Ei! Jonatan

Ei! Jonatan!
Que tal? Que t'escric per carta, no perquè m'hagi tornat primitiva ni res d'això, però el mòbil em va caure a la claveguera per l'ensurt (és que no cada dia es rep un missatge on diu que un drac ha ensorrat casa teva.) i l'ordinador... bé, un miracle si en pogués treure la memòria. Per això no t'havia contestat fins ara, espero que no et preocupessis massa, que et conec. Aprofit-ho per resoldre els teus dubtes: sí, estic viva; no, no estava a casa. De fet, d'ésser viu a casa, només hi havia el Luca (el peix), que ara mateix l'estan operant al veterinari, i un llagostí de la peixateria que hagués estat el sopar de la nit. És a dir que tampoc no hi perdem res. I el que estava dins del domicili (d'objectes no animats)... Em sembla que el més important que vaig perdre van ser els apunts d'història. Bé, i dos guitarres es van morir, i el piano i la flauta també. Només vaig poder rescatar la guitarra elèctrica del meu pare. Però tot hi això encara hem tingut sort. Ma mare i mon pare estaven a la feina i el meu germà havia de tornar una cosa a l'insti.
I saps què? És que no t'ho creuràs. Bé, doncs resulta que ja em veus a mi l'altre dia anant cap a les runes (que ara semblen una antiguitat romana), per a veure si trobava algun llibre o alguna cosa que no estigués destrossada. I va i, no, ni un llibre, però saps que vaig trobar? És que no ho endevinaries mai. A que no ho saps? Ai! És que m'encanta intrigar-te. Doncs sí, vaig trobar un ou. Un ou de drac. I me'l vaig emportar, evidentment. Perquè penso criar-lo. Un drac! Això sí, en secret, perquè ma mare posaria el crit al cel. Si ja es va posar feta una fúria quan em van regalar el peix. Imagina't que un dia arribo a casa(si es pot dir casa de l'hotel on ens han enviat els de l'assegurança) i li dic a ma mare: "mira, Marita, porto dos mesos criant un ou de drac i ahir va néixer, a més, es diu Paf. Oi que ens el podem quedar? Si total, només caldrà comprar llet per nadons, una corretja, fer una terrassa, banyar-lo cada dia, treure'l a passejar, comprar-li mantes per l'hivern...". No, no t'ho imagines, oi?
Però jo el vull criar igualment. Ves a saber que li faran si el porto a la policia o a on sigui que l'hagi de portar. Pobre bèstia, no? Si vols et pots passar per l'hotel un dia d'aquests i investiguem coses o així,que jo se que a tu t'agrada això. A més així tenim una excusa per veure'ns que, últimament, entre els exàmens, el bàsquet i la verge santa no t'he vist el pèl. Ah! Sí, me'n oblidava... si trobes algun lloc on poder guardar un drac.. fes-m'ho saber, d'acord?
Espero veure't aviat, Joni.
Lara.


