Vida d'una paraula

La paraula volava, pels racons de la ment, a la recerca d'una sortida, d'un esclat final, d'una possibilitat. Ningú no feia cas de la paraula, el propietari de la ment menys encara. La paraula rebotia dins l'espai aspirant a un forat, que la fes sortir, la paraula s'entristia, lentament, científicament, perquè no trobava res de res. Només les falsedats de promeses que ara quedaven llunyanes, només el sentit d'ella mateixa, autocontingut, que era una realitat inqüestionable. Ella rondava sense fi esperant veure la llum.

Ningú no sabia de la seva existència, perquè encara no havia sortit a l'exterior, ni havia tocat la consciència, ni era un mot essencial, que calgués dir de totes totes. Era una paraula més, dins un vocabulari, limitat. No podia contenir més que la seva essència, el seu significat, i amb ell pretendre l'atenció. Que no li arribava. En aquest estat d'existència la paraula encara no era conscient del seu potencial, fins que aprengué a cridar.

Aleshores pogué manifestar-se, dins el cervell propietari de la seva creació, era una paraula maca, i el primer que va cridar va ser el seu nom, que era ella mateixa, i la seva essència. No hi havia ni més ni menys, les seves lletres eren el seu cos, però no existien com a tals, perquè no havia estat encara escrita, només era una pronúncia, i ni això, una connexió particular entre neurones, un estat d'ànim, una manera d'expressar un sentiment. Era qualsevol cosa menys una paraula de veritat, necessitava ser pronunciada.

L'amo de la ment la va ignorar. De tant en tant sentia coses al seu interior, coses estranyes, que no existien, i que havia d'ignorar. Ningú no havia de saber d'aquests fenòmens. Per això ignorà els xiscles desesperats de la paraula, que volia ser pronunciada. L'amo de la ment a més no estava en companyia de ningú, i a més dormia, pel que era difícil que pogués dir res. Però la paraula insistia, volia tenir la seva oportunitat, si fa no fa com tothom, i ser escoltada, que la seva veu, que era ella mateixa, creués l'espai.

Així tenim que la ment adormida sentia l'esgarip de la paraula, que començava a perdre les forces. S'adonà que no aconseguia res, i que tenia una energia limitada, ques cansava, i que havia de parar. Primera lliçó de vida per la paraula, que havia de dormir al seu torn, dormir amb tot, amb el cervell que la contenia, amb totes les neurones. Ella desperta i tothom fent la becaina. No podia ser. S'adonà de la seva situació. Just acabava de néixer i ja havia d'esperar, i aprendre lliçons. Aquell era un món hostil.

L'amo roncava. I no tenia intenció de despertar-se. La vetlla no era per ell. Tot el dia dormia, i quan estava despert també dormia, perquè es deixava emportar per alguns somieigs i per la sopitesa general que li proporcionava dormir tant, de manera que mai no arribava a despertar-se realment del tot. No tenia una ment desperta. I tanmateix havia creat la paraula, que esperava adormida a quel conjunt tornés a la vigília, a la vida. Havia de ser un gran moment. La paraula ho sabia. Guardava forces, per cridar desassenyadament quan toqués.

Els ulls de l'amo de la ment s'obriren. No tenia més ganes de dormir. Aleshores la paraula sentí que havia arribat el seu moment. Havia de ser pronunciada. Cridà el seu nom, amb força, amb desesper, l'amo de la ment, i de la paraula, que era seva, ja no podia més. Què era aquell soroll que sentia dins seu? La paraula no sabia pronunciar-se correctament encara, es trobava a les beceroles de la fonètica, no podia fer-se intel·ligible. Balbucejava només. Havia d'aprendre el llenguatge, el seu món, la seva companyia.

Deixà de cridar, no servia per a res. Era inútil, tornava a cansar-se, i observà que d'altres paraules la miraven estranyades, i li deien els seus noms d'una manera nítida i diferenciada. Havia d'aprendre molt abans de poder sortir a l'exterior. Era només una idea, una combinació, que encara no tenia ni cos ni substància. S'adonà per un moment de la seva insignificança, i plorà. Havia de provar-ho. A una paret hi havia uns signes, allò havia de ser el seu cos. Les parts del seu cos, si és que en tenia de cos, si no és que era una idea inefable.

