Una vegada...

Vet aquí que una vegada hi havia un rei que tenia una corona plena de diamants, esmeraldes i trossos de fusta.
No creieu que això és estrany perquè hi ha una fusta molt fosca i dura que ve de l'Àfrica, el banús, i és més estimada que una joia.
Estava tallada en peces diminutes i incrustades a la corona, fent ressaltar les gemes. Aquesta corona no pesava gaire, era tant lleugera com l'aire i a més a més tenia unes perles increïbles.
Nens i nenes, homes i dones i gent gran baixaven al fons de l'aigua del mar per demanar a les ostres les seves joies estimades.
Era una gent tant bondadosa que mai es tancaven les ostres quan les seves mans s'aproximaven.
Desprès d'agafar una perla posaven un granet de sorra molt i molt petit perquè poguessin tornar a deixar el seu nàcar al seu voltant.
Aquestes perles eren: vermelles, blanques, grogues, liles, grises; clares i fosques, no tant com la fusta de l'Àfrica mil·lenària, el banús, i de molts altres colors; com l'arc de Sant Martí.
Aquest rei tenia un nas tant petit, tant petit que ningú ho veia i tothom creia que no tenia nas.
Aquest rei tenia un ulls tant petits, tant petits que la gent creia que no en tenia.
Aquest rei tenia una boca tant gran, tan gran que semblava la del Gargantua, i tothom creia que tot s'ho podia empassar; però no era així.
A aquest rei, quan mirava: les estrelles, les muntanyes, les persones, la lluna,... totes les coses, els seus ulls li creixien tant que il·luminava tot al seu voltant.
A aquest rei quan olorava les flors, els perfumi quan es constipava li creixia el nas, tant que omplia la seva carona i tothom sortia corrents cap a casa perquè estaven espantats.
Com que eren molt curiosos acabaven mirant pel forat de la xemeneia.
A aquest rei, quan menjava la seva boca s'anava fent petita, tant petita que desapareixia.
Aquest rei era molt bondadós, molt bona persