Viatge a Romen

Un relat de: Elendil
Es dirigien cap a les terres de Rómen, una ciutat de mercaders principalment, amb un gran poder econòmic.
Estaven a dues jornades a cavall però la intensa calor feia que els cavalls es fatiguessin ràpidament i el pas fos mes lent. A més els homes estaven esgotats per la dura batalla, i fins i tot n’hi havia alguns que estaven malferits, que foren atesos per Ulfang.
La seva sabiduria èlfica el convertia en un gran curander i no hi havia ferida que se li resistís. Coneixia tot tipus d´herbes medicinals i no necessitava gaire temps en trobar-les, doncs la seva agudesa visual li permetia captar-les a grans distàncies.

A la nit instal·laren un nou campament. Bregor i Ulfang com sempre se’n mantenien el marge i descansaren damunt d’un arbre, estirats sobre una branca. Aquesta era una costum èlfica que Bregor havia adoptat a la seva forma de viure.
Sovint Ulfang li explicava històries de temps passats que havia viscut o de batalles o antics reis o una mescla de tots ells, ja que la seva llarga vida donava per explicar infinitats de successos.
En acabar mentre Bregor dormia en un son profund, Ulfang es passava la nit meditant, sense fer el més mínim moviment, durant aquella estona semblava una estàtua
de pedra, res podia interrompre el seu estat altgim de concentració, però al mateix temps estava a la guait del que passava al seu entorn, podia notar el mes mínim moviment que es produís, per això era un excel·lent vigia.

A trenc d’alba partiren altre cop, els esperava una llarga i dura jornada de viatge, però a la nit arribarien a la frontera de Rómen.
Davant de tot cavalcaven Bregor, Angbor i Ulfang amb els seus respectius cavalls, Rokko un gran cavall negre, Púrea una jove euga marronosa amb taques negres i Ninkwe, un cavall completament blanc que havia estat criat per Ulfang i que havia desenvolupat una gran intel·ligència.
Darrera d’ells la resta d’homes a cavall i en darrer lloc les carretes.

El descans d’aquella nit havia provocar que el pas fos mes lleuger, a mes el clima s’havia suavitzat i els vents de l’oest bufaven fort i al seu favor. Per això abans de la nit arribaren a la frontera. Una gran muralla els impedia continuar, i la porta d´entrada era tancada. De seguida es començar a obrir i aparegué Halatir, el guàrdia de la frontera. Un home de bona planta amb una llarga cabellera negre i una vestimenta luxosa. Semblava que els estigués esperant. Angbor s’avançar al grup i ambdós homes intercanviaren unes quantes paraules. Després Halatir s’aparta i Angbor feu un gest perquè la resta del grup continués la marxa.

A mig matí arribaren a les afores de la ciutat de Rómen, des de lluny es podien contemplar les seves immenses muralles, i les seves altíssimes torres. Els habitants de Rómen eren grans constructors, treballaven la pedra com ningú i eren capaços de construir edificis i grans palaus amb una majestuositat digna d’un gran rei. El seu amor per l’art i l’artesania feia que fossin insuperables en aquests aspectes i eren amants de la bellesa i el bon viure, per això sempre evitaven els enfrontaments i les guerres. El seu exèrcit era mes aviat mediocre i les seves úniques tasques eren les de vigilar la ciutat i els seu entorns. Sovint recorrien als guerrers del regne de Firima per fer algunes missions o batalles mes importants.

Les seves vestimentes eren d’una bellesa extrema, brodades sempre d’or i plata. Doncs aquests materials eren molt freqüents i visibles a tots cantons.
Dins de la ciutat hi havia autèntics jardins amb flors, plantes i tota mena d’arbres. Semblava que quan caminaves entre ells estiguessis en un món diferent i si respirava un aire d’alegria i quietud que no es podia trobar en cap altre racó del món, fins i tot alguns deien que passejar entre ells curava enfermetats i que els arbres i plantes a vegades entonaven cançons i melodies formant un ambient completament màgic. Es clar que molts també anaven allà a fumar certes herbes, de les quals no en recordo el nom però que produïen al·lucinacions i conductes estranyes en la gent.
També era típic veure ancians d’avançada edat rondant solitàriament per aquells jardins, ja que era on tothom volia acabar els seus últims dies, per morir en pau i trobar el descans etern.

