Veles e Vents

"Veles e Vents han mos desigs complir..."

I aquí comença la meva aventureta. La poca feina que em porten els diumenges em fa fer activitats que no m'havia plantejat mai. L'altre dia vaig anar a fer ponting, la setmana que vé em toca balneari, uffff... Estic que no m'aguanto. El malparit del jefe em va demanar que intentés fer activitats de lleure, encara que nomès fós per desestressar-me, almenys un dia a la setmana, pagant l'oro i el moro per fer cada trunyo d'activitat que val més quedar-se a casa. Però en fi, tot sigui per portar un sou a casa, que si no la dona... Estic rebentat de tota la setmana a l'oficina, que em porta de cul. Trucades per aquí, papers per allà, la secretaria que no sé ni on posar-la de la mà de merda que acumula la petia oficina que no arriba als 7 metres quadrats. És realment sorprenent el veure que estem a dimarts i que hi han 4 muntoneres de papers que no es buiden ni a trets fins al divendres a les 8 del vespre. Quina por que em fa que arribin més papers i faxs de la centraleta de l'empresa que ha estat recentment creada a Cornellà. Heh! Au, doble feina, la nostre i la d'aquells. Realment al.lucinant, sense qualificatius.
Ara començo a entendre els motius que devia tenir el meu jefe, per impulsar-lo a forçar-me a fer activitats antiestrés. Em debia veure una mica nerviós, tot i que acostumo a pendre café, no sé pas que ho deuría fer... Però no sé que em posa més nerviós, la setmana, o les activitats desestressants. Em sol venir una acollonimenta global que comença just desprès d'acabar amb l'últim full del pilot que repeteixo, es crea el dimarts, i no acaba fins a última hora. El pànic em puja per les cames i em venen raxegades al entrar a casa. Amb aquestes ganes de vomitar i de plorar, entro a casa, li faig un petó a la dona, dic hola als meus dos fills i obro el diari. Cada divendres el mateix. Algun dia podriem prou anar al restaurant xinès, que ho fan prou bo, però no, cada divendres a casa, tots quatre que s'està calentet. A més el meu fill ja té 16 anys, toca tot el dia la guitarra i es passa el dia a l'ordinador escribint a no sé pas quina pàgina web. Ni vull saber-ho carai! Encara em sentiria culpable de que hagi sortit com ha sortit!. En general, una rutina patètica i a la qual sembla que tots hi estem d'acord. La meva filla no li agrada gens estar-se mirant una peli, que és el que solem fer tots els divendres, però es queda allà morta de fàstig, i quan li sembla, ella també emigra cap a l'ordinador. Total, que ens quedem la dona i jo, assentats veient la pel.licula, que per lo general, no val un pito, i ens acabem adormint. Llavors el primer que es desperta, crida a l'altre i ens anem en prossessó lenta i muda cap al dormitori, on ens fem un petó i amb un curtíssim i cansat "bona nit" ens tapem i fins demà.

I arriba el dissabte! Oh, quin plaer llevar-me a les 10, cosa que no puc fer la resta de dies. Surto a fora el balcó, i ja no puc veure les vistes al castell, perquè les obres ja me l'han tapat! En poc temps tot s'ha girat en contra meva i sembla que no tingui marxa enrere. S'ha canviat radicalment la meva situació arreu on vaig. Peró en fi, què s'hi farà?
Als dissabtes m'agrada menjar a les 2, un bon pollastre a l'ast amb patates a rebentar de ketchup, així quan vagi a veure el Dr. Castells em faci fer un règim exemplar, d'aquells que si el compleixes rigurosament, n'hi ha per enmarcar-lo. Com que em passo el dissabte vegetant i fotent el gos, com el meu fill, em poso a fer uns partits amb la playstation. Normalment agafo el Barça, però ni així consegueixo guanyar-lo, és un crack del mando!. A la tarda, ens tornem a quedar amb la dona, sols, perquè els nens se'ns en van amb els amiguets i s'estan tota la tarda a casa d'un, de l'altre, i no vulguis pas que aterrisi la manada de voltors salvatges que estan fets els adolescents d'avui en dia. L'altre dia, pobre Albert, li van buidar la nevera de tot, es van emportar fins a l'última engruna de tot el que li quedava, i això que t'ho facin un dissabte a la tarda et fa molta gràcia. Ja sabem com és l'Albert, que no gasta ni per mal de morir, i a sobre, van els amics dels seus fills (incloent-hi els meus) i li arrassen la cuina com si de bésties es tractés. Espectacular, per favor, espectacular!

Deixant de banda accidents capsetmanals, els dissabtes a la nit acaba passant el mateix que els divendres, amb una diferència, que aquest cop no tinc el nano, que per lo general està amb els colegues que no els ha deixat ni un sol minut amb tota la tarda. Sé que ell espera tota la setmana perquè arribi aquest moment. Jo l'únic moment que no espero, ni vull esperar és el dissabte a la matinada que m'arribi amb una mossa per endur-se-la al catre!. Mira que hi han llocs, però aquest jovent, ja se sap. L'altre dia, a casa d'en Garcia s'hi va muntar una orgia adolescent que ni t'ho explico. Van sortir al Gente i tot.
Els fills, els amics dels fills, les amigues, els gossos...Fills amb amigues, amics amb filles, amics amb amigues, amics amb amics...
Un bon pàjaro aquest d'en Garcia.
I a casa meva, de moment regna la calma i la serenitat, sovint interrompuda pel mobil de la meva filla, que l'ha fet sonar pesat del noviet que s'ha firat. Bé, això nomès va durar unes setmanetes, ho reconec, però era pitjor que un suplici xino.

