Viatge a l'estranger

N'Andreu Llindar viatjava molt. La seva feina l'obligava, així ho declarava, la feina l'havia triat ell, però un cop feta la tria havia de viatjar. Deia en altres assumptes que no podia triar, tot i que de ficar-s'hi sí que hi havia triat. En fi, que havia de viatjar molt, moure's molt i conèixer molta gent.

El cas era que en aterrar a un aeroport se sentia francament desorientat. No sabia a qui adreçar-se. Les instruccions eren diverses i canviants, mai les mateixes. Els de la companyia el feien anar una mica de bòlit. Que si havia de personar-se a tal guixeta, que si havia d'esperar a la porta número tant, que si havia de guaitar algú amb el seu nom escrit a un rètol, amb ortografies variades, és clar, perquè els tràmits s'havien fet telefònicament o perquè el rebedor ho escrivia segons les particularitats de la seva província. Algunes vegades quedaven al restaurant, o a algun dels restaurants, o a la terminal d'autobusos, l'entrada del pàrquing. A molts llocs.

N'Andreu Llindar havia d'aclarir-se les idees. L'havien fet voltar molt a la seva vida, per dir que des que va acabar els estudis no havia parat de viatjar. Li havien explicat amb paraules entenedores o indirectes que viatjar i ser dinàmic era propi de persones intel·ligents, que els dominadors del món s'havien de moure, que restar ancorat a una cultura particular que no fos el pastitx global era de gent de poble, sense ambició i sense expectatives. Tot s'ho havia empassat a poc a poc, de primer de mala gana, perquè no acabava de comprendre que hi tenia a veure el fet de viatjar amb ser una persona important. Després ho havia assumit, i a hores d'ara ja pensava que el seu pensament propi i el que de veritat desitjava fer era viatjar molt.

El ritme dels esdeveniments al seu voltant era trepidant. Els seus nervis ho notaven. Es despitava en detalls, romania absort en abstraccions, en presentacions, en al·locucions, sense adonar-se que se li refredava el cafè o que s'havia deixat alguna cosa oblidada a casa després de sortir.

Naturalment a les seves rodalies passaven un munt de coses que no sabia comprendre. Es trobava sol, aïllat, en un país estranger, envoltat d'una llengua que no comprenia, limitat, escapçat, envoltat de persones que no reconeixia com a properes, que li eren estranyes, que tenien colors de pell, d'ulls i de cabell, que si bé no li provocaven rebuig, si que el feien sentir estrany. I ell en algunes d'aquelles persones sí que el provocava el rebuig. Què volen aquesta gent? Pensava.

Després se submergia en els seus quefers internacionals, en el seu ambient asèptic, controlat i uniforme. Al capdavall tots eren semblants sota el vestit-corbata o l'equivalent femení, uniformitat. Es tractava d'una veritable nació supranacional. L'elegància, el vestit amb corbata, era el seu vestit regional, de la regió globalitzada, del poble indiferenciat, ells es pensaven que dels primers d'una estirp vencedora de éssers iguals a totes les cantonades del món.

Perquè al capdavall l'home més internacional necessita de la seva localitat. L'home més de món ho ha de ser en un món petit. Narius i orelles sense pels, pentinats sense embulls, una imatge concreta, potser algun toc exòtic, una gel·laba, un sari, un kimono, però sempre dins uns paràmetres. Com l'ordinador cloïssa o el laser per apuntar a la pantalla, i l'inefable creador de presentacions. Aspectes regionals de la nació global, ultrafronterera i transnacional.

Però tornant als continus viatges, N'Andreu Llindar no notava l'efecte que li feien. Amb prou feines restava uns segons davant la panoràmica d'una ciutat de primer ordre que l'oferia la vista de la finestra de la seva habitació de l'hotel. En aquella ciutat de ben segur que hi havia belleses per admirar, secrets per descobrir i persones interessants per conèixer. Però ell era allà per feina, obligat. Podia anar a raure a una illa perduda de la polinèsia que hi seria per feina, tan indiferent als peixos de colors com els mateixos peixos a la seva presència.

De fet en alguna ocasió havia ras a una illa perduda. La màxima llicència que s'havia permès era la de remullar-se els peus al començament d'un embarcador sostenint l'ordinador cloïssa al damunt dels genolls, mentre observava detingudament l'editor de presentacions provant de trobar la imatge més soporífera possible per tal d'il·lustrar qualque estudi estadístic de poca importància la rellevància oculta del qual volia posar de manifest en la seva propera intervenció.

I allà es trobava, un xic perdut, per un pic de poc que no es desmaia. No li passava freqüentment. Ell era un home ferm, amb hemoglobina a la sang, que podia enfrontar-se a diverses situacions, per estressadores que fossin. Però allà al mig estava perdut. I dic que no li passava freqüentment perquè aquesta mena d'episodis no sovintejaven, però li passaven. N'Andreu Llindar no li donava cap importància, era un mareig només, una situació estranya al seu ésser, poc acostumat a perdre el control, i d'alguna manera era una pèrdua de control.

Al bell mig de l'aeroport se sentia insegur, desprotegit, vulnerable. Les persones caminaven amb pressa, alguns s'esperaven, uns altres ja marxaven. Tot plegat havia de tenir el seu sentit, i una veu interior li preguntava que coi feia ell allà al mig. La veu era insidiosa, li demanava si realment era un home de món, o si en el fons no era més que un fill o net de pagesos que s'havia obert camí amb més bona fortuna que mèrit de veritat. No tenia resposta. El mareig passava, el despertava del breu somni el seu nom mal escrit a un cartró, sostingut per un individu oriünd del país.

