victòries

-Ostres noia, no t'havia conegut. Com et va tot?- ( Ella no respon, no sap què dir, així que ell continua parlant).- A mi força bé, no em puc queixar, la veritat. Passo per un bon moment a la feina, he trobat xicota i per sort tots a la família gaudim de salut. Em penso que les coses no em podrien anar millor. I tu? Que n'és de la teva vida?

[-Doncs francament, fatal. Des de que ho vam deixar, o més ben dit, em vas abandonar, no he passat ni un sol dia sense desitjar que siguis al meu costat. Vaig deixar la feina: no estava ( ni estic) bé psicològicament per atendre la clientela i em vaig tancar a casa durant dos mesos seguits. Vaig deixar de sortir amb els meus amics i em vaig oblidar completament del màster que havia començat. Amb prou feines menjava res i fins i tot vaig perdre el contacte amb els meus pares.Per sort, ara començo a aixecar el cap i ja surto de tant en tant. Era una altre persona i vaig canviar per tu. Sembla irònic oi? jo canviant la meva manera de ser, de pensar i d'actuar per tu i tu vivint tant feliç, carregat de duros i amb una noia que t'escalfa el llit. En fi, suposo que la vida té aquestes coses. Ep, però no pateixis ni t'amoïnis massa ara de cop i volta. Estic segura que ni se t'havia acudit abans que em podies haver fet mal marxant així com així. No m'agrada que la gent es compadeixi de mi fora d'hores, quan ja és massa tard. Així que res, et deixo aquí, amb el teu cotxe descapotable, els pits de silicona de la teva dona i la salut de ferro del teus pares i jo vaig tirant cap a casa, que m'espera un meravellós sopar a base de pizza congelada i cervesa sense alcohol. Fins mai més]

..en lloc d'això, somriu com una tonta i deixa anar un -bé…-, tant fluixet que amb prou feines ella ha sentit. Es disculpa dient que té pressa i ha de marxar i el deixa sol enmig del carrer amb la certesa de que un cop més ha tornat a guanyar sobre ella.