-Ei, Lara!
Al girar-me vaig veure Jonatan, somrient, fent-me senyes amb la mà dreta.
-Ai, hola Jonatan!
-Que bé trobar-nos, de fet volia parlar amb tu.
Em va posar la mà a l'espatlla, fent-me seure a un banc que tenia al costat.
-Sí? No m'ho diguis... has trobat un lloc per l'ou aquell ou que jo crec que s'està morint d'avorriment sota el llit de l'hotel?- El vaig mirar, suposo que amb cara de moltes esperances en ell.
-Aha, però...
-Oh, ets fantàstic...! -vaig somriure, i l'anava a abraçar...- Espera, i el però?
Va posar un cara rara, i em va mirar.
-Però... no se quin lloc és.
Vaig retrocedir un metre, per poder-lo mirar bé als ulls.
-Què? Espera, espera, saps un lloc però no saps on és.
Vaig creuar els braços
-Exacte.
-I tampoc saps com és.
-No, no ho se.
-Llavors?
-És que conec a una persona... que sap un lloc on és impossible, o pràcticament, que hi vagi algú, que és gran, i que si pot respirar, no com aquell local de l'altre dia que em vas dir. Però... aquesta persona... no em vol dir a on és si no li dic perquè és.- m'explica a una velocitat que sembla que li hagin posat la càmera lenta.
-Ah. D'acord... a veure. Qui és aquest xafarder?
-El Leon.
-El Leon? I qui és aquest.
Es va fregar els ulls, com una mica avergonyit.
-Mmm... és el meu novio.
Allò va ser com una galleda d'aigua freda al meu cap. Com un cop de martell. Com una música de discoteca a les meves orelles, a màxim volum, desrosant-me els timpans.
-El... el teu novio...?
-Sí.- va mirar el terra, i després a mi, amb un somriure forçat al rostre.- No te'n alegres? És el que acostumen a fer els amics.
-Ah. Sí, ja ho se... és que...
-És perquè és un noi?
-Què? No! No, no. No es això... -que quedi clar que jo no tinc res en contra d'aquesta gent.- però bé, és igual, deixa-ho estar. -Vaig aclarir-me la gola, i vaig dir, amb una veu que em va sonar massa seca -Felicitats, suposo.
-Gràcies.- Va dir una mica enrojolat.
-Només una última cosa. -dispar-ho.- Com se que no li dirà a ningú? Com puc confiar amb ell? No el conec.
Jonatan va sospirar.
-Jo et diré dues coses. Primera, tranquil·la que el coneixeràs abans de dir-li, perquè vull que li diguis tu, i l'ou és teu i si al final no li dius, doncs no i ens quedem amb aquell local amb olor a merda. Ah, i no te pinta de yonkie ni res que s'hi assembli. I la segona, tu no confies en ell, i no hi pots confiar. Però jo sí, que hi confio. I amb mi tu també hi pots confiar. Confies en mi?
-Sí, confio en tu.
-D'acord, doncs adéu. -va fer un gest de comiat amb la mà.
-Espera, Joni, t'acompanyo.
-Lara, per deu metres no fa falta. -em va dir, caminant enrere, amb aquell somriure seu que s'enganxa.- A més, és tard i ta mare deu estar a punt d'arribar i tu has d'anar fins l'hotel així que...
-Sí, tens raó. Sempre tens raó! Adéu!



Vaig arribar la primera al parc. I aquell dissabte al vespre no hi havia ningú. Almenys de moment. Després d'esperar cinc minuts vaig pensar que no vindria ningú. Que en Jonatan m'havia aixeca't la camisa. I que aquest tal Leon no existia. Que s'estava rient de mi. Però just en aquell moment vaig veure arribar un noi. Tenia el cabell una mica per sobre el coll, castany, i devia ser un o dos anys més petit que jo. Vaig observar que mastegava xiclet, sense dissimular gents. Leon. Sí, devia ser ell. Em va saludar amb la mà, com si em conegués de tota la vida, apropant-se a mi, taral·larejant una cançó.
-Hola!- Va somriure, ensenyant unes dents blanques, bastant ben col·locades.- Tu deus ser la Lara, no? Jonatan m'ha parlat molt de tu. Parlant d'aquell marrec... encara no ha arribat? Sempre fa tard. Estic molt nerviós per saber que voleu guardar. -parlava molt ràpid. Massa.
Jo me'l vaig mirar amb recel.
-No, encara no ha arribat.- parlava amb to sec, sense ganes, com si s'hagués d'acabar el món demà.- I jo no estava nerviosa fins que has arribat tu.
Va esborrar el somriure.
-Jo et poso nerviosa? Ho sento. No et vull posar nerviosa. Saps si trigarà molt Jonatan? Ho saps?
Em vaig tapar els ulls amb la mà, intentant no escoltar tot el que deia o em preguntava, perquè no m'interessava res. Desitjant que Jonatan arribés ja. I, sobretot desitjant que canvies d'opinió sobre dir-li de l'existència de l'ou.
-Ah!- deia Leon en aquest moment.- Em dic Leon. T'ho havia dit ja?
-Sí.- vaig fer, encara que no m'ho havia dit. Però potser així callava una mica.
Callar? Què va!
-T'agrada aquest nom? A mi sí. Oi que està bé. No se... sona com...
-Calla ja, val? Sí, m'encanta aquest nom, es preciós, però, per favor...Jonatan!
En aquell moment va arribar Jonatan, corrents, suat.
-Sento arribar tard. Veig que ja us coneixeu.
Leon va assentir, somrient. Jo també vaig assentir, però amb cara de pomes agres.
-Sí, veig que us coneixeu. Leon.- Joni va saludar Leon amb la mà, però aquest li va saltar al coll, i no se que més va passar, perquè em vaig girar, sense voler mirar.
-Bé...- vaig sentir la veu del meu veí.- Lara... has portat... allò?
Em vaig girar.
-És clar. Quin és el lloc
-Ah, no.- va saltar Leon.- Primer digues el que és, perquè potser resulta que el lloc no serveix.
-Però tu ets imbècil?, si et creus que t'ho diré. I si ens has mentit i no existeix cap lloc.
-Jo ja he dit la meva condició, tu em diu el que és i jo t'ensenyo el lloc. O ho agafes o ho deixes.
-Doncs tot teu, el lloc!- crido, furiosa.- que en se un altre que segur que es molt millor!
Leon va riure.
-Quin? Aquell local abandonat del centre- va esclafir a riure. I de cop es va posar seriós.- Però tu ets estúpida? Allà no s'hi pot respirar.
-Estúpida, jo?
-Sí, tu.
-És clar, quant l'imbècil diu alguna cosa sempre té la raó.- em vaig dirigir a Jonatan.- doncs quin novio que t'has buscat, tu també.
Leon va mirar al meu amic.
-I quina amiga més estúpida que tens, no?
Jonatan va sospirar, mirant a terra.
-Fantàstic, tinc una amiga estúpida i un novio imbècil. Si es que el que jo crec és que sóc idiota.
I no vaig poder evitar riure.

