Vaixell de records

El vaixell s'alça imponent. És gris, negre i blanc. No ha canviat gens des d'aquell estiu. No hi vull entrar, no vull tornar a plorar. A mesura que m'hi apropo, però, més em crec que no ho podré evitar.
Efectivament hi acabo entrant. La porta segueix entreoberta i el vaixell encallat a la sorra. Ningú no l'ha tret d'aquí.
Al primer passadís descobreixo les pintades, plenes de pols i desgastades que adornen la paret rovellada. Un aire ple de nostàlgia em travessa la samarreta esquinçada. Tants dies passats, tantes nits de farra. Tants recorda, bons i dolents. Tants sols i tantes llunes. Pluges llamps i trons.
Noto d'humitat a la meva cara. Potser són llàgrimes, potser és el record de l'aigua salada, al meu rostre, d'aquella nit clara d'agost.
Pujo a la coberta. Allà on passàvem hores cantant i jugant de petits. Ja de més grans, bevent i fumant.
La llum de la lluna travessa un tros de tela trencada, penjant d'un pal, onejant amb les onades.
Onades... onades boniques, onades majestuoses, onades de mort.
De cop, sense poder-ho evitar, em ve al cap la baralla. “Anàvem borratxos”. M'esforço a pensar. però se que no és cert. Se que aquella nit, tots dos estàvem sobris.
La Mar m'estimava i jo l'estimava a ella. La lluna plena i la bogeria de l'estiu em van fer anar massa despresa. Fins que les coses van arribar a on ella no volia arribar. I jo, com un imbècil, vaig forçar una cosa que havia d'acabar.
I com me'n penedeixo, d'aquell moment! Quan, en un atac d'histèria la vaig empènyer a la mar i no vaig fer res per salvar-la de les ones, del vent, de la ferocitat de l'oceà, ara tot just fa un any.
Mai vaig saber confessar la meva culpabilitat. Tot es quedà amb un accident malaguanyat. No he tingut el valor de lliurar-me. I se que ja no podré descansar en pau.
Recolzat a la proa del vaixell sento les onades del mar, el seu xiuxiueig indefinit, el seu parlar sense parlar. “I quin sentit te, ara, al vida sense res?”, em pregunto.
Miro a l'oceà, a l'aigua profunda. Potser el meu destí és estar al seu costat.
“No ho crec”. Sento algú. “El teu destí és morir vivint”.
Em giro, però no hi ha ningú.
La Mar està ara a la mar i aquesta m'ha parlat. Amb un gir brusc deixo anar l'última gota dels meus ulls.
“Adéu”. M'acomiado del vaixell, del meu vaixell, del nostre vaixell. “Fins mai més”.