Somnio mil vegades les teves paraules, ni així aconsegueixo odiar-te.

Somnio mil vegades les teves paraules,
ni així aconsegueixo odiar-te.
El teu record banyat en les llàgrimes
de la més efímera il·lusió
es converteix en nits apassionades,
en retrobades plenes de reconciliació,
o en el teu somriure.
Somriure camí de condemna
per a la meva innocència,
somriure que no aconseguiré esborrar
i que em durarà tota la vida.

Del teu carrer sempre seré una ombra errant
sense un trajecte concret,
com la teva ànima.
La teva ànima sempre volant,
va elevar-se tant
que em va perdre de vista
i sense consideració va traçar futurs camins,
caminols on ni una pedra em pertanyia,
així fou com em tragueres de la teva vida.

Vida que jo volia compartir amb tu,
tota sencera.
No és un bon regal una vida sencera?
Però no el vas saber valorar aquest preuat regal
que era el més important que tenia,
que ni tan sols em pertany
ja que vaig oblidar-la al costat de la força
i es varen quedar a les teves golfes.