Vermell

Plora. El bastó li burxa el cervell. Una ratlleta vermella. Negatiu. Se sent renéixer. Com quan de petit el pare Joan l’absolia resant vint parenostres.
L’aroma de cafè amara l’escala i el vestíbul de l’hotel. Els carrers el reben, adormits, aiguosos i serpentejants cap a Plaza Mayor. Es perd mil cops entre aquesta plaça i el Barrio de las Letras. Si hi fos en Víctor...
La primera visita la té a dos quarts de nou, i ja fan tard. Els madrilenys tenen un no sé què d’italians en la manera en què perllonguen el temps, en la cridòria de la gent.
No hi ha, ni el Colisseu, ni la majestuosa Piazza Venezia, però la seva agitació s’assembla a la d’un cafè a Roma entre tasses de ristrettos.
El reben amb excuses barates, subterfugis, ara no poden, truqui més tard, enviï’ns un mail. El viatjant anota curós les excuses classificant-les per colors. Vermell és un no immens. Emperò, hauria de fer mil visites. Està calculat que cada deu s’aconsegueix una comanda.
En Víctor amb el ioga i el pis compartit amb quatre hippies en té prou. Algun dia, però, haurà de créixer. Algun dia voldrà tenir una cosa pròpia un cotxe, un gat, un pis. Per això el viatjant, que sí que té pis, no pot parar de vendre, perquè hi ha una hipoteca disposada a engolir-lo amb una boca gegant.
Les pastisseries atapeïdes, elegants i sorolloses, exposen als seus aparadors noucentistes tortells de Reis farcits de nata. No pot portar un dolç d’aquests al tren. Arribaria la nata àgria, calenta, com si fos vòmit.
T’has canviat la foto de perfil? Per què no respons als missatges, Víctor?
La cavalcada bloqueja els carrers i embussa el trànsit. El viatjant s’atura a contemplar el saló de té de l’hotel Regina, deliciosament il•luminat. Victor?
Al taulell de recepció un noi, pel seu aspecte desmenjat, li és familiar. Si no fos que sap que el seu xicot és a Barcelona diria que...Víctor?
El viatjant es tapa els ulls i es cargola assegut al terra del carrer amb l’Ipad contra el ventre. Color vermell.