Aparentment Rómen semblava un ciutat dèbil i fàcil de derrotar per qualsevol enemic però l`altura i fortalesa de les seves muralles feien que fossin impossibles de travessar. Mai cap exèrcit, per poderós que fos ho havia aconseguit. A més estaven protegides pels seus hàbils arquers els quals la seva punteria i precisió era comparable a la dels elfs.
Aquella gent consideraven el tir amb arc com una distracció, que ja practicaven els més petits, i contínuament s’organitzaven torneitjos per comprovar qui eren els més habilidosos, per això qualsevol ciutadà era capaç d’utilitzar un arc amb considerable destresa.

Seguiren avançant cap a la porta, a banda i banda del camí hi veien nombrosos camps de cultiu i cap al fons es contemplava una alfombra verda dels prats de pastura on hi havia tot tipus d’animal ramader.
Per fi arribaren. S’aturaren uns segons i unes trompetes cantaren el toc de benvinguda. Immediatament després, la gran porta sobrí. Una flaire de riquesa i benestar omplir l’olfacte de tots els nouvinguts, i se’ls enlluernaren els ulls al contemplar la bellesa d’aquella primera imatge.

Entraren dins la ciutat mentre una veu els hi dedicava una cordial rebuda. – Benvinguts a Rómen, terra del benestar i el bon viure. En nom de tots els seus ciutadans els desitjo una acollidora estança.- i seguidament amb un to mes fort que ressonar arreu es dirigir a la multitud. – Els cavallers de Firima són aquí, fem-los gaudí del bo i millor del nostre regne. – digué.

A la rebuda una gran plaça de forma circular es situava al ben mig de la seva vista. En el seu perímetre unes altes figures de marbre blanc en forma d’estàtua que representaven el reis que havien regnat la ciutat des dels primers dies. Cadascun d’ells tenia el braç dret aixecat apuntant cap al centre, sostenint amb la mà una torxa que alimentava una flama, la flama de Rómen, en deien, situada sobre una plataforma també de marbre sostinguda per una gruixuda columna blanca amb unes inscripcions daurades que explicaven el seu significat. Era la força que alimentava l’esperit de tots els ciutadans, i representava el poder i la riquesa d’aquell regne. El dia en que la flama s’apagués significaria el dia final i la destrucció de la ciutat i aquell poble; l’últim dia, que ningú sabia quan havia d’arribar.
El terra de la plaça que estava tot enrajolat era net i brillant com si mai ningú l’hagués trepitjar.
Al llarg del terra hi havia inscrits els noms de cadascun dels ciutadans, del mes vell al mes recent nascut, i també els dels avantpassats que ja no hi eren però que un dia havien habitat aquella terra.

A l´esquerra hi havia els estables on hi guardaven els cavalls i durant la nit el bestià, doncs al fer-se fosc les afores de la ciutat no eren un lloc segur per els animal. Criatures estranyes rondaven aquelles terres i no era recomanable freqüentar-hi.
A l’altre banda hi havia la taverna on normalment si refugiaven els nouvinguts. Era la taverna de l’ovella negra on si podia tastar la millor carn de tot el regne i el millor hidromel.

Després d’aquest impacte visual decidiren travessar la plaça per dirigir-se cap al palau reial on els esperava el rei Tindomerel de Rómen, mentrestant la multitud els observava i els aplaudia i saludava amb un gest de benvinguda. Els cavallers respongueren amb el puny al pit alçant la mirada a les figures d’aquells antics reis.
Un cop davant la porta deixaren els cavalls, però només Angbor, Bregor i Ulfang entraren, la resta esperaren fora.

