Urgències jussives

"Perquè escriure d'això? Les urgències jussives d'endins eren la resposta. Les confessions una via. Confesso que sóc un trepa, que vull pujar, com sigui. El meu neguit són les alçades, apujar-me el sou i l'estatus, fer de mi mateix la persona que vull ser, la que sempre he somiat. I això que només tinc malsons, l'estrès deu ser. No tolero les persones que no creuen en Déu, ni les que no creuen en Adam Smith, ni les que no comparteixen amb mi les opinions informades. De què em serveix la misèria de la resta del món? De no res, però d'això no vull parlar. Només de les meves confessions. Alguna cosa he de dir al capellà quan el veig els diumenges, i no pot ser pas la veritat. No sé si estaria preparat per a tanta atrocitat. He d'inventar mentides, frases recargolades i abstractes, que parlin de pecats conceptuals. Ell no podia entendre les coses concretes en ques basa la meva depravació, i tanmateix ell viu dels meus actes, sense mi no seria res".

"Per altra banda, vull que sàpigues que estimo la humanitat, que sóc filantrop convençut, i que no hi ha cosa que em remeni més l'estómac que veure el patiment aliè. Em va sentir malament, em crear malestar. Per això intento evitar-ho, per excés de sensibilitat. La gent hauria de saber quan s'ha de treure del mig, quan la seva vida és inútil, i fer algun acte estèril de sacrifici, no parlo pas d'un suïcidi, sinó d'una acció. Llençar-se a les aigües glaçades per salvar un nàufrag, o allistar-se a l'exèrcit i presentar-se voluntari per les tasques més perilloses. Sistemàticament. Però la gent no té aquest sentit del deure, i no comprenen que jo m'he d'allunyar d'ells, per mitjà de la meva pujança personal. Perquè no els suporto. Em fan sentir vell, em cansen, amb els seus prejudicis, sense voler-se adonar que s'ha de voler tot, en un sentit absolut".

"Em diuen que avorreixo les pedres. Potser tenen raó. Els meus problemes especialitzats no interessen la gent del carrer. Amb les seves vides comunes no poden comprendre les meves dificultats, ni tan sols es poden posar al meu lloc, quan em trobo enfrontat als problemes d'alt nivell de la indústria que ajudo a dirigir. Les meves causes no poden ser compartides. Alguns pensen, s'equivoquen, que el que a mi em beneficia perjudica a la majoria. De cap manera, puix que jo visc la realitat, el sentit comú, i les coses que jo faig són les millors dins l'esclavatge de la necessitat. Tancant els ulls i defugint les responsabilitats es pot viure en un estat de felicitat inconscient, però quan es té consciència aquest camí ni tan sols existeix. I jo en tinc de consciència. Malgrat que hi hagi qui pensi que sóc un indolent, que no m'importa res tret del meu benestar i que l'únic que ambiciono es pujar sense saber ben bé perquè. S'equivoquen, tu t'equivoques, i em jutges, cosa que jo no faig amb tu. Et penses que la meva ambició em perd, que m'encega. Al contrari, em dona clarividència. Perquè no hi ha altre lloc que jo pugui suportar que no sigui al bell mig del triomf".

"I per arribar-hi he hagut d'esclafar alguns caps. Persones prescindibles, que eren allà perquè jo les esclafés, que no tenien altre objecte a la vida. Suports on recolzar-se, no pot haver capçalera sense base, no hi pot haver alçada sense perspectiva. Per això jo he hagut de clavar més d'una empenta, en el moment en quel camí s'estrenyia, amb l'estimball a un costat. Per veure caure algú il·lusionat potser, esperançat. Jo no tinc esperances, jo només tinc fets al meu costat. I encara que a tu et sembli que somio per trobar-me en un món irreal de decisions absurdes, t'equivoques. Un altre cop. Perquè jo veig les coses tal com són, i visc l'existència al costat de la realitat, i només m'interessen les coses possibles, les que poden tenir utilitat en el moment transcendent, les que de veritat importen".

"Aquí és on vull estar, on he volgut sempre estar. Ni em plantejo la possibilitat de dubtar de la meva sort, de sentir-me benaurat i assenyalat. He tingut fortuna, amanida d'esforç. Sóc una combinació de factors. Però en el fons penso que de totes totes hauria arribat a on sóc, si és que no hi he sigut sempre. Perquè algunes persones tenen una predestinació, aleshores de què serveix tenir escrúpols, o fer escarafalls a algunes decisions, o deixar-se emportar pel sentimentalisme. No serveix a l'executiu, no apropa a la realitat, no deixa veure la cruesa de les coses nuament. Jo m'enfronto a diari amb decisions que esgarrifarien qualsevol, en la que la parametrologia mana, i els sentiments desapareixen. No es pot governar una nau sense decisió, i sense un pols ferm. Cal deixar de banda les consideracions humanes. És llei de vida, perquè estem creant una cosa que va més enllà de la simplicitat, de la humanitat tal qual. Estem creant el futur, i en el futur no hi ha humanitat, només hi ha decisions. I tampoc no hi ha compassió. No pas per a nosaltres".

