Veler al mar

En Joan Espina era amic del mar. Li agradava navegar, sentir-se gronxat per les onades i a l'albir dels vents. Més allà del tòpic gaudia de la relativa tranquil·litat de vagarejar per les aigües. La seva embarcació era petita, i la guardava a una marina seca. El ritual d'avarar la nau era el començament de la seva aventura, guardada pels caps de setmana i festius en general.

Les onades donaven un vaivé al vaixell que el relaxava, el feia retornar d'alguna manera a la panxa inflada de la seva mare, quan ell era a dins i no sabia res del món, ni ho podia saber encara. El mar amb els seus colors i la seva extensió eren un desert pel que es podia transitar sense els perills de perdre's massa. La costa sempre la tenia a l'aguait, i procurava no allunyar-se'n gaire.

Llençava la canya amb poca convicció. El fet en si de la sortida no era enxampar un peix despistat o afamegat que trobés menjable l'esquer. Tot plegat era un ritual, un retorn a la solitud, una caminada per sobre de les aigües, lluny del tràfec de la ciutat, i tot just al davant d'ella. El port esportiu era només el començament, i el lloc a on hi havia la marina seca i el dic per avarar les barques.

El veler es movia com un llapis executant una línia recta com si fos a les mans d'un expert dibuixant. La pressió i els mecanismes de flotació, més el timó eren els responsables d'aquesta rectilinitat. En Joan Espina, en dies de sol i calor, estirava un jaç a la coberta, que s'hi encabia prou ajustadament, i s'estenia delicadament a sobre, deixant el veler a mercè de la natura de la mar.

Sabia que no hi aniria gaire lluny, per la posició del sol sabia a on es trobava terra ferma, un cop localitzada només havia de situar-se, més al sud o més al nord del port esportiu, seguidament iniciava maniobres de remuntada a favor o en contra del vent, segons el cas. O senzillament engegava el motor i feia via.

El cabàs de peixos era el que menys el preocupava. Potser podia pescar dues o tres peces pel sopar, ben variades. De les que vivien a prop de la costa. Peixos ni petits ni grans, ni gaire apreciats ni gaire menyspreats, si és que hi havia algun peix que es pogués menysprear. El cabàs alguns dies tenia cinc peixos, d'altres dies cap. De tant en tant passava la desena.

En algunes ocasions s'adormia a la coberta, a sobre el jaç que s'havia preparat. I el peix mossegava l'ham i estirava. En Joan Espina ni s'adonava, dormit com estava, i el peix havia d'esperar una estona abans de morir al cabàs que feia les maneres de cove. En Joan Espina no tenia una consciència formada en això del patiment dels animals, i quan es despertava si el sedal es bellugava agafava el peix, moribund del tot després de la llarga espera.

En altres ocasions observava la canya amb atenció, i provava infructuosament d'escodrinyar el fons marí a l'espera d'una captura. Eren moments d'ansietat i expectació, en mig de la mar extensa, esperava un senyal de la canya, un vinclament sobtat que delatés la presència d'un peix a l'ham, per tal de poder fer ús de les seves habilitats pescaires i treure'l sense que es desenganxés abans d'arribar al cabàs que era la destinació que li desitjava en Joan Espina.

Uns altres dies ni tan sols llençava la canya. S'ajeia al jaç improvisat a la coberta i deixava passar el temps. Mirava els núvols passar, si és que n'hi havien, i si no deixava que la seva visió es fongués en la immensitat d'un cel blau inabastable, sobretot quan el sol ja declinava, en el punt exacte en que deixava de molestar a la vista alhora que proveïa de prou llum perquè el cel no comencés a enrogir-se.

Alguna nit sortia també amb el seu veler. L'experiència era ben diferent. Els monstres de la mar eren uns altres. Si hi havia lluna podia sentir-se acompanyat, per una tènue llum prou intensa com per fer palesa l'existència del mar. Si el cel era clar i no hi havia llum havia de conformar-se amb la celístia encara més tènue. I si no hi havia ni estels ni lluna ni res aleshores havia de conformar-se amb si mateix.

En mig del no res, observava les llums de la costa que eren la seva única referència. En l'espai més immediat la negror absoluta. La solitud era sentida com una realitat, la seva insignificança era aleshores real. Apagava el llum que hi havia damunt la porta d'entrada a la cabina i a les palpentes provava de trobar l'extrem de la coberta, i hi ficava la mar dins l'aigua.

Aquesta solitud era en certa manera desagradable, en tant que el feia sentir poca cosa, desprotegit, exposat. Per un altre cantó era d'allò més sana i desitjable. Una mica de por controlada l'ajudava a enfrontar-se als reptes de la seva vida, i a relativitzar-los en la seva importància.

Les onades movien l'arbre major del veler com el pèndul d'un rellotge de paret. El temps de la mar era un altre, amb segons irregulars, un cor en estat de contínua síncope, amb arítmies i contrapunts. La teoria era clara, les onades no anaven en la mateixa direcció, es barrejaven les unes amb les altres de manera atzarosa, sense cap patró, i la nau oscil·lava a mercè de les seves combinacions.

