Venjança

Potser no tinc temps per dir-ho, no té sentit dir-ho i no em sentirà ningú. Tan de bo arriben a algú aquestes paraules que em surten febles dels llavis ensanguinolats, aquest alè que serà l'últim, aquest intent de deixar constància. Tan de bo. Ara per ara no tinc esperances, des d'aquest carreró fosc i solitari, envoltat per un silenci que m'ofega i desespera. Un silenci que magnifica el soroll feixuc i dolorós del meu respirar. La nit és freda i sento el fred inutilitzar els peus descalços (la sang cada cop més escassa no ofereix l'escalfor necessari).
Sé que moriré en poca estona malgrat que el fred no sigui prou potent com per congelar-me o que la feria que brolla del meu ventre no sigui prou profunda com per tocar cap òrgan vital (ni tan oberta com per buidar-me de sang les venes abans de tancar-se per si sola). Sé que moriré perquè he pres una copa generosa d'un verí asquerós i pudent. Un regust amarg i àcid em recobreix la gola i em recorda constantment la vinguda de la mort. Una mort que em va paralitzant poc a poc els músculs, que m'impedeix parlar amb veu audible. M'han enverinat, m'han ganivetat el ventre, m'han tret a cops un parell de dents i m'han abandonat en una carreró solitari, fosc i fred. M'han assegurat la mort, i no s'han preocupat de fer-la mínimament suportable, d'eliminar cap dolor, d'accelerar cap procés.
M'han traït per quedar-se diners que ja són seus sota les ordres d'aquella que era o és la meva esposa. El pitjor de tot, el que més em dol, el que aconseguirà acabar amb la meva ànima abans que amb el meu cos és que, tot i saber-la traïdora, tot i odiar-la pel que ha fet, encara l'estimo. Encara faria qualsevol cosa per complair-la i estimar-la, per gaudir d'aquella bellesa serena i perfecta que només té quan somriu.