Una vida en prosa (1a part)

- Ja és tard, no? Podríem anar a dormir - vaig sentir que deia el meu xicot des de l'altre punta del sofà.
Com si no volgués fer-ho, vaig girar el cap deixant de mirar la televisió per mirar l'hora i, tot seguit, mirar-lo a ell. Era més baix que jo, encara que ara no es notava perquè estàvem estirats al sofà; tenia els cabells curtets i eren negres com la nit. La seva cara no era ni rodona ni allargada, però tampoc ovalada. Portava unes ulleres fines, també negres, que li donaven un toc intel·lectual. Em va somriure, va mirar el comandament a distància i no es va moure. Esperava que prengués alguna decisió. Em vaig estrènyer la bata i , seguidament, vaig agafar el comandament a distància per apagar la televisió.
- Sí, ja és prou tard per anar a dormir - vaig dir mentre l'agafava de la mà, l'aixecava i li feia un petó efímer als llavis.
- Jo ja tenia son de feia estona però no he volgut dir res mentre feien la desfilada d'homes en calçotets - em va dir mentre m'estrenyia la mà ben fort.
Ens vam mirar i vam somriure. Tots dos ens vam passejar per la sala d'estar mentre apagava llums, tancava finestres i porticons, i ho endreçava tot una mica. Quan anava cap a l'habitació em vaig recordar d'una cosa a fer. Vaig donar la volta de cop i vaig anar a buscar el telèfon mòbil. El vaig agafar, desbloquejar, i vaig mirar si hi havia trucades perdudes o missatges. No n'hi havia. El vaig mirar com si tingués vida pròpia i m'estigués amagant el que esperava. No va passar res. Vaig insistir. Res. Vaig fer un llarg sospir i vaig, quasi bé, llançar el mòbil a la taula.
- Per què ho fas això, sempre?- vaig sentir que em deia el meu xicot des de darrera meu.
Em vaig girar de cop.
- Fer el què? - li vaig dir fent-me el despistat.
- Això, mirar el mòbil d'aquesta manera. Com si esperessis alguna cosa. Ja fa molt d'anys que ho fas.- em va dir insistint que li expliqués quelcom més.
- Vols que t'ho expliqui?
- Sí, per què no? Mai he sabut per què.
- T'ho explicaré, però és llarg i trist, molt trist.
- La veritat és que m'interessa més la història que anar a dormir, i pel fet que sigui trist, no em preocupa, et tinc a tu.
- Encara que jo estigui, aquí, amb tu és trist - el vaig mirar i li vaig dedicar un somriure d'amor.
- Bé m'ho expliques? - va insistir.
- Sí, però al llit que aquí fa fred - vaig dir girant-me i girant-lo, ja que el tenia darrera, i portant-lo cap a la nostra habitació.
L'habitació era feta d'un estil indi. Teníem quadres de fusta amb llops udolant les llunes, encens de tot tipus de fragàncies exòtiques cremant quasi tot el dia, caçasomnis penjant per l'habitació, armaris de fusta tallats amb formes de la naturalesa. Era com ens agradava.
Em va agafar i em va ficar al llit. Jo em vaig treure la bata, la vaig tirar pel terra i em vaig posar sota la flassada. Ell va agafar uns quants coixins i va venir al llit. Tots dos ens vam quedar mirant un a l'altre. L'edat sens notava. Ell tenia per tota la cara arruguetes que li donaven un toc misteriós i, alhora un toc de savi. Li vaig agafar les mans, les tenia suaus i arrugades. Vaig estrènyer fort i ell va contestar estrenyent més fort. Quan el silenci va durar massa estona em va dir, amb to imperatiu però amistós:
- M'ho expliques?
- Sí, Des del principi?
- Des d'on faci falta.