En l’interior, un llarg passadís els indicava el camí cap al tron. A banda i banda nombroses columnes aguantaven un sostre altíssim ple de vitralls de colors que formaven un mosaic. Cadascuna d’elles contenia una torxa que enlluernava la sala. Les parets eren plenes de pintures i escultures d’un valor incalculable fetes pels millors artistes.
Una de les parets, estava decorada per un arbre genealògic pintat d’or i plata on s’hi representaven totes les generacions reials fins la actual. Hi a baix de tot el nom de Tindomerel segon, l’actual rei fill de Tindomerel primer i Vánima, la seva esposa.
Els tres personatges avançaren poc a poc. Al fons de tot els esperava una figura que sobrepassava el quaranta anys assentada al tron i envoltada pels seus consellers.
Angbor s’anticipar als seus companys per parlar amb el rei.

S’agenollar i digué: - Sóc Angbor del regne de Firima, fill de Drockva i Elenya, capità de la guàrdia i senescal del rei. En nom seu li donc la més grata salutació i li faig entrega d’aquest trofeu en honor de l’enllaç entre els nostres pobles. – i li entregà una
diminuta estatueta platejada d’un guerrer empunyant un llança, representant els guerrers del seu poble. Era costum fer un petit homenatge al rei quan la gent de Firima visitava la ciutat de Rómen. – Llarga vida al rei digué Angbor per acabar el seu discurs.

- El viatge ha estat llarg i dur – digué el rei.- Molts fóreu els que partireu del vostre poble i pocs heu arribat. I no només han estat orcs el vostre obstacle. Els teus joves ulls em mostren una dura batalla amb grans pèrdues, on s’hi ha vertit dolor i sang. El sol no tornarà a sortir per molts d’ells. Preguem perquè les seves ànimes trobin el seu lloc en el mes enllà. L’enemic creix i les forces del mal s’arrepleguen per atacar. Avari, orcs, llops i altres criatures de la foscor s’enforteixen cada cop mes i la flama de Rómen perd força, l’últim dia s’acosta.

Després es presentar Ulfang amb el mateix gest que el seu company: - Llarga vida al rei majestat – digué.
- No cal dir el mateix de vos estimat Ulfang de Berlegon. Els anys no passen per tu, el teu rostre es conserva exactament igual que des de l’última vegada que ens vam veure ara fa trenta-cinc primaveres quan jo encara era un jove vailet que s’amagava sota les faldilles de la seva mare. Ni una arruga més, tot segueix al seu lloc, fins i tot cadascun dels cabells de la vostra llarga i daurada cavallera, tot i que ja deureu tenir mes d’un miler d’anys. – Mil cent vint i set, per ser exactes – Respongué Ulfang.
- Una bona edat per un elf – digué el rei. – Totes les edats son bones senyor, mentre es puguin complir.

Finalment es presentar Bregor: - Jo sóc Bregor del llinatge dels pereldar i per alçar-l’hi els ànims li notifico que Narmo, príncep dels llops va ser derrotat durant la batalla, jo mateix me’n vaig encarregar. –
- Això és una bona notícia Bregor dels pereldar, que obrirà una ferida en el cor de l’enemic. La vostra força i coratge m’entusiasma i la meva experiència amb diu que la vostra destral ens serà molt útil en els temps que s’acosten. -
- Encara recordo les històries que em contava el meu pare sobre el vostre imperi, que fou poderós antigament, respectat per totes les races d’aquest món, fins i tot per l’enemic més poderós. Però va caure a mans dels avari i ara el llinatge es perd.

- Un home, un elf i un mig elf. Tots sempre són ben rebuts a les meves terres mentre els seus pensaments siguin nobles, senyors. Però bé suposo que no heu fet aquest llarg viatge per no res, tot i que la meva ciutat sempre és digne de visita. Però espero que tingueu l’honor d’explicar-me les vostres noves després d’acompanyar-me en un gran àpat, si les vostres voluntats no s’hi oposen, dons els vostres estómacs estaran famèlics després de tal camí. -

