Vertaderes amigues

Seia sola, en un banc.
No parava de plorar.
No recordava fer res més, ni tan sols respirar.
Va sentir que algú s'acostava.
Va escoltar com deia:
- Les princeses com tu no deurien conèixer la pena.
- Com t'ho fas?
- Perdona?
- Per tenir sempre les paraules adequades… com t'ho fas?
- Tu m'inspires.
Va aconseguir robar-li un trist somriure,
i continuà plorant.
La va abraçar.
- Saps que t'estime.
- Ho sé. Jo a tu també.
- Tinc tanta sort de tenir-te com amiga…
- El plaer és tot meu.
- Mai ens separarem, oi?
- Mai. Necessites cap cosa?
- Sols… la teva amistat.
- D'això vas servida. Vols passejar ?
- Bé…
Aleshores… passejaren tot el vespre.
Com dues bones amigues.
que tant en les coses bones com en les roïnes,
sempre són juntes.
Amistat, d'eixa que nosaltres tenim,
d'eixa que compartim.