De les que deixen la ment en blanc i la boca closa. S'armà de valor. Havia de poder dir-se a si mateixa, només s'havia de concentrar profundament, de fer un esforç suprem. Ella tenia el seu contingut en la seva essència, només havia de tocar els botons que tocaven, i cercar informació a la memòria, per tal d'identificar-se. Ho podia fer, sabia que ho podia fer, i quel desenllaç era a la vora. De fet ja havia estat inventada. Es mirà al mirall i observà que el seu cos, per bé que incipient i poc desenvolupat, tenia una ressemblança amb els signes de la paret.

Que en tocar-los emetien un so. Tot quadrava, havia de posar-se un nom. Començà a tocar els símbols, i a sentir els sons. Els volia imitar, però eren difícils, no tenien una expressió senzilla. La seva boca no sabia moure's encara. Els símbols parlaven amb una claredat escruixidora, que feia mal al cap, que la penetrava per tots costats, indicant-li la seva incapacitat, les seves mancances evidents. No podia tolerar-ho per gaire temps. Això l'apressà. Al cap de poc ja podia cridar intel·ligiblement. El seu nom.

Ara si que la paraula estava clara. L'amo de la ment la sentia al seu interior. No comprenia el seu significat. Era una paraula estranya, que no havia sentit a dir mai, i que ell no havia pronunciat. Sentia la necessitat de dir-la. Feu-ho. Però no hi havia ningú amb ell que la pogués escoltar. Era al sofà de casa seva, tot sol, i hi havia un munt d'altres paraules, que sortien de la tele, que ocupaven l'espai. La paraula sesentí atabalada per tanta companyia, i pel fred del món exterior, i la seva sequedat. De seguida, quan el seu ressò s'extingí, es tornà a trobar a la ment.

Tot havia passat en un moment. No havia aconseguit el que volia. Perquè allò no era el que volia. Volia existir, i encara no existia. Només dins el cap d'aquell brètol que no es movia del sofà. Havia d'esperar que algú altre entrés a la casa, o fer-lo sortir. Qualsevol de les dues opcions quedaven fora del seu abast. La paraula es desesperà un altre cop, i plorà. No tenia futur, ni esperança. L'únic que podia fer era esperar la seva desaparició. L'Oblit ja la rondava, amb el seu estri d'esborrar memòries.

Les que considerava inútils les esborrava, i algunes de les que eren útils també les esborrava, i fins i tot algunes d'imprescindibles i utilíssimes també. Perquè l'Oblit esborrava el que li venia de gust. I la paraula ho sabia. Havia de bellugar l'amo d'aquell cap, on per cert regnava el desordre, i on no hi havia conviccions evidents ni punts cardinals, ni directrius que s'observessin. Aquell no era un bon lloc per a viure, necessitava una altra mena de cap, que sabés apreciar la seva identitat, la seva excel·lència.

Volia un cap espaiós, a on capiguessin moltes paraules com ella, paraules estranyes, algunes de boterudes, d'altres de cantelludes, totes compostes, ressonants, excel·lents. La paraula ja somiava desperta, amb un cap del que en pogués dir pàtria. Se sentia com la dirigent de tota aquella selecció de mots, triats en sedassos fins, per on només passaven els cultismes més extraordinaris, les paraules més ressonants. Aquell brètol només tenia renecs. La paraula començava a ser conscient de la seva finesa, per la repulsió que sentia pels seus companys de cap.

Tots eren paraules malsonants, insults de tota menta, actes defecatius i recordatoris a la família dels altres. La paraula no comprenia com ella havia sorgit en aquell ambient, com era possible que tingués les seves qualitats envoltat d'aquella companyia. No podia ser. Tot d'una una idea se li imposà. Ella no havia estat creada allà. Provenia d'un altre cervell. Era una paraula escoltada, que havia impressionat el propietari, que ni recordava que l'havia escoltada. En alguna altra banda hi havia un cervell a on ella pertanyia, on es trobaven els altres com ells.