Sincerament, no me'n recordo si primer jo li vaig ensenyar l'ou o ell el lloc, però t'asseguro que si haguessis vist la meva cara en veure'l, haguessis sabut que era espectacular i perfecte sense haver de mirar-lo.
Era un túnel. Amb un porta de ferro a l'entrada tan oxidada que amb un lleuger cop de peu la podies tombar. He de reconèixer que la olor no era precisament agradable i que dins hi donava la sensació de estret i de que les parets es van encongint i t'aixafaràs d'un moment a un altre. Un pam d'aigua m'arribava pel turmell, mullant les meves bambes noves. Això demostrava que feia anys que algú posava els peus allà dins. Però malgrat la mala olor i ser una mica estret, vaig pensar que era un lloc fantàstic per cuidar d'un drac, o si més no de l'ou, que de moment, ja servia.
Parlant de l'ou... vaig haver d'insistir unes quantes vegades perquè Leon es cregués que era un ou de drac, drac, drac de veritat. Però entre Jonatan i jo, s'ho va acabar creient.

Vaig veure a Jonatan, un diumenge al matí, anant a comprar al super de la cantonada. El veia molt sovint anant-hi, però aquell dia vaig decidir acompanyar-lo, car no tenia res afer i si m'hagués quedat a casa m'hauria acabat adormint mirant la tele.
Quan el meu amic anava a agafar el cereals em va preguntar:
-No et cau bé, oi?
Em mirava amb una brillantor als ulls estranya.
-Què?- però de se
guida vaig esbrinar a qui es referia.- No, no és això... és només que...
-A mi el principi tampoc em queia bé. Però el conec des de fa tres anys i és més madur del que sembla.
Em vaig estranyar de que fes servir aquell paraula. Madur. Leon semblava de tot menys madur. Vaig arquejar les celles, en senyal de desconcert.
-Sí, madur. És dos anys més gran que jo, però de vegades sembla que en tingui quatre més.
I aquell cop més que arquejar les celles vaig obrir els ulls com dos plats.
-Dos anys més gran que...? És més gran? Però... si jo li feia dotze anys.
Va deixar caure la llet al carro i em va mirar, amb un somriure.
-Va fer els setze fa un més.
Vaja, el meu millor amic tenia un nòvio dos anys més gran que ell.
-Però... però... què li has vist?- el vaig mirar, fixament als ulls, amb el rostre en senyal de pregunta.
Ell va fer que no amb el cap.
-No, què no li has vist tu? No el coneixes! Dona-li una oportunitat.
Vaig sospirar.
-Que li doni una oportunitat? Jonatan... és que me sembla que si el torno a veure moro.
Se li va escapar un riure suau.
-Au, va! No exageris, que no se't menjara.- va aturar un moment el carretó i em va mirar, amb aquella cara de nen que no ha trenca't mai cap plat que sap fer tant bé.- Fes-ho per mi.


Dues setmanes més tard, ja estava cansada del tot. De l'ou no sortia res i el Leon cada dia estava més passat amb això. Aquell dia mentre pujava al parc vaig decidir que seria l'últim dia que hi pujava. Que en el fons, tampoc m'importava tant un ou de drac que potser ni tan sols era de drac. I que ara ja ni tan sols podia tenir una conversa decent amb el Jonatan.
Vaig arribar la darrera, sens cap presa.

Em vaig sorprendre, al trepitjar una cosa que va fer un crec estrany. Al mirar al terra vaig veure uns trossos molt petits, blancs. Just al davant hi havia la meitat inferior d'un ou blanc, amb taques daurades.
-Jonatan...l'ou.
Sí, l'ou s'havia trencat i un parell de metres davant nostre volava un drac molt petit, daurat.
En un segon Jonatan em va passar per davant i ja estava perseguint aquell ocellet daurat que volava esperitat. En un segon Leon i jo corríem rere d'ells. A mesura que anava avançant notava el terra més insegur i el túnel més estret. Leon corria bastant més que jo i em costava seguir-li la pista. Però només hi havia un camí, no tenia pèrdua. Un parell de minuts més tard vaig sentir un soroll. Ah! Ja l'ha atrapat. Em vaig posar a caminar, a pas lleuger, més tranquil·la, quan vaig sentir la veu de Leon.
-Lara?- una veu trencada.
Vaig accelerar una mica més el pas, fins a tenir-lo al meu davant. Estava estirat al terra, amb Jonatan, sagnant per la cella, als braços. Leon mirava la sang del meu amic espantat, amb angúnia. La sang de meu amic? Jonatan! Vaig voler cridar, però no em van sortir les paraules. De seguida vaig entendre el que havia passat. El sostre s'havia encongit i Jonatan segurament havia saltat per agafar el drac.
Leon seguia mirant, encara espantat, la sang del meu veí.
-Lara. Atrapa l'animal.
O va dir amb naturalitat.
-Però...i...- vaig assenyalar a Jonatan, que jeia amb els ulls tancats.
Em va tirar el seu mòbil a les mans, i el vaig atrapar al vol.
-Atrapa l'animal i truca a una ambulància. Segueix el túnel fins que hi hagi cobertura. Ja et segueixo.
Vaig mirar al terra, apartant-me els cabells de la cara.
-Gràcies.- vaig dir, encara sense mirar-lo.
I vaig sortir corrents. Però vaig intuir, només intuir, que Leon somreia.
Vaig atrapar la bestiola amb un plis, com diria la meva cosina, i la vaig lligar amb un dels cordons de la meva bamba en un pal. I, per sorpresa meva, el túnel em va conduir a un gimnàs vell que semblava d'una escola. I des d'allà vaig trucar a l'ambulància. Si havia encertat i estàvem a una escola, només podia ser aquella del costat que no recordo com es diu.

Cinc minuts després va venir Leon, amb Jonatan als braços. Leon va estirar aquest al terra i es va asseure al meu costat. Em devia passar ven bé tres minuts mirant a Jonatan. De sobte, Leon va dir:
-Te l'estimes molt, oi?
Com a resposta vaig esbufegar.
-Em sembla que és l'única cosa que tenim en comú.- va riure ell.
El vaig mirar un segon.
-Tu també te l'estimes.
No era una pregunta, era una afirmació. Però ell va assentir, enèrgicament.
-Però el podem compartir.
A mi se'm va escapar mitja rialla.
-Sí, això mateix, jo la part esquerre i tu la dreta, no?
Vaig sentir com reia.
-No! No deixaré que em obis ni un pèl d'en Jonatan. Però ell no és meu. Sobretot el seu cor. És seu, i penso que té lloc pels dos.
I tenia raó. Leon tenia raó. No és el que havia estat fent tot aquest temps?
Li vaig estendre la mà, mentre deia, esperant no cagar-la:
-Amics...?
Ell em va encaixar la mà.
-Suposo. Ho intentem.
-Ho intentem- li vaig fer l'eco.
I en aquell moment vam sentir l'ambulància.
Vam haver de fer un sidral enorme per sortir del gimnàs. Vam creuar tota l'escola, però finalment vam sortir a l'exterior, on un metge esperava assegut al terra.
Van pujar a Jonatan a una llit i van començar a fer-li no-se-què. Després el doctor que s'havia ajagut a terra ens va dir:
-Només hi pot pujar un.
Vaig mirar de reüll a Leon i vaig veure que ell feia el mateix.
-Jo sóc la seva amiga.
-I jo el seu nòvio!
El metge va sospirar.
-Au, pujeu tots dos, que avui porto un dia...
Ens vam asseure ell al banc i jo al terra.
Vaig mirar un segon el terra de l'ambulància.
-I ara que farem...?- pregunto, una mica tallada.
Leon somriu.
-Et sembla poc cuidar d'una cria de drac?
I això vam fer.