Cercador
La neu d'Alemanya (1)
Un relat de: Misssullivan- Compartir:
La neu d'Alemanya 1
—Heu portat la neu d'Alemanya—ens deien.
I van començar a caure flocs de neu, petits trossos de cotó de sucre que suraven per l'aire, al voltant dels nostres caps, juganers, enganxant-se als cabells, a les bufandes, i a les gorres, entremaliats, fonent-se amb la neu del terra i dibuixant un paisatge blanc de pel•lícula de Nadal un dissabte a la tarda.
Semblava un miracle, semblava que alguna cosa màgica havia de passar. Un desig demanat a crits, callat en silenci i guardat dins el pit, amb pany i clau.
Alguna cosa meravellosa passaria però de moment ja t'havia vist i començava a saber què eren les papallones a la panxa de les que parlaven les protagonistes de novel•les, els personatges de les sèries de moda i les meves amigues entre queixalades als entrepans durant l'esbarjo.
—Papallones a la panxa? però què és?I ningú et responia exactament. Una sensació difosa i confosa entre mans fredes, ganes d'anar al lavabo, els batecs del cor a cent per hora i una mena de tic que no et deixava para quieta, un pessigolleig a l' estómac que et treia la gana i la set.
Ens vam acomiadar i vaig reprendre el camí de casa, no sé amb qui, però sentint-me surant, malgrat el mal que em feien els peus i el fred que em glaçava els dits. Dits que ni sentia i imaginava que me'ls trobaria negres i haurien d'amputar com les histories dels escaladors atrapats a les neus a l'Himalaya.
Però Sant Miquel no era l'Himalaya. El poble es va anar tenyint de blanc i a casa em van rebre amb un sopar de vigília de reis, amb amics i família. Em sentia estranya, gran, independent, guapa i sexy. Per primer cop em sentia sexy i dona.
Vaig engolir no sé com trossos de pizza, pa amb tomàquet formatge i torró de xocolata entre glops de coca-cola i cava. Vam brindar i me'n vaig anar a dormir amb els nervis a la panxa de quan era petita. Aquella sensació de vigília de Reis que s'havia gravat per sempre i que ara amb tu tornava a viure, Albert.
Així que les papallones a l'estómac eren això, aquesta sensació de vigília, de saber que arribaran els Reis i et trobaràs els regals sobre el sofà, que esmorzarem tortell figuretes de massapà i que començaré a visitar la família entre abraçades , petons i capses satinades amb llaços de colors.
I és que el que m'esperava era el més bonic dels regals. A l'endemà, davant de la farmàcia ens tornaríem a trobar.
A les sis de la tarda. Només em faltaven divuit hores que començaven a descomptar amb tots els seus minuts, tots els seus segons. Campanada rera campanada. Les campanes de Sant Joan, les que tu escoltaves des de la teva habitació d'adolescent jove , estreta i desendreçada.
—Ich liebe dich— em vas dir en alemany en tornar de Belin, aquella nit al tren. I no m'ho podia creure.
Tu el meu amic, en David, amb qui havíem estudiat tants cops junts, tantes hores de declinacions en llatí, de derivades i integrals i història d'Espanya entre galetes de xocolata.
Tantes xerrades davant de la farmàcia, sentint com al contacte de la teva pell se m'eriçaven el borrissol del braç, com notava com una brisa darrerael clatell, que em bufava el coll i cada frase en la que coincidíem, cada pensament i cada broma còmplice era una nova espurna d'aquest encenedor de focs artificials.
I va arribar el moment. Van arribar les sis de la tarda del 6 de gener de...i estaves davant la farmàcia, que aquell dia feia guàrdia.
—Hola, fa molt....?
—No acabo d'arribar només mirava...
L'aparador mostrava diferents tipus de preservatius i jo espantada, esperava que no n'haguessis comprat cap, no encara, que només haguessis comprat pastilles pel mal de gola, pastilles Juanola o mocadors de paper.
No recordo per on vam passejar, potser pel parc? però hores més tard estàvem a la teva habitació desendreçada que apareixia més endreçada i perfumada. La teva família estava a Madrid. És veritat que ets d'origen madrileny. M'estressava de pensar com et presentaria als meus
—Us presento en Pol. A casa seva són de Madrid.
—Però ell bé que deu ser del Barça,oi?
Aquesta l'àvia no te la perdonaria, segur que no.
I entre els rínxols de la meva àvia ballant dins el meu cap van aparèixer els teus petons mullats, juganers. discrets, atrevits, joves, il•lusionats.
Ens sobrava il•lusió i roba.
I és que ,Joan ,vas ser el meu primer regal de Reis sense llaç, i aquesta sensació no s'oblida.
On estàs ara. Ara que fa tretze anys que no et veig, ara que m'has envaít els somnis i la son, el llit i el ronroneig del gat. On ets? Et sento tan a prop i en canvi estàs tan lluny.
Com si la neu d'aquella nit t'hagués segrestat el cor, t'hagués convertit en una estàtua de sal i vidre; algú amb grans ulls de cèrvol , mirada tendra però fugisser
On ets? Hi ets?'
Em recordes? em penses en algun moment? què has fet amb tantes coses viscudes? les has triturat com les farinetes de cerials que dones als bessons?
