Vaig a publicar un escrit

Estic al despatx de la feina, dic de la feina per aclarir clarament la funció que normalment no realitza. Al despatx de la feina hi faig moltes coses. De fet, la feina és un món molt fals, com artificial. La gent es comporta com si això fós el més important i algunes persones aconsegueixen que el cap s'ho cregui.
Però, perquè es posa contenta la gent quan arriba divendres? No és la feina l'espai pel nostre desenvolupament? No era tant important estudiar molt per treballar del què volies?
El meu pare és un mentider, i la meva mare el seu millor còmplice. De fet, les coses es transmeten de generació en generació sense pasar pel sedàs darwinià. No hi ha selecció, ni sentit comú. La gent reprodueix les coses per repetició. Jo no tinc cap fill (que jo sàpiga) però segur que li diré coses que m'ha dit el meu pare, sense pensar-les. Com aquest escrit.

Bé, sense pensar-les... acabo de llegir el que he escrit i he corregit un parell de faltes. Potser la cosa perd la seva espontaneitat, però no penso pas enganyar-vos, l'estic fent a la feina i el vaig repassant una miqueta.

No sé, m'agrada sentir-me dolent. Estic a la feina i faig justament el que no he de fer i m'agrada. Algun psicòleg diria que m'estic autocastigant o que tinc una conducta transgresora, però jo penso que sóc un bon professional. treballo quan he de treballar i mentrestant faig altres coses.
Mira, ara passa la meva cap. Poso cara seriosa davant l'ordenador, com que tinc un problema, saps? reparteixo quatre papers per la taula i endavant.

Ara m'acaba de venir una companya de feina. La gent es queixa molt, però penso que a vegades és massa responsable. Estava angoixada per la quantitat de feina que tenia, i jo m'anava angoixant perquè em marxaven les idees per aquest escrit. Al final li he dit: en fi, poc a poc i molta paciència. Aquesta frase l'he après del meu pare, que segurament li debia dir el meu avi, i jo li diré al meu fill/a. Però aquesta és útil, són generalitzacions però tenen un alt component d'empatia i colen en moltes situacions.
També dic moltes vegades "déu n'hi do" i és espectacular el seu resultat. Penso que és una expressió universal i és multifuncional. Poso la mirada seriosa, amb els dits em toco la barba i dic lentament: déu ni do. En aquest moment l'interlocutor obre els ulls i penso que pensa que l'estic comprenent, que sóc una ànima bessona perduda en un mar d'incomprensió humana i m'alegra saber que hi ha gent feliç, que troba comprensió amb un simple "déu ni do".

L'expressió, no ho neguem, és molt bona, i fins i tot té un component d'admiració. Comunica a l'altre un sentiment de: jo en la teva situació no podria. I l'altre se sent fort i bona persona i torna a mirar la vida amb energies renovades com si hagués trobat la redempció. Aquesta companya se-n'ha anat a treballar amb moltes ganes, il.lusionada, i jo he trobat l'excusa perfecta per continuar el meu escrit.

Ostres, ara no passa res a la feina, i volia fer un escrit amb filosofia "reality", que expliqués en directe tot el que està passant.

Miro les tecles de l'ordenador mentre estic escrivint. Algú sap perquè les lletres estan repartides d'aquesta manera? té alguna lògica això? o és una estafa a la qual tots ens hi hem acostumat? No hi havia pensat mai, però ara estic realment preocupat. Quan hagi acabat l'escrit ho buscaré al Google, així, quan ho hagi trobat, ja serà l'hora de plegar.

El sol dóna un color nou a la meva grapadora. Quantes vegades t'he utilitzat? Et sents valorada, grapadora? Ni tan sols t'he posat nom, et dic com a totes les altres. Quan t'espatllis et llençaré i ni tan sols sabré on vas a parar, si et reencarnaràs amb alguna altra cosa i tornaràs a mi amb una nova forma. A partir d'ara, em faig el propòsit d'estimar-te, t'ho prometo carinyo, canviaré, dóna'm una altra oportunitat.

Sento el soroll de la meva companya de feina treballant. És clar que, potser escriu com jo, però té una estratègia d'escaqueig més ben desenvolupada. Ella tecleja, com estic fent jo tota l'estona, però a vegades estripa algun paper o fa algun suspir com que no li surten les coses. Hauré de pensar en variar el meu discurs.

Ara m'acaba d'interrompre. Ha entrat al meu despatx inesperadament, per mi que vol alguna cosa. Quina falta de respecte! Em porta el Decret 279/2006 sobre "drets i deures de l'alumnat i regulació de la convivència en els centres educatius no universitaris a Catalunya". Busqueu-lo al Google si no us ho creieu. I a mi què collons m'importa!. M'ha dit que ha pensat que a mi m'interessaria. Clar, com que abans li he dit "déu n'hi do" i he mostrat molta empatia, m'ho vol agrair. Espero que no em pregunti què tal sobre el decret. Penso que es regula massa tot.

En fi, me'n vaig a buscar al Google això de la distribució de les lletres al teclat per què no ho entenc. Déu n'hi do el que he escrit, espero que ho comprengueu, tot això del món de la feina, és una mica fals.