Viatges d'empresa i viatges d'empresa

Un relat de: maria guilera

Vaig anar-me'n a dormir tard, havia estat planxant un parell de camises per a posar a la maleta del meu marit que marxava l'endemà cap a Lisboa. Estava mig adormida quan va fer-me un petó per a acomiadar-se i dir-me que deixaria el cotxe al pàrquing, no li feia cap gràcia que s'estigués dos dies a l'aeroport, ja agafaria un taxi.

És molt considerat, el meu marit, no li agrada que pateixi: va trucar-me al vespre, cap allà les vuit, des de l'hotel. Tot anava bé, els clients eren gent amable que, per cert, ja l'esperaven a la cafeteria per anar a sopar al barri d'Alfama un "bacalhau à Brás". Sí, ja havia avisat a recepció i li portarien el coixí especial, patia molt de les cervicals i s'havia de cuidar... Va riure quan, com sempre, li vaig demanar que em portés els sabonets de l'hotel. Que sí, que procuraria recordar-se'n, però que ho comprengués, l'endemà tenia una reunió darrera l'altra, un sopar amb els proveïdors i, probablement, sessió nocturna de fado. Aniria una mica curt de son. Sort que de tornada podria descansar, a la classe Bussines es pot dormir bé, amb les cames estirades, però tot i així, quina llauna aquests viatges d'empresa.


Vaig anar-me'n a dormir tard, havia estat planxant un parell de camises per al meu marit i, a més, omplint uns quants "tupper" a la nevera. Me n'anava dos dies de convivències amb els alumnes i no volia que per casa passés la desfilada de pizzeros. Després vaig arreglar les bosses dels nens, semblava mentida que només per a dos dies es pogués necessitar aquella quantitat d'equipaments esportius. Al violí de la nena vaig enganxar-hi una etiqueta: "dijous de cinc a sis" amb l'esperança que no l'agafés divendres.
Abans de ficar-me al llit vaig repassar la llista de telèfons que li deixava a la cangur i em vaig decidir a esborrar el de la tieta, no fos cas quela pobra dona s'espantés i encara ens donés més feina.
En un full a part, damunt de la seva cartera, instruccions elementals per al pare de les criatures.

Quan l'endemà vam pujar a l'autocar, plovia. Entremig de motxilles, cangurs i pilotes de futbol, algunes mares van donar-me xarops, mucolítics i antial·lèrgics amb els noms dels nens i els horaris en que s'havien de prendre. Asseguda al costat del xòfer, els vaig estudiar en un intent tan desesperat com il·lús d'unificar-los.
El viatge va anar bé, vam tenir prou bosses per als vòmits i el xivarri no va aconseguir augmentar gaire la meva migranya.
Vam arribar: la casa era bonica, l'entorn agradable, ja no plovia. Llàstima del fang que ens va empastifar pantalons, wambes... No es pot tenir tot.
A la tarda, l'excursió fins a la font va ser un èxit. Ningú no es va perdre i només una nena es va torçar el turmell. Entre la monitora i jo la vam dur a coll-i-be i no hi va haver problema.
El dinar bé, arròs a la cubana, salsitxes i iogur. L'endemà macarrons i pollastre arrebossat. Ja se sap, coses que agraden els nens.
A la nit vaig haver-me de ficar la Montse Jiménez al llit. Pobreta, té terrors nocturns i els hagués despertat a tots. La monitora es va col·locar entre els dos que podien tenir un atac d'asma. Va avisar-me cap allà les quatre de la matinada i amb el Ventolín es va arreglar de seguida, pobra criatura. Només un, l'altre ni es va despertar en tota la nit.
Ens van fer matinar, com sempre. Cap allà les set ja començaven les corredisses cap els vàters. Però millor, així vam tenir els sacs plegats abans de baixar a esmorzar.
L'exploració al bosc va ser tan divertida! Vam recollir mostres de minerals, restes d'animals, excrements secs ... Llàstima del grup que va agafar les erugues, quina mala sort. Jo també tinc unes quantes butllofes, no sé pas com les he enganxades.

En arribar a l'escola, amb una mica de retard sobre l'hora prevista, ens esperaven un munt de pares amb ulls ansiosos.
-Tot bé, senyoreta? Heu tingut bon temps? No cal que ho juris, si tornes morena i tot! Apa, quina sort, això de passar un parell de dies fora! M'emporto l'Oriol, eh? Fins dilluns!

Mentre pujava amb l'ascensor fins a casa intentava gratar-me l'esquena amb les corretges de la motxilla. Quines ganes de dutxar-me!
Se n'hauria recordat, el meu marit, de dur-me els sabonets de l'hotel? No sé per què m'agradaven tant, quina tonteria. Sovint no me'ls portava, però no li podia retreure. Prou maldecaps li donaven, els seus viatges d'empresa.

Comentaris

  • Sempre genial[Ofensiu]
    CarlesRRPP | 20-10-2008 | Valoració: 10

    Suposo que ja no escrius gaire per aquí, ja tens el teu magnífic espai a la karkoma. Si et ve de gust llegir algun dels meus relats, encantat. Un petó del "Brunomarrone".

l´Autor

maria guilera

2 Relats

13 Comentaris

3690 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60