Variacions

Aquelles tirallongues interminables, acompanyades de músiques estridents, esclatades a la boca del poeta. Eren part de l'espectacle, ningú no ho dubtava, els aplaudiments eren generosos. Després sortí l'home que tocava la trompeta amb el cul, un espectacle, un misteri per la biologia. Els assistents a l'acte tenien actes privats que fer en acabar l'acte. Una cosa era l'acte i una altra els actes. Calia diferenciar-ho, com les cèl·lules unicel·lulars que es diferencien després d'algunes divisions, o mitosis, un pas necessari cap a la maduració. Els escamarlans cantaven la Marselleise damunt del gel que no volia fondre's.

Tothom esperava el moment de l'aparició estel·lar del pallasso al mig de l'escenari, per riure una estona. Però el còmic estava trist, havia tingut una mala setmana, era més patètic que graciós, ningú no reia, ni per compassió. Els de les primeres files no podien suportar la sensació, l'ofec, el ridícul, anaven marxant. Al final el pallasso restà tot sol davant dos espectadors. Feu una escenificació memorable. S'havia refet de la seva desgràcia, i ara exultava, els dos espectadors sentien que havia valgut la pena sortir de casa, a pesar de la tristesa i de la desesperació.

Perquè prendre mesures desesperades en situacions desesperades és del tot previsible. El que seria excepcional seria prendre-les en situacions normals. Mesures desesperades per situacions normals. Una actitud del tot incomprensible, digne d'anàlisi per experts acadèmics, que elaboraran un informe gruixut al respecte, explicant els ets i uts d'aquest comportament, apuntant-ne les causes i els possibles tractaments. El pobre malalt atabalat per la informació vol escapar. Escapar del seu cos i de la seva vida, cap a un territori extraterrestre a on poder gaudir i degustar la llibertat. No pas la seva, sinó la del seu esperit.

En un altre moment del dia, s'apleguen un grup de lletraferits, amb els seus manuscrits a sota el braç. Volen transmetre el sentiment els uns als altres, de la ignorància a quels sotmet el món. Una ignorància injustificada, o només comprensible dins els paràmetres de la convenció social. Ningú no està preparat per a tanta veritat. Per això s'observen en silenci i convenen en que el pitjor quels podia passar és quels prenguessin seriosament. Ells se'n prenen a si mateixos, amb massa freqüència. Però els altres són un altre món, són els responsables de la seva misèria. El mal de cap creix, no té aturador, no hi ha pastilles, no hi ha remeis. El mal d'estómac és una altra tortura, i les obligacions es fan pesants, perquè encara que sigui amb un mateix, cal complir, explicar al món la proposta tan excèntrica que hom du a dins.

Una tasca ciclòpia pels iniciats en les lletres, que no contemplen la possibilitat, ni per un segon, quel questiguin fen no sigui una peça mestra, que no sigui un nèctar deliciós. Que no pugui ser al capdavall una Merda el que fan. No s'ho plantegen, tampoc no podrien fer-ho, perquè la merda d'un mateix sempre fa millor olor que els aires, per no dir flaire. Així ho veuen. Però tornem als escenaris. La dictadura dels notoris, expressada a cada cantonada, fins els més esparracats dels pidolaires es fan notar. Tothom es fa notar, l'únic que no es fa notar és el que s'hauria de fer notar més. Aquest ni tan sols es pot fer notar, perquè no hi és.

La deliciosa tarda passada a recer del sol en un dematí d'agost a mitjans de setembre, amb el bufeig acaronador del vent de tramuntana, assossegat per l'estació, fa quels reflexos de la llum siguin remarcables en els objectes i en les plantes. L'observador atent para atenció en les papallones i en altres volàtils de petita mida que alegren la vista amb el seu moviment erràtic. La beguda fresca encara pel desgel dels glaçons entra amb alegria per la gorja assedegada. Tot es perfecte. És el pallasso, que ha abandonat la seva tasca riallera per depressió, li han donat la baixa en mig d'esclats de riure. El psiquiatra no s'ho podia creure. Però així era. Intenta llevar-se la vida, infantilment, sense ambició, no ho aconsegueix.

Serà difícil aconseguir una entesa entre les faccions oposades, arreu del món? Quina ingenuïtat pensar que les cabres i els bous es poden entendre, sense tenir cadascú el seu espai. La dignitat de les persones passa pel seu espai, i aquest no és aglutinador, sinó diversificador. I ha de ser així per tal que no hi hagi conflictes veritables. Només els reis volen ajuntar. Avall els reis! A la guillotina! Torna a sonar la Marselleise d'algun racó de la ment. L'home fet a si mateix no sent res al seu cervell. S'ha fet a si mateix, però el que és ell no és ell, perquè les coses que ha fet d'ell són totes accessòries, i el que és ell en veritat no ho ha fet ell, sinó molts d'altres, als que ha robat i perjudicat. Però a ell li agrada sentir que s'ha fet a si mateix, com qui es fa la seva casa, com l'ocell que es fa el niu, com el caragol ques fa la closca. És l'home que s'ha fet la resta de si mateix.

I que dir de la bicicleta. Un mitjà de transport, evident. Una manera de comprendre el valor de l'esforç, de saber que la velocitat de depèn de l'esforç, que no hi ha límit dins l'esforç, i que hom no es mou sense esforç. Molt al contrari d'altres comprensions, fins a on estàs disposat a arribar. Dos amics es troben a la taula d'un bar. Han arribat al mateix lloc, per bé que asseguts oposadament. No els separa cap abisme, no hi ha un desnivell quels classifiqui, només en la ment d'un dels dos. En la ment de l'altre no hi ha res de res. Es prenen les seves begudes, s'acomiaden, no tornaran a veure's, no els importa. Els vells amics són com les fotos antigues, o els records d'infantesa, es poden mirar un cop l'any.

Seguir endavant, empenyent, així ho considera la màquina, que no coneix el descans, només la deformació de les seves articulacions, que per esforç i per dilatació comencen a desllorigar-se. Però mentre això no passi s'ha d'empènyer, espitjar amb força, per treure's del davant un obstacle, i un altre, o per crear-ne, o per transformar-los en una altra cosa, més al gust d'algú altre que no té cap dret legítim a decidir però que se'n atorga el poder. Les coses podrien ser molt diferents, però sense que un mateix sigui l'exemple a seguir, perquè els vicis atenyerien tota la terra, perquè el desordre i la disbauxa serien freqüents, i l'ordre condemnat a l'ostracisme. Desterrament per l'ordre! Cantem la Marselleise en Anglès i el God save the Queen en francès! Tots els himnes amb les llengües canviades. A la merda'ls patriotes!

La serenitat retorna. És el moment de la reflexió, de fer-se les grans preguntes, els pensadors la passen magra. Tant de temps sense fer res i ara se'ls demana una responsabilitat, no saben que fer de la seva llibertat. El seu món construït de teoremes del pensament s'ensorra, perquè tenen la responsabilitat de decidir en efecte. Són persones, no poden asseverar amb contundència, només apunten possibilitats, fan objeccions, proposicions, només es posen del costat de la idea, de la que sia. Per tal de remoure les consciències, però no els demaneu compromís, si no els voleu veure morir. Tu els demanes respostes, ingrat! Desconeixes la transcendència voluble de les seves afirmacions categòriques. Respostes per al buit, que només contenen buit, figures en l'aire, de vapor i oxigen, ques desfan amb un cop de vent.

La multitud fora de si, destrossen tot el que troben al seu pas, no volen saber res de les normes, ni de les rectituds morals. Tot això ha de canviar, les velles normes, ja són a l'asil, ningú no les necessita, només el nombre importa. Normes i nombres, entossudits en les seves raons, per tal d'assolir la supremacia. Els nombres ignorats desconeguts, mai escrits, ni tan sols pensats, nombres que s'amaguen darrera les fórmules, per donar'ls-hi sentit. Tu coneixes els nombres, perquè tens capacitats clarividents que t'indiquen la seva importància, i els altres? Ignoren el poder del nombre, la seva imposició amunionada, la seva victòria en la densitat. De què serveixen tants esforços en aconseguir les fites proposades pels pensadors de les cultures dominants, si no dominen el nombre, el nombre que tenen entre les cames, aquest nombre els enfonsarà, i cap dels seus pensaments no serà del color dels que vindran a substituir-los.

Per això el pallasso a agafat una depressió, perquè els seus acudits no fan riure, i perquè les seves gràcies i patacades no convencen. Finalment cau en l'infantilisme. Damunt de l'escenari s'engega un tret al cap. El públic no pot evitar riure, aplaudeixen amb entusiasme. Després s'adonen que no era un truc, que la vida no té truc. Paraules denses per a conceptes fluents. Tots plegats ploren agafats de la mà, totes les faccions empenyen en la mateixa direcció, la nau s'accelera i s'estimba contra un topall qualsevol. Haurien d'haver-se concentrat en complementar-se degudament, per evitar els excessos de l'eufòria.

Degudament. Però potser hi ha alguna cosa que sigui degudament a algú? A qui? Al que no es manifesta? Als que neden pels carrers amb els seus peixos de colors? Als que pretenen amb les seves flautes sense forats imposar la sodomia intel·lectual a les justes reivindicacions? A qui?

La resposta impossible transita pel carrer indiferent a les cerques de les persones cegues que l'envolten. Les rodalies de la veritat escàpola s'atapeeixen de teories incertes, els pensadors amb la canya a punt volen pescar-les, però sempre des de l'amagatall de la seva irresponsabilitat, sense determinació, sempre disposats a descurar la defensa dels seus castells, d'anar-se'n cap a una altra banda, a fer altres batalles, a plantar la tenda en mig del prat solitari, esperant un enemic que fa el mateix a una altra banda. No volen trobar-se. La veritat i el pensador són enemics aferrissat, i tanmateix no volen trobar-se, seria traumàtic per ambdós adonar-se de que la seva lluita podria acabar en victòria.

La muntanya de sacs terrers feia d'at
urador davant les escomeses de les aigües. Una situació tràgica, menys pels peixos. Parlem dels peixos. Perquè amb la crescuda de les aigües la seva casa, que és el riu, augmenta de mida. Es fa més gran. Poden especular amb el terreny, poden per fi expansionar-se. Però després les aigües reculen, i els peixos es troben atrapats a basses primer, desconnectades del riu, bassals després, sequedat finalment. Troben la mort per la seva ambició, i per no saber on era el riu realment.

Els pensadors amb les seves barbes i les seves panxes es pensen que poden ignorar la realitat de les persones que pateixen, que poden bastir les seves construccions sense tenir en compte el nombre, que poden aventurar-se a descobrir mons estèrils, sense vida, infructífers, per tal de satisfer-se en la seva ambició testosterònica i egòlatra, que poden situar-se al capdamunt de tot amb idees cabdals, que no aprofiten tanmateix, als que han de produir-se la subsistència. Els pensadors amb les seves lloses a dins el cap, pensen i pensen, els hi surt fum del cap, una fumera espesa, de neumàtic cremant, s'apliquen gel a la part de dalt del carni, s'instal·len un ventilador permanent lligat a la barbeta amb una corda, el seu pensament és de primera categoria, sinó què recorden l'eriçó, i això els fa insofribles. Els gramàtics i els matemàtics proven de reglar l'existència, i els pràctics i els anàrquics. Tots empenyent la barca en al mateixa direcció, acaben estimbats contra les roques, perquè la direcció en la que empenyien era errònia. L'error multiplicat aleshores, el descontrol amplificat, decibels de soroll estrident entrant per les orelles, cal repensar-s'hi..

Molt millor seria ques posessin d'acord en la direcció abans de començar a empènyer atabaladament. I abans d'acordar la direcció haurien d'acordar la barca, i abans haurien d'acordar l'aigua. Tots plegat reunits al voltant d'una taula acordant coses. Inútils, perquè si tots estan d'acord aleshores la cosa és inútil. No comprenen el sentit de l'expressió, de la producció per sistema, per engegada, per a-prendre-pel-sac. Així poden crear, de la confusió, i així poden destruir, en l'ordre.

Meravella't de la varietat, de l'abjecció en totes les seves formes, de la marginalitat que sempre va més enllà, de la inadaptació que no és sinó adaptació a d'altres formes, del sentit de la diversitat, i de la capacitat de mutació, sobretot la dels homes públics.