Unes morts misterioses

Des de feia 83 anys, la Joana sempre havia viscut al seu poble natal i per circumstancies de la vida, mai s’havia casat. El pare, va morir d’un infart quan ella acabava de complir els 50 anys mentre que la mare, ho va fer de pena, tres mesos desprès. De manera sobtada, es va trobar sola i sense cap problema econòmic; tot i així, va continuar treballant al seu propi taller de confecció fins a la edat de la jubilació. La relació amb la seva germana Emilia, sempre havia sigut molt bona i tot sovint la Joana passava uns dies amb ella a Barcelona. Altres vegades, era el matrimoni amb el seu fill Fidel els que anaven algun cap de setmana al poble.
Al agost del 98, aprofitant que el fill havia marxat uns dies de vacances a Brasil amb els seus amics, la Emilia i en Josep, van decidir passar els mateixos dies al poble en companyia de la Joana però el destí, els hi havia preparat una mala passada. Ja de camí cap el poble quan intentaven avançar un camió, aquest va perdre una de les bigues de formigó que transportava; atrapant de ple el seu cotxe on tots dos van perdre la vida al mateix moment. Aquest accident, va suposar un gran trasbals tant per la Joana com pel seu nebot Fidel. Un cop solucionats tots els problemes legals, quedaven dues persones amb els sentiments afectius més reforçats que mai però individualment, separats per la distancia i sense altres lligams familiars. Raó per la qual van decidir emprendre una nova vida de convivència plegats a la casa de Barcelona, una senyora de 83 anys i un xicot de 30.
Tot funcionava com una seda fins que passat el primer any de convivència, en Fidel cap de departament d’una important multinacional, per raons de fenyia, es va traslladar al Japó. En aquestes circumstancies de mutu acord, van decidir que mentre en Fidel romandria al estranger, la Joana aniria a una residència d’avis. Es tractava d’un indret realment bonic, envoltat de jardins per passejar, sales per veure la tele o practicar jocs de taula. Amb el seu caràcter extravertit i d’un riure fàcil, aviat va fer-se un lloc entre els avis de la residència formant al mateix temps, una parella invencible amb la Rita; una companyia d’uns 70 anys que amb el joc de la brisca, no hi havia ningú que els pugues guanyar fins i tot els monitors del casal, se’n feien creus de la seva habilitat.
La comunicació entre elles, era perfecta: si aixecava els ulls, trunfo, quan li picava l’ull esquerre, tenia un as, si ho feia amb el dret, tenia un tres, etc. Quan la Joana portava uns sis mesos a la residència, la seva amiga, va començar a canviar de caràcter, a tenir mal de cap, vòmits, no volia parlar amb ningú, fins que un bon dia els van comunicar que la Rita era morta. Tots els companys, van sentir molt la seva mort principalment la Joana que era la millor amiga que tenia dintre del casal. La autòpsia, va certificar que havia estat una mort natural sense poder donar-li un altra explicació científica. Quan ja ningú se’n recordava del fet, en Jaumet, un altre company de la Joana, va començar amb les mateixes senyals per acabar morint unes setmanes més tard.
La Joana que tenia el cap molt clar i li agradava observar tot el que passava pel seu entorn, no parava de reflexionar sobre la coincidència d’aquelles dues morts en tant poc temps de diferència. La normalitat a la residència, era absoluta i tot hom participava de les activitats que les condicions físiques particulars, els permetien. Una tarda mentre la Joana passejava amb Ricard pel jardí, aquest li va confessar que tenia mal de cap i una sensació estranya de mareig des que la infermera li havia donat una pastilla per la pressió. Aleshores, ella va començar a donar-li voltes a la possibilitat de relacionar les dues morts amb els primers indicis de la possible malaltia d’en Ricard.
La Juana, era una dona forta acostumada per la edat a enfrontar-se amb situacions compromeses però aquesta vegada no podia saber qui era el causant del seu problema ni de quina persona del entorn se’n podia refiar: al metge, el veia un cop cada setmana i no sempre era el mateix, les infermeres eren tres però com es podien prendre seriosament aquella sospita en contra d’una companya? En quan als auxiliars, la relació era més contínua i directa principalment en Jordi i la Andrea que pràcticament no es movien del seu costat assumint en moltes ocasions tasques d’animació. Referent al personal de neteja, el tracte acostumava a ser correcte però distant. Amb aquest panorama, no li quedava altra opció que explicar-li els seus temors i sospites al seu nebot que la trucava per telèfon cada cinc o sis dies; aquella setmana, encara no ho havia fet.
Habitualment després de dinar, tenia per costum de fer una migdiada no gaire llarga. Quan aquella tarda de dijous acabava d’entrar a la habitació, va sonar el telèfon i ella sabia molt ve que era en Fidel perquè ningú més la trucava. El telèfon era un Mobil en conseqüència, ningú la podia escoltar per cap centraleta i en la intimitat de la habitació, podria esplaiar-se de totes les angoixes i pensaments al voltant dels darrers successos. El nebot, es va mostrar igual de afectuós com sempre i va romandre en silenci mentre la Joana li deixava anar tot el que portava al pap des de feia massa dies.
Ell va intentar tranquil•litzar-la amb la promesa de enviar-li en un temps molt breu una persona de confiança fins i tot amb la possibilitat de canviar-la de residència si ella ho considerava oportú. Al cap d’una bona estona, la Joana més tranqui-la es va acomiadar d’en Fidel i al mateix temps que pel telèfon sonava un xiulet de desconnexió , va poder escoltar un suau “crec” de la porta cosa que li va fer sentir un calfred per tot el cos. D’una revolada, va anar a obrir-la però al passadís, no va veure a ningú; tampoc es va adonar del lleu moviment d’una persiana propera des de on la observaven dos ulls negres i brillants.
Al tornar a entrar, es va fixar amb el got aparentment de taronjada sobre la tauleta de nit; cosa inhabitual en aquella residència. Seria ella la propera víctima?