Elles, en veure'm, deuen pensar el mateix.

Avui toca estrenar llibre, un que porta esperant-me més de dues setmanes, i que duu per títol "Remembering the future". Em va cridar l'atenció des del primer moment que el vaig llegir. No era la primera vegada que llegia aquest títol, però el record se'm tornava molt llunyà. És el tercer llibre que llegeixo en anglès i acostumo a trigar més que un en català, fet que m'agrada perquè d'aquesta manera el viatge és més llarg.
Només obrir la primera pàgina em trobo una petita nota escrita en anglès i amb tinta negra, però practicament inintel·ligible. Diu així: "The life is full of surprises and adventures. All things pass through some reason. Enjoy them". Però això no és tot, a baix a la dreta en un racó i amb lletra molt p
etita diu: "Banc 3, carrer del Mercat". Feia temps que res em creava tanta curiositat com ho acabava de fer aquesta nota. Després d'uns minuts de meditar-ho, em dirigeixo cap al mostrador. La noia, batejada per mi com "érase una vez una mujer a un chicle pegada", obre i tanca la boca amb tanta intensitat que més d'una vegada he pensat que algún dia me la trobaré sense mandíbula. Aprofito ara que encara pot parlar, i deixo les ironies per un altre moment.

Perdona, em podries dir qui ha estat l'última persona que ha tornat aquest llibre? -li pregunto, tot mostrant-li la tapa del llibre.

Amb un ràpid moviment de mà agafa el llibre sense dir ni una paraula, i es posa a buscar a l'ordinador. Passats cinc eterns minuts les paraules comencen a brotllar tot esquivant el xiclet de clorofila que es mou a velocitats insaciables dintre aquella gran boca.

A ver... -el to és, per catalogar-lo d'alguna manera, força estrident- ...aquí me aparece cómo... Carles Ricart Escurella -pronuncia amb dificultat i sense gaire ganes.

Passats uns segons que ocupo assimilant allò que acabo d'escoltar, de nou em dirigeixo a ella, que ara em mira amb cara de preocupació.

Com has dit? -pregunto, tot notant els batecs del cor a cada una de les lletres que deixo escapar. He sentit perfectament aquest nom, i no només això, ja el conec.

Carles Ricart... -em repeteix amb la mateixa dificultat.

Si, si... gràcies... -li dic, impedint que segueixi parlant.

Agafo el llibre i surto ràpidament de la biblioteca. Un fred hivernal em congela fins el més petit dels meus òssos. Amb l'agitació del moment he oblidat agafar l'abric. Passant de nou per davant del mostrador una idea em ve al cap.

Perdona que et molesti de nou... Et consta alguna adreça postal o electrònica, o algún número de telèfon d'aquesta persona? -pregunto, tot esperant un gran "si" com a resposta.

Ehmm... -deixa anar tot escorcollant a la pantalla de l'ordinador- Sí, pero no me es permitido facilitar datos personales sin la autorización de la persona implicada -diu amb un petit subtext de "ho sento" poc creïble.

Em pots dir, si més no, quant de temps fa que l'ha tornat? -pregunto indicant el llibre i pensant que amb això no tindré cap problema. Torna a mirar a la pantalla.

Hace quince días -respon tot mirant les tres persones que havien fet cua darrera meu.

I en va agafar algún altre? -pregunto amb repidesa.

Ehmm... -deixa anar amb to impacient escorcollant novament la pantalla- Sí, "Elephant's memory" -pronuncia amb molta més dificultat que abans.

Gràcies... -dic tot posant-me l'abric i dirigint-me de nou cap a l'exterior.

Estic desconcertada. Em trobo amb la petita nota entre les mans, i la llegeixo de nou, "totes les coses passen per alguna raó"... "Banc 3, carrer del Mercat"... què voldrà dir això? L'haver-me trobat aquesta nota, el somni d'aquesta nit i aquell nom! No pot ser veritat! Vull moure'm però estic completament paralitzada. Què faig? On vaig? Vull cridar però les paraules sembla que hagin perdut el seu camí de sortida a l'exterior.
Sempre he pensat que no hi ha res impossible, que som nosaltres els que ens marquem els límits. Així que en aquest precís instant, el petit raig de sol que, indecís, comença a entresortir pel mig dels núvols, em carrega d'energia suficient per emprendre la recerca.

Caminant decididament cap al carrer del Mercat, el record d'aquell títol es torna més present que mai. "Remembering the future", el meu pare m'havia parlat d'aquell llibre just el dia abans en que va desaparèixer. Ell acostumava a llegir en anglès. Jo tenia catorze anys i me'l vaig escoltar amb molta atenció, com si sabés que mai més tornaria a sentir la seva veu. Em va dir que m'estimava, cosa que no acostumava a fer sovint. També em va dir que recordés el títol d'aquell llibre i que quan fos més gran i em sentís preparada el llegís. Jo li vaig preguntar com sabria si estava preparada, ell simplement va respondre "ja ho notaràs". Finalment, em va fer una llarga abraçada i va sortir de la meva habitació. No sé per què, però aquella abraçada em va saber a poc...
Quan al dia següent havia desaparescut, les seves últimes paraules ressonaven amb tanta força com si a cops de martell intentés clavar-les al meu cap. Amb el pas dels dies, dels mesos i dels anys, s'han anat desprenent, fins pràcticament oblidar-les. Però avui tornen a ressonar com el primer dia.

Veig la plaça a escassos metres dels meus peus. Amb un gest ràpid invaeixo l'intimitat del rellotge que ara marca les 9.55h. Els més matinadors ja fan sonar les claus que obriràn les portes dels seus establiments, alguns encara amb el coixí impregnat a la galta, sobreposant-se al fred, d'altres saborejant amb ganes el primer cigarret del matí, i tots disposats a vendre sempre una mica més que el dia anterior i amb esperances de trobar-se amb alguna petita sorpresa que trenqui la seva monotonia diària.

Giro la cantonada del carrer del Mercat esperant trobar algú assegut en algún dels bancs, però el carrer està buit. Només entreveig un senyor gran d'uns setanta anys, acompanyat d'un bastó que tracta amb molta cura, sortint del que segurament és el portal de casa seva. Camina amb molta dificultat. Intentant guardar la discreció deixo a les meves cames avançar cap a ell.

Disculpi, he vist que sortia d'aquell portal i em preguntava si coneix d'algú que acostumi a seure en aquell banc? -senyalo el banc més proper al mercat.

Tranquilament, l'avi, em permeto nombrar-lo així, desvia els ulls cap el tercer banc tot agafant amb més força el seu bastó.

Uhmm... Ara que ho dius, fa cosa d'un parell de mesos que gairebé tots els dies s'asseu un senyor en aquell banc que no desenganxa els ulls d'un llibre -la veu sona esquinçada, però aquest avi em produeix una pau que feia temps que no experimentava.

M'explica que entre la gent del barri se'n parla d'aquest home, però que ningú ha intercanviat cap paraula amb ell. Se'l veu cada dia, vora les 12 del migdia, assegut en aquell banc immers en algún llibre. Li dono les gràcies i amb moviment lent però decidit em dirigeixo cap al banc. Quan em disposo a seure sento un soroll, seguit d'un crit i un altre soroll més fort. El meu cap gira ràpidament i el primer que veig és el bastó al terra d'aquell avi amb el que he estat parlant fa escassos 3 minuts. Al costat del bastó, ell. Just quan l'avi estava girant la cantonada, una nena que corria imaginant-se ser una gran papallona de colors l'ha embestit pel costat dret. La nena va acompanyada d'una senyora jove, probablement la seva mare, que intenta amb totes les seves forces aixecar aquell avi. En una mil·lèssima de segon noto com un colom em rossa l'orella a gran velocitat i segueix el seu camí gairebé acariciant el terra. És com si m'estigués dient el que he de fer, i baixo el carrer imaginant-me ser com ell. Després d'aixecar l'avi amb grans esforços, em fixo amb la nena. Duu un vestit vermell amb un elefant brodat al davant, i em mira amb uns ulls molt oberts, del color del cel quan està lliure de núvols. Aquesta imatge ja l'he vist abans, concretament aquesta nit en el meu somni. Però aquesta vegada no té els ratxos del sol impregnats a les pupil·les... Aquest elefant em fa recordar una cosa que havia oblidat, el nom de l'últim llibre que havia agafat en Carles... "Elephant's memory", el repeteixo unes cinc vegades per retenir-lo a la memòria. De sobte, un gran somriure es dibuixa al seu rostre. Jo també somric.