"La compassió només la podem utilitzar, els del nostre clan, quan es perverteix de tal manera que esdevé crueltat. Aleshores sí. Abans no. Però tornant a la meva ascensió. Jo sempre he sabut que arribaria al capdamunt, que no trobaria obstacles infranquejables, que sempre tindria una sortida. Ja de petit era aplicat en els estudis, suficient com per seguir endavant, i era cruel amb els meus companys, sobretot amb els incapaços, que no podrien acompanyar-me en el meu camí. La resta dels meus estudis varen ser iguals, sense pertorbacions importants. Quan vaig aconseguir la meva primera feina ja sabia que era un escollit. Notava que havia de pujar tan sí com no, que ja no importava el que jo fes, que podia equivocar-me, que algú havia de seguir la meva carrera ascendent, i aquest era jo, perquè no quedaven gaires altres. Havia seleccionat prou el meu entorn, ja no hi havia marxa enrera. Era un escollit, i com a tal, després d'haver demostrat la meva vàlua en moltes proves, ja no hi havia res que em pogués fer tombar, perquè les persones com jo no es poden malbaratar".

"I malbaratar-me seria permetre la meva declinació, si se'm permet fer servir aquest mot. I contra més pujo més necessari és que segueixi pujant, per demostrar la perfecció de tot el sistema, per palesar que abans no s'havien equivocat. Quan em varen posar l'etiqueta del triomf vaig sentir, en un moment o altre, quan vaig ser conscient, que ja em podia relaxar, que no havia de seguir patint. Que fes el que fes estaria bé. I no pas perquè les decisions a les que em veig implicats siguin intranscendents, sinó perquè estic envoltat de gent tan competent i tan pensadora que seria difícil que m'equivoqués. Quina diferència amb l'escola, quan al meu costat tenia enzes de primera categoria, aleshores havia de lluitar contra l'evidència que representaven, contra el fet de la seva existència, i els mals influxos que transmetien. A poc a poc em vaig anar especialitzant, fins que va arribar un moment en que només m'envoltaven d'altres com jo. M'havia deslliurat de la mediocritat, no havia de patir més per sentir que podia equivocar-me de camí, perquè tot els imputs i totes les influències eren excel·lents".

"Tret que de tant en tant m'agrada ficar-me en tuguris i arriscar vitalment. M'agrada anar amb males companyies. Retrobar-me amb els enzes, amb els desgraciats, amb tota la gent que ha quedat a la vora del camí, abatuts per algú que volia prendre embranzida, a costa de la seva sort. Aquesta gent em recorda la meva infantesa, el nen que vaig ser, i els admiro, perquè han sabut sobreviure, a pesar de tot. Els visito per sentir-me viu. I els puc visitar. Perquè tinc els mitjans. No tinc por de res. Sóc en part com ells, em sento com ells. Un lluitador. Per bé que ells lluiten impràcticament, i a mi em mou l'eficiència. I val a dir que en la meva set de realisme no estalvio esforços. Em fico en porcelleres immundes, on s'arrosseguen les persones més vils. Em sembla un contrast interessant. Jo i ells. El triomf i el fracàs més rotund. Així puc prendre les decisions més informadament. Car poc importa el futur de ·D· o ·M· obrers quan hom ha vist fins a on pot arribar a degradar-se la persona humana".

"Aquestes experiències em fan sentir la realitat. I jo vull ser real, vull existir. No pas com s'existeix avui dia, sinó com s'existirà al futur. Existir plenament, crescudament, sense minvances, en forma puixant, ufanosa. Jo vull el futur per a mi, i estic disposat a pagar el preu que sigui per aconseguir-ho. Ningú no me'l traurà de les mans, perquè jo el trio, i perquè només el que sigui a les meves mans serà el futur. Jo decideixo. Com he volgut sempre. He aconseguit el meu somini. La meva vida no és subjuntiva, és jussiva, jo calc. Els altres s'han de fer un costat, per deixar passar la meva rauxa governant. Algun dia jo seré el president del consell, quan d'altres hagin caigut. Quan tothom hagi caigut".