Potser el millor seria deixar que l'Oblit se l'emportés. No havia de transmetre el seu contingut. Havia estat molt ingènua, de pensar que era única, i que era la primera vegada que havia estat pensada. Hi havia moltes altres paraules idèntiques a ella en caps privilegiats. S'adonà que estava condemnada a viure en aquell cervell infecte, d'aquella persona sense sentiments, ni sensibilitat, que no tenia cap consideració pel seu pensori, i que s'afartava d'alcohol i d'altres coses inconscientment.

Sense pensar en les conseqüències. Pressentí que per molt que es pronuncies tornaria després del viatge per l'exterior a dins d'aquell cervell. I com a molt podria entrar en un altre, la seva essència, però no pas ella. Que havia estat enregistrada en aquelles neurones irritades i vermelloses. No tenia sortida, ni futur, ni esperança, només li quedava llençar-se a l'oblit. No tenia res a fer dins aquella persona, cap sentit, ni esdevenidor. Només li quedava la mort. Una mort que li seria dolorosa, però preferible alhora.

La mort. Una solució desesperada. Però quina mort? No volia marxar sola d'aquell cervell. No volia ser una víctima de tota aquella depravació. Volia que la seva mort fos compartida, que tingués conseqüències. Volia que l'amo d'aquella ment morís amb ella. La paraula sentí un impuls elèctric. Havia de matar. Amb la força dels seus crits. Havia d'acabar amb la vida d'aquell pallús que l'havia creat. Aleshores tornà a pensar en la seva unicitat. No podia estar segura que fos una rèplica, que estigués fora de lloc.

Potser tota l'existència d'aquell brètol tenia per objectiu crear-la a ella. I ara que ho havia fet havia d'assumir les conseqüències i propagar-se. Començà a cridar. El brètol ja no podia més, havia d'obeir de totes totes aquella veu, que semblava tenir els ressorts del seu interior, i que podia fer-li perdre tot l'autocontrol, i estremir-se com una flor per un cop de vent. Havia de fer punt
per punt el que els xiscles li deien. Havia de finir amb aquella escridassada, no la podia suportar. Havia de doblar-se al seus desigs.

La paraula li ordenà que escrigués el seu nom en un paper. Per uns moments s'imaginava l'estampa. Aquell paper seria una prova, desat en un arxiu de la policia. Es mantindria allà durant anys, i fins i tot es faria famosa. Una estranya paraula escrita abans de la mort, una darrera declaració. Seria perfecte. La paraula seguí cridant, impel·lint el propietari del cap a on era a escriure-la a un paper. L'amo no tenia paper, no en feia servir, agafà un tros del que feia servir per netejar-se el cul. La paraula es demolí.

Ella que era sublim, havia d'estar escrita en un paper innoble, per suau i delicat que pogués semblar, que servia per separar restes de merda del cul. En fi. Si no hi havia cap altre paper aquell li valia. Aleshores cridà per un bolígraf, un llapis o qualsevol cosa que pogués escriure. L'amo del cap trobà un llapis amb poca punta. L'obligà a escriure el seu nom a sobre. L'obligà a obrir la finestra i a saltar pel balcó. Set pisos, no va sobreviure. La paraula moria, veia que al seu costat tot s'esvania, que la consistència faltava.

Havia consumat el fet. La policia entrà a investigar a dins la casa del defenestrat. A dins, al damunt de la taula del menjador, trobaren el paper amb la paraula escrita. Cap dels agents no la coneixia. La trobaren captivadora, una paraula extraordinària. El cas assolí renom, perquè hom es feia creus que un personatge de la vida d'aquell que s'havia llençat per la finestra pogués contenir una paraula tan reeixida. Alguns diaris en feren esment. La paraula entrà dins de molts caps. L'original havia perit amb el seu propietari, però infinitat de còpies durant molt de temps li reteren homenatge. El seu sacrifici no havia estat va.