En acte seguit el rei s’aixecar i es dirigir cap a una petita porta situada el fons de la sala.
Dos guàrdies el seguiren, i darrera els tres nouvinguts. Travessaren un llarg passadís adornat amb una estora vermella amb portes a cada banda que desembocava en un gran menjador, amb una allargada taula al centre. A les parets hi penjaven diferents autoretrats, d’entre ells el del rei, hi d’altre gent de la reialesa. També hi havia tres grans finestrals que deixaven passar la llum de l’exterior que il·luminava fins a l´últim racó de la sala.
Al sostre un enorme candel.labre de forma circular tot ple d`espelmes enceses que donaven un xic mes de lluminositat a la sala.
La taula estava ocupada per una vintena de persones, la majoria de la casa reial, esperant per començar a dinar.
En el moment abans d’entrar a la sala sonar una veu que pronunciar: - Entre Tindomerel, rei de Rómen amb els tres nostres invitats, Angbor de Firima i Bregor i Ulfang de Berlegon.
Immediatament després tothom s’aixecar de la cadira i es posaren en peu, el rei s’assegué al seu lloc com a cap de taula i feu un gest perquè la resta tornés a seure. Els tres convidats sense dir res s’assegueren en uns llocs que havien deixat lliures al centre de la taula.

Al costat dret del rei hi havia la seva esposa i reina de Rómen, Vánima que lluïa un vestit de seda de color blanc, decorat amb botons d’or. El seu cabell totalment negre mig recollit deixava entreveure unes arracades de plata amb unes perles blanques que valien una fortuna. Era una dona força atractiva a pesar de la seva edat.

La taula era plena d’un menjar d’aspecte encisador, amb una plata plena de carn de xai que desprenia una flaire que es deixava notar desde fora el recinte. Al costat un formatge de cabra que pesava més de quinze quilos i una safata plena de torrades amb pernil.
Una altre plata situada al centre era plena de fruita de tota mena recollida dels jardins del regne.
Bregor n´agafar una poma completament vermella mes gran que el seu propi puny.
N’arrancar un tros d’una queixalada, i de seguida la boca se li omplir d’un sabor dolç i exquisit fins que es desfer tot sol sense haver-lo de mastegar. Aquelles fruites eren reconegudes arreu del món doncs es deia que tenien propietats curatives, i sovint venien mercaders de països llunyans a pagar-ne alts preus per elles.

- És un regal de la naturalesa. - digué una veu. Aquest alçar la mirada i veié la imatge d’una jove donzella de poc més de vint anys que el mirava amb uns ulls clars i brillants que provocaven certa inquietud, però Bregor fou incapaç de desviar la mirada i seguir contemplant aquell rostre. Era Fanya la filla gran del rei, una de les dones més belles del regne i desitjada per tots els joves de l’imperi. – Els arbres ploren si els hi arrenques els seus fruits – seguí dient – Has d’esperar a que siguin ells els que te’ls donin. Si els hi prens s’enfaden i no en tornen a créixer. La naturalesa és generosa amb tu, i tu ho has de ser amb ella també. -
Bregor no saber que dir, era incapaç de pronunciar una sola paraula. Notava que l’estómac se l’hi havia encongit i se sentia petit davant d’aquella figura delicada i femenina. Era un guerrer ple de coratge que havia sobreviscut a dures batalles, eliminat a nombrosos enemics, fins i tot s´havia enfrontat a les criatures mes temibles d’aquelles terres, però era totalment incapaç d’enfrontar-se en una conversa amb aquella noia.

Finalment el so d’una gaita va interrompre aquella difícil situació, i per la porta va aparèixer un joglar i un grup de noies dansarines que començaren a ballar i moure’s a ritme de l’instrument totes seguint la mateixa pauta. Semblaven autèntica poesia en moviment.
Bregor s’alegrà d’aquell fet i sentir un fort descans i tranquil·litat, mentre l’altre gent es començava a animar cantant i picant de mans.

Una hora mes tard i després d’aquell gran àpat s’acabar la festa i els invitats s’anaren retirant. Fanya s’aixecar de la cadira, feu un gest saludant al rei i es retirar a pas lleuger mentre creuà una mirada amb Bregor.
Només els tres viatgers i el rei quedaren a la taula.

Comentaris

  • Tema Jaume I Premi de Fantasia Arc Catarsi[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 21-10-2012

    Premi d'Arc Catarsi, queden 10 dies per enviar relats fantàstics sobre Jaume I . Esperem les vostres aportacions