"Endreu Indiá", amb prou feines no podia reconèixer el seu nom. L'oriünd el saludà amb cortesia continental. N'Andreu Llindar no feu cap comentari sobre l'escriptura del seu nom, i davant el requeriment de l'oriünd li digué que era entenible tot i que no en la grafia exacta. Era una manera de quedar bé amb el subjecte, la mateixa manera que feia servir a tot arreu. Al capdavall quedar bé amb desconeguts era part de les seves obligacions.

Durant el trajecte en taxi somià diverses vegades amb una paella marinera de les que es feien a la seva terra. Després tornava a la realitat, i es mortificava una mica per tal de somiar amb un plat regional, ell que era un home de món, que havia tastat totes les cuines del planeta, que tenia el paladar i la ment obertes, no podia permetre's de somiar amb la seva terra, amb el seu olor, amb les cares de la seva gent i molt menys amb quelcom tan vulgar com un plat típic regional.

Si que menjava de paella marinera, però no era la del seu país, era la que podia trobar als restaurants que eren exòtics fora de la seva terra d'origen, i que dins que la presentació era la mateixa, la paella ben rodona i l'arrós ben groc, seguien un estàndard particular pel que fa al gust, per tal que pogués ser adient a tots els paladars, de manera que N'Andreu Llindar no hi trobava el gust de la seva terra, i l'enyor se li apoderava especialment, perquè d'alguna manera creia pressentir que aviat no hi quedaria res, i que la seva blana uniformitat, la que ell representava s'ensenyoriria del món. Al capdavall quan menjava Sikkimès no li agradava que fos gaire picant, per bé que algun Sikkimès que hi havia conegut deia que allò que menjava de Sikkimès no tenia res.

El cas era que tan bon punt havia arribat a un lloc ja havia de marxar. Alguns dies concrets havia hagut de fer tres presentacions en punts diferents del continent al mateix dia, mitjançant un vol de dues o tres hores per anar d'un lloc a l'altre, afegit a les dues hores de participació a la taula i el temps que es perd en coses ordinàries havia fet veritables maratons d'explicació i èmfasi al llarg de tota una jornada. En aquesta mena de dies acabava baldat, però eren una obligació, perquè quan la xerrada s'ho valia calia anar-hi, i quan coincidia l'oportunitat de fer-les en el mateix dia, calia no ser gaire primmirat i ajustar l'esforç a la necessitat, i no pas al revés.

Desprès d'aquestes jornades intensives es prenia un parell de dies d'esbarjo. Doncs tot plegat li venia per ràfegues, i entre aquestes s'avorria sobiranament. No sabia en absolut que fer amb el seu temps de lleure, es quedava a l'hotel repassant documents. O bé sortia exageradament de copes i feia com que es divertia de manera espaterrant, i a poder ser trobava alguna executiva com ell que tampoc no sabia què fer amb el temps lliure i se la xalaven una estona al llit. Perquè la gent internacional no tenia els prejudicis sexuals regionals o locals, eren més oberts, i no tenien temps per perdre. La seva promiscuïtat relacional la duia a aquest terreny, igual que en el menjar i a la feina.

N'Andreu Llindar se sentia afortunat. Al cap i a la fi estava fent el que sempre havia desitjat. Aquest punt no era del tot cert, no sempre ho havia desitjat. Però com ja he dit havia elaborat la seva història de desitjos. El que d'entrada havia refusat per mandra, ja no se'n recordava, després ho havia acceptat, per algun succés insignificant, per un dia que es trobava de bones, seguidament i progressivament havia acabat confonent l'acceptació amb el seu desig real, i havia acabat per desitjar la vida que estava menant, pensant que havia estat el seu somni des de sempre, quan no era així.

Però les complexitats del desig poc tenen a veure amb la realitat commutadora de N'Andreu Llindar, que tornava a trobar-se sol a l'aeroport. Era assegut a la cafeteria principal, esperant que arribés qualque persona amb una vestimenta particular, pel que fa al color i la combinació específicament. El problema era que no sabia associar aquests estats de desempar amb la seva situació vital i laboral. No sabia d'on venia aquesta mena de sentiment indefinit, no era capaç de lligar uns elements amb uns altres. Tampoc no tenia l'oportunitat de comparar, perquè molt adientment els seus caps no li permetien de tornar a tastar en profunditat el lligam a la seva terra, la vida sedentària i plàcida a prop dels seus orígens.

Perquè sempre que havia tornat a les contrades que l'havien vist néixer l'experiència havia acabat en fracàs. No havia retrobat l'esperit de la seva infantesa, s'havia sentit fora de lloc, havia notat mirades estranyes, i s'havia sentit molt estrany, desubicat i sense referents. Ell pensava que havia trencat els lligams absurds que l'unien a aquella terra, i que ara era més lliure, de ben segur que s'havia fet fort, i que per tant ja no notava el pes de les cadenes, però hi eren, i ben gruixudes.

Al final arribà la noia amb la jaqueta verda pàl·lida, de plàtan immadur, amb faldilla curta de color negre, amb el cabell arrissat i ros i els ulls de color crema. Era el seu contacte en aquella ciutat. Per uns moments s'havia sentit molt sol, ara ja estava acompanyat, ja formava de nou part del grup, tornava a ser ell, l'home internacional, l'home de món, relacionat amb els seus i movent-se pel seu espai.