Una mà que s'aferra al meu braç em fa tornar a la realitat al mateix temps que sento brotllar dels llavis de l'avi aquella gran paraula màgica. "Gràcies". La senyora jove agafa la nena de la mà i, no sense abans haver-se disculpat repetidament, marxen amb pas indecís. Deixo a l'avi seguir el seu camí, ara amb més lentitud que abans i ben aferrat al seu bastó.

El meu rellotge marca les 10.10h, falten exactament cent-deu minuts per què marqui les 12h. Em dirigeixo novament cap a aquell banc, i m'assec. Les circumstàncies en les que em trobo fan que el fred passi a segon terme i gairebé ni el noti. El raig de sol que abans assomava amb timidesa ja invaeix mig carrer, i en una estona banyarà el banc on em trobo asseguda. Els núvols es comencen a esvair.
Mai havia mirat tantes vegades el rellotge com en aquests últims cent-deu minuts, bé, exactament cent-nou, perquè d'aquí a un minut les agulles s'aparellaran com fan cada hora, aquest cop sobre el número 12 del rellotge de butxaca que em va regalar el meu avi poc abans de morir. Aquesta imatge també l'he vist abans, en el meu somni d'aquesta nit, com la imatge de la nena de fa una estona.

Les 12h, els meus ulls miren en totes direccions i són incapaços de parar-se uns segons en un mateix lloc. De sobte, un senyor gira la cantonada de baix, la mateixa cantonada on abans aquella nena ha fet trontollar i caure aquell avi. És un senyor alt, d'uns 50 anys, porta un llibre a la mà i es dirigeix cap a mi. Camina amb pas decidit, però a escassos metres d'on em trobo afluixa el pas, cada vegada més, fins que a uns tres metres s'atura. De refilada veig el títol del llibre, "Elephant's memory". Ell es fixa amb el que descansa entre les meves mans, "Remembering the future". No hi ha dubte, és ell, el meu pare.

Després de mirar-me fixament durant uns segons, veig com els seus ulls comencen a brillar. Obre la boca però cap lletra gosa sortir. Aquesta imatge, com les altres dues, també l'he vist en el meu somni. Desitjo no despertar-me i descobrir que tot ha sigut un altre somni i que un altre dia ha passat sense ni tan sols adonar-me'n.

No sabia com... Tenia l'esperança que algún dia recordaries aquest llibre, i intuïa que havia arribat el moment... -el seu accent és més anglès que català. Tots aquests anys a la capital del Regne Unit, informació que sabré d'aquí a pocs minuts però que em permeto el luxe d'avançar-vos, l'han convertit amb el típic home londinenc.

Havia oblidat aquella veu, una veu que quan im
pacta contra el meu timpà em rememora amb un flash de deu segons aquell últim dia de fa onze anys.

M'aixeco del banc. Ara sóc jo que obro la boca, però les meves lletres continúen perdudes, sense trobar el camí de sortida.

Immòbils un enfront de l'altre, els records més llunyans passen entre nosaltres, podria sentir fins i tot el soroll d'un d'aquells projectors de pel·lícules antics que giren i giren sense parar. No puc deixar de mirar-lo. Només hi ha una cosa, més forta que qualsevol altra, que tinc infinites ganes de fer. Quan els meus braços, moguts per un impuls incontrolat, comencen a obrir-se, llavors... somriu.



FI