A l'horitzó en els dies clars no s'hi veia res més que mar. Alguna vegada havia travessat, en períodes vacacionals, la distància amb les illes properes, per tal de veure altres ports i altres costes, i per gaudir de les mateixes sensacions dels festius corrents durant uns dies, de manera més intensa. En aquestes ocasions feia ús de la tecnologia per tal de situar-se dins el mar. Una cosa era recuperar la costa en una sortida de diumenge i una altra navegar a la recerca d'una illa durant quilòmetres. No volia aterrar en un altre continent, si ho podia evitar.

Però això eren només moments puntuals. El que conformava el gruix de les seves experiències marítimes eren les sortides setmanals i les dels dies festius al calendari, les que en Joan Espina pensava que l'ajudaven a trobar-se a ell mateix. La solitud per a ell era necessària, el seu espai de llibertat, sense promiscuïtats, sense companyia, sense gentades i sense relació.

Un espai en el que podia posar un cert ordre als seus pensaments, en el que podia rebutjar algunes idees i reafirmar unes altres, després d'analitzar-les diligentment i en ordre, amb els seus detalls i singularitats. És quan hom es troba en absolut aïllament que pren consciència plena dels seus pensaments, i això era el que cercava en Joan Espina, quan no una migdiada bressolada per l'incomprensible moviment de la superfície del mar.

No era que pretengués aconseguir alguna mena de recerca interior, de veritat oculta o conèixer-se millor. Cercava la pau, la pau amb si mateix, trobar-se a si mateix en pau, i mantenir aquesta pau en el record per tal de recuperar-la quan la necessités. Algunes vicissituds de la seva vida quotidiana ho feien imprescindible.

De primer en ficar-se al vaixell, en un primer encontre amb si mateix, amb la seva solitud, els problemes de la vida l'emplenaven el cap. Crits i querelles que no anaven enlloc, rabioles i discussions, tensions i crítiques rebudes. Tot plegat feia com una bola al seu cap, i entre uns i altres, les persones que coneixia es llençaven retrets les unes a les altres.

A poc a poc la quotidianitat desapareixia. Segons s'endinsava en el mar aquest s'imposava, imposava la seva calma, la seva extensió, el seu desert, i al cap d'en Joan Espina també hi entrava el silenci, que és el desert de l'esperit, en sentit positiu. Un silenci que circulava de fora cap a dins, i que exigia experiència i disciplina per tal de poder-ne fer ús.

En Joan Espina provava que tot el silenci que l'envoltava, no exempt dels sons de la mar, anés penetrant a poc a poc, que l'anés buidant d'idees, per tal de poder deixar la ment en blanc, sense cap pensament, sense baralles interiors, per arribar a un estat de pau i concentració en el buit, en el qual estar-se una bona estona. Després de fet això els seus pensaments ja no eren idees dels altres barallant-se les unes amb les altres, eren les seves idees fluint amb relativa llibertat.

Aleshores podia somiar. En mig de la solitud, del desert, de la no companyia i d'un relatiu abandó, podia viatjar més lluny que qualsevol home, sense les fatigues i inconvenients de creuar jungles o fugir de bèsties, o haver-se d'esgarrinxar amb plantes amb punxes o fer llargues caminades per senderons pedregosos. Tot ho tenia a la seva disposició.

Tancava els ulls i sentia la potència del sol a la seva cara, la claror de la seva lluminositat que li aclaria la foscor travessant les seves parpelles. El sol el cobria, amb la seva presència embolcallant, talment era com si es trobés enllitat en un dia fred d'hivern cobert per dues o tres mantes.

Els dies d'hivern també sortia a navegar, en funció de la meteorologia. Aleshores es tancava a la cabina i no calia jaç a la coberta. Tenia a dins un petit llit individual i una cuina de butà, un lavabo minúscul i una pica amb aixeta, a més de diversos armaris. L'experiència era la mateixa, o semblant. El mar es movia més, i els seus sons eren més crispats, el vent semblava més valent i el veler més a la mercè dels elements.

En Joan Espina gaudia d'aquests moments de solitud. Moments als que tota persona té dret, moments d'aïllament i llibertat, en un espai extens, sense aglomeracions ni cridòries, sense el murmuri de moltes veus que parlen, moments de fugida de la realitat social, del fet indefugible de la socialització inevitable. En Joan Espina no es tenia per gran aventurer, no volia fer la volta al món, si més no fora dels seus pensaments, no esperava res de de particular de les seves circumnavegacions.

El sol es ponia i en Joan Espina ja havia retrobat la costa. Calia remuntar cap al nord, havia bufat gregal. La grua aixecava el veler del queien gotes encara de la part d'enfora del buc. Semblava que el mar no se'n volgués separar encara.