"Però no cauran, perquè he arribat al final del camí. El cim de la muntanya és estranyament pla, i hi cap una gentada. Hi ha més gent que no pas a la pujada, hi ha tothom. En un pla absurd, en mig de les alçades. Potser el meu cim es troba més enllà. Potser he fet tot aquest camí per trobar-me un altre cop al col·legi, envoltat d'enzes, havent de suportar la seva normalitat? No pas. He de seguir pujant, jo sóc el més jove del consell, de tots els consells en que hi sóc, jo estic destinat a ser l'emblema, l'ensenya de la corporació. Vinc accelerat, ningú no em pot aturar, només he de deixar que tot plegat segueixi un desenrotllament natural. Els altres sabran comprendre que són uns enzes, i que han d'acceptar el jou de la meva direcció, que és suau i que beneficia. Ningú ho pot discutir això, perquè jo mai imposo. Sóc una divinitat tranquil·la, que estima les seves criatures, que vol el millor per la col·lectivitat, i que s'estima més viure un lacerant realisme que deixar-se endur per la dolçor del fantasieig. De mi depèn el futur, i ningú m'ho pot discutir, els altres han d'adonar-se que jo tinc la veritat, en termes absoluts, si se'm permet
d'afirmar-ho, per motiu de la meva trajectòria i el meu currículum, farcit d'excel·lències".

"I per mi tot, totes les prioritats, les prerrogatives, els privilegis. Perquè la meva tasca és cabdal, i no puc sentir cap angoixa. Per bé que la sento. És quelcom indescriptible, sento que potser m'estic equivocant de mig a mig, que erro, sento coses al meu interior que no sé explicar, que es contradiuen, que em parlen d'humanitat, que em diuen que sóc culpable de crims atroces. És la imperfecció, la part de mi que no vol habituar-se al quem pertoca, al que mereixo. Una part de mi que comparteix humanitat amb la resta, que troba raonable conformar-se i no lluitar, que pensa que cal deixar quels altres facin la seva feina còmodament, sense acaparar-los les eines. Aquesta part de mi mateix és emprenyadora. I després em plantejo el futur, aquest que construeixo. Alguns altres consellers, alguns dels ja acabats, dels que no tenen res més a fer, que només poden esperar a mantenir-se fins la jubilació, aquests també havien estat promeses, també havien seguit un ascens fulgurant, en altres circumstàncies, en altres paràmetres, però d'una manera equiparable. Quina por, pensar que hi pugui haver algú més fort que jo, que em pugui fer a un costat a mi, que em deixi estès a la vora del camí, perquè tingui encara més pressa que jo, i que vulgui arribar més lluny en menys temps. M'he d'afanyar, per esperar-lo, els que venen darrera em voldran anul·lar, jo ho faria amb ells, jo ho faré amb els que tinc al davant. Tot aquest embolic és necessari per altra banda, és la realitat, al que cerco amb delit. Aquests altres i jo mateix hem de viure una gran enemistat, perquè volen el meu lloc. Jo no sóc una especulació, no sóc una possibilitat, jo sóc un fet, ja hi estic a dins, per dret, no pas interinament. Sóc un permanent".

L'executiu agafà la pistola, volia fer una obvia bajanada. Les seves crisis anaven en augment, el seu discurs interior es desllorigava, es desfeia, notava que perdia la substància, la densitat, que es tornava lleuger, i que no tenia a on agafar-se. Però no tenia els elements per llevar-s'hi la vida. Només podia aconseguir patiment per aquest camí. La realitat se'l menjava. Volia desfer-se de totes les responsabilitats, de tot el pes de ser ell mateix. Els esports d'aventura no l'alleujaven, les experiències fortes als carrers degradats de les zones de lleure tampoc no li sollevaven la pesantor. El vertigen el marejava. Pensava un cop i un altre en totes les famílies que havia desestructurat, en les vides que havia malmenat, en el mal que havia fet, amb les seves decisions interessades, per guanyar un duro d'aquí o d'allà del tot indirectament. I els altres membres del consell, uns cínics que s'emplenaven la boca d'interès general i de credibilitat als mercats, de totes les coses intranscendents que hom pugui imaginar. Unes persones penibles, inútils, incapaces, atrinxerades en la seva comoditat, mogudes només pel pànic a haver-se de barrejar amb la gent normal. Agafà la pistola, aleshores sonà el seu telèfon, el director general el volia veure amb urgència, en relació al cas de la multinacional amb que havien de fusionar una de les seves filials. Era una gran oportunitat, l'havia d'aprofitar, per bé que l'originalitat aquí hagués estat que l'hagués deixat escapar.