Què miren ara els teus ulls foscos i espurnejants?
(continuarà)
—Heu portat la neu d'Alemanya—ens deien.
I van començar a caure flocs de neu, petits trossos de cotó de sucre que suraven per l'aire, al voltant dels nostres caps, juganers, enganxant-se als cabells, a les bufandes, i a les gorres, entremaliats, fonent-se amb la neu del terra i dibuixant un paisatge blanc de pel•lícula de Nadal un dissabte a la tarda.
Semblava un miracle, semblava que alguna cosa màgica havia de passar. Un desig demanat a crits, callat en silenci i guardat dins el pit, amb pany i clau.
Alguna cosa meravellosa passaria però de moment ja t'havia vist i començava a saber què eren les papallones a la panxa de les que parlaven les protagonistes de novel•les, els personatges de les sèries de moda i les meves amigues entre queixalades als entrepans durant l'esbarjo.
—Papallones a la panxa? però què és?I ningú et responia exactament. Una sensació difosa i confosa entre mans fredes, ganes d'anar al lavabo, els batecs del cor a cent per hora i una mena de tic que no et deixava para quieta, un pessigolleig a l' estómac que et treia la gana i la set.
Ens vam acomiadar i vaig reprendre el camí de casa, no sé amb qui, però sentint-me surant, malgrat el mal que em feien els peus i el fred que em glaçava els dits. Dits que ni sentia i imaginava que me'ls trobaria negres i haurien d'amputar com les histories dels escaladors atrapats a les neus a l'Himalaya.
Però Sant Miquel no era l'Himalaya. El poble es va anar tenyint de blanc i a casa em van rebre amb un sopar de vigília de reis, amb amics i família. Em sentia estranya, gran, independent, guapa i sexy. Per primer cop em sentia sexy i dona.
Vaig engolir no sé com trossos de pizza, pa amb tomàquet formatge i torró de xocolata entre glops de coca-cola i cava. Vam brindar i me'n vaig anar a dormir amb els nervis a la panxa de quan era petita. Aquella sensació de vigília de Reis que s'havia gravat per sempre i que ara amb tu tornava a viure, Albert.
Així que les papallones a l'estómac eren això, aquesta sensació de vigília, de saber que arribaran els Reis i et trobaràs els regals sobre el sofà, que esmorzarem tortell figuretes de massapà i que començaré a visitar la família entre abraçades , petons i capses satinades amb llaços de colors.
I és que el que m'esperava era el més bonic dels regals. A l'endemà, davant de la farmàcia ens tornaríem a trobar.
A les sis de la tarda. Només em faltaven divuit hores que començaven a descomptar amb tots els seus minuts, tots els seus segons. Campanada rera campanada. Les campanes de Sant Joan, les que tu escoltaves des de la teva habitació d'adolescent jove , estreta i desendreçada.
—Ich liebe dich— em vas dir en alemany en tornar de Belin, aquella nit al tren. I no m'ho podia creure.
Tu el meu amic, en David, amb qui havíem estudiat tants cops junts, tantes hores de declinacions en llatí, de derivades i integrals i història d'Espanya entre galetes de xocolata.
Tantes xerrades davant de la farmàcia, sentint com al contacte de la teva pell se m'eriçaven el borrissol del braç, com notava com una brisa darrerael clatell, que em bufava el coll i cada frase en la que coincidíem, cada pensament i cada broma còmplice era una nova espurna d'aquest encenedor de focs artificials.
I va arribar el moment. Van arribar les sis de la tarda del 6 de gener de...i estaves davant la farmàcia, que aquell dia feia guàrdia.
—Hola, fa molt....?
—No acabo d'arribar només mirava...
L'aparador mostrava diferents tipus de preservatius i jo espantada, esperava que no n'haguessis comprat cap, no encara, que només haguessis comprat pastilles pel mal de gola, pastilles Juanola o mocadors de paper.
No recordo per on vam passejar, potser pel parc? però hores més tard estàvem a la teva habitació desendreçada que apareixia més endreçada i perfumada. La teva família estava a Madrid. És veritat que ets d'origen madrileny. M'estressava de pensar com et presentaria als meus
—Us presento en Pol. A casa seva són de Madrid.
—Però ell bé que deu ser del Barça,oi?
Aquesta l'àvia no te la perdonaria, segur que no.
I entre els rínxols de la meva àvia ballant dins el meu cap van aparèixer els teus petons mullats, juganers. discrets, atrevits, joves, il•lusionats.
Ens sobrava il•lusió i roba.
I és que ,Joan ,vas ser el meu primer regal de Reis sense llaç, i aquesta sensació no s'oblida.
On estàs ara. Ara que fa tretze anys que no et veig, ara que m'has envaít els somnis i la son, el llit i el ronroneig del gat. On ets? Et sento tan a prop i en canvi estàs tan lluny.
Com si la neu d'aquella nit t'hagués segrestat el cor, t'hagués convertit en una estàtua de sal i vidre; algú amb grans ulls de cèrvol , mirada tendra però fugisser
On ets? Hi ets?'
Em recordes? em penses en algun moment? què has fet amb tantes coses viscudes? les has triturat com les farinetes de cerials que dones als bessons?
Què miren ara els teus ulls foscos i espurnejants?
(continuarà)