I després del rutinari dissabte arriba l'apassionant món dels diumenges al matí! Amb oferta especial per oficinistes estressats i aborrits de tot i de tothom!
Aquesta setmana però serà diferent. Una activitat programada que tinc ganes de realitzar des de fa molt temps, concretament els 4 mesos que fa que faig aquestes activitats. Es tracta d'una travessia pels mars de la costa brava amb barca, jo sol, després d'haver rebut les instruccions del funcionament, m'endinso cap a l'aventura, sense pensar-mo dos cops. I au! A la mar s'ha dit, o "A l'agua patos!" que deia aquell.
Una suau brisa em tocava el rostre, mentre amb la meva barqueta llogada al moll del port anava com una llima suau passant per sobre de la flonja superfície del mar de matinada. Àdhuc es veia el sol que començava a brillar per sobre del far vermells que encara estava funcionant en aquelles hores.

De sobte em vaig treure de la butxaca aquella antologia poètica d'Ausiàs March, que li havien regalat al meu fill quan va guanyar els Jocs Florals de La Salle, que per cert, el van ben encertar, perquè jo sóc fidel fan d'Ausiàs March. El meu fill, per fer el detallet al dia del pare me'l va regalar, i sovint llegeixo algun dels seus meravellosos poemes per tranquilitzar-me una miqueta.
Aquell dia amb la barqueta de la Señorita Pepis era un bon dia per endur-me el llibre (i tant si ho era!), així que vaig obrir-lo per una pàgina a l'atzar. Començo a llegir tot recitant....

"Veles e Vents han mos desigs complir..."
(oh, vell poema de l'autor, possiblement dels millors que té..)
Miro amunt i em veig dins el mar, sota un cel ben clar, prenc aire poc a poc, i el deixo anar... PAAAAAAAAAAAFFFFFFFF!!!
Pet que fot el motoret de la barqueta! La mare que va recontraparir al de les barques, el mar, el cel i la gavina que s'en fot de la situació!
Au, m'havia quedat al mig del mar, a 100 milles, i sense mòbil (clar, la secretaria ja m'ho deia: sobretot, quan vaigis a la mar no t'en portis el mòbil, eh? Que ara amb tota la tecnologia caiem, i se'ns espatlla la teràpia antiestrés.). Burro de mi per fer-li cas al jefe, a la secretària, i al de la barqueta, que quan se n'adoni que jo estic aquí tirat es fotrà un panxón de riure.
I les hores van passant, jo allà al mar, més a prop de Mallorca que del port, i sol, ben sol, amb l'antologia de March. A més, tinc la costum de no portar rellotge, i s'em fa difícil contar cuantes hores han passat. "I como nadar no sé", que deia aquell...
Diuen que el desert fa miratges, el mar també. Jo, en aquestes situacions tan in extremis sóc molt cagat, i més si em veig rodejat per una allau de taurons que s'acosten. Vaig fotre un xisclet, que si no em van sentir els del port va ser de miracle. Hi havia un tauró que corria més que els altres amb la boca ben oberta, i jo, am els nervis de la situació, li vaig llançar l'antologia a veure si em deixava estar, i... XOFFF!! L'antologia es va perdre en l'aigua, perquè el tauró era una il.lusió meva, feta per la gana, segurament, o aixó és el que diria el Dr. Castells. Au, ja erem menys coses dins de la barqueta. Ara ja no tenia el vell poeta, i nomès em quedava un encenedor de Caixa Penedés que em van regalar a la Fira de Maig (que porto sempre, i no sé per què, perquè tampoc fumo..) i un assortit de 150 sudokus, que vaig provar de resoldre, però no em cuadraven ni les solucions! Si li haguès fet més cas a l'Agnès quan me n'intentava ensenyar...

Com que al vespre comença a refrescar, vaig fer-me un petit foguet amb l'assortit i l'encenedor. I a esperar...
Em devia adormir, perquè tornava a ser de dia, i per cert, amb una reuma que vaig agafar, que no ho explico parlant perquè m'ho impedeix encara ara. És que els llocs amb gaire humitat per a mi...

I bé, les al.lucinacions tornaven. Vaig veure un ramat d'ovelles vermelles i blaves passant pel mar, i un porquet que fumava un Rosly dirigint la comitiva. Mireu si és dolenta la gana, eh?
Desprès d'aquesta comitiva jo, petat de riure, vaig aplaudir a la meva imaginació, i vaig pensar que desprès d'aquella aventura, escriuria la meva biografia. I desprès de la comitiva d'animalets encara en van sortir més, un banc de meduses. I jo em vaig empipar amb la meva imaginació perquè m'havia exposat un banc de meduses, jo volia un elefant amb bicicleta!! I així que vaig picar l'aigua indignat! I de l'indignació em va sortir una medusa de veritat i em va picar a tota la mà! Chapeau per la meva imaginació, massa real i tot! (tot se'm gira en contra fins i tot, quan no em queda res més).
Vaig pensar en provar de nedar, això si, quan haguès passat el banc de meduses. i a esperar, i esperar...
De sobte, vaig perdre el
coneixement, i ja no recordo res més del que va passar, i em vaig despertar en un camarot d'una barca de salvació de la Guàrdia Civil, tapat amb una manta d'aquelles tèrmiques, que es veuen per la tele quan hi han morts a la carretera. Ja em creia mort jo, fins que el capità d'abord va exclamar: Cohooonee! (traducció de COJONES), si "er" pequeño marinete ja se "no ja" depertao! I jo, amb clars símptomes d'hipotèrmia em vaig esperar a que em vegès un metge.
Al arribar a port una ambulància se m'enduia a l'hospital, i d'allà no sortiria fins al cap d'un més. Sort que a les nits, mirant per la finestra de la meva habitació, veia un elefant amb una bicicleta...