Una venjança somniada

Sigil·losament vaig entrar per la part baixa d'aquella enorme mansió, mansió que empresonava rancors i records de la gran família Sotos, la imperial família. Aquella família l'havia teixit un compendi de mentides, que entortolligades formaven un gran secret ocult entre les cortines de vellut i les grans tapisseries de la paret. Cada espelma apagada de cada canelobre, apagava un raig de veracitat.
Ningú era despert, tot era absolut silenci i vaig desfer-me de l'abric infestat de pudor a mort i a venjança. Pujant l'escalinata, que duia a la meva estança, vaig escoltar unes passes, tan sols era la noctàmbula de la tia Txúlia, ara cridava al seu antic marit a tort i a dret, sempre que l'escoltava cridar d'aquella manera el cor se'm fonia i se'm entristia, la meva estimada tia vençuda per la por a la soledat, y vençuda en la nit per el subconscient. Cadascú te la seva debilitat, vaig pensar, i la meva era l' avia.
Ella fou com jo, amant de la vida, de l'humor i la literatura. On ella tingués un bon llibre ja feia la tarda, mentrestant les altres meuques cosien, ella s'enriquia eruditament sense fi, i així d'herència em deixà el seu amant. I ja des de petita els llibres m'envoltaven, i sense donar-los més importància vaig començar a llegir, i no fou fins al cap d'uns anys que vaig saber valorar-los.
La tia Txúlia ja sabia resguardat en la seva cambra, ara podria escodrinyar-me sense cridar l'atenció. Amb els nervis, per a no ser descoberta, vaig entrar en la cambra on es banyava la fadrina. La paret frontal no hi era a causa d'un enderrocament, gairebé ni s'alçava dos pams del terra. I la dutxa sempre mínimament encesa ja que ningú havia sigut capaç d'apagar-la, era una aixeta d'on sortia l'aigua per on volia. Vaig mullar-me les mans i sortí d'elles un rajolinet ensangonat. Encara li entraven nàusees al recordar-lo allí estirat, però s'ho havia guanyat a pols, i en pols s'havia tornat.
Ara sí, vaig arribar a la meva estança, la llum m'impactà en la retina i em costà acostumar-me, però al focalitzar la imatge vaig veure el meu immens llit sense fer, l'escriptori en desús des de feia uns mesos, ara ja havia acabat el seu últim projecte podria tornar a la seva feina.
I la va veure allà asseguda en la butaca de l'avi. Lila no era gens estulta, s'havia adonat i la somrigué cautelosament.
-Estimada germana, feina feta.- li vaig dir en un to irreplicable.
-Ha patit aquell cabró!?, digue'm que sí, perquè si no, hi torno jo!
Els seus ulls tenien una ràbia acumulada que ella individual i egoistament havia pogut desfer-se'n a ganivetades, la Lila no. Pobre Lila, hauria d'aguantar aquella ràbia neuròtica la resta dels seus dies.
-Lila, a patit com el Judes que és.
-Diràs, que era.- hem contestà somrient.
Ens varem abraçar, tant l'una com l'altre estàvem baldades, però satisfetes.
La mort de l'avia havia estat venjada, ningú no havia sabut l'assassí, nosaltres si. En tiet Eugeni. El de la bona raça li'n deien, mal parit li'n deia jo. Mesquí!, mai ens va donar un bri d'afecte per part seva, mai va donar una abraçada a l'avia quan va faltar l'avi. És més criticava l'avi fins a deixar-lo verd, després d'haver mort. Fou ell l'únic que va faltar com l'avia la nit que ella va morir, i a més el vaig veure entrar. Entrant com he entrat jo avui. Des de la meva cambra el vaig sentir, com es treia les sabates i l'abric. Traient-te les robes no trauràs pas la teva malícia, vaig pensar en aquell moment. I quan ell es disposava a creuar el rebedor. ¡Ah, amic!, no et vares adonar que era jo qui imitava la tia Txúlia pels racons de la casa mirant-te com et desfeies de la sang. Més dolor es va infantar en mi que en tu aquella nit. Dolor que ha acabat amb el teu dolor. Que ha acabat amb tu tiet Eugeni. Com tu vares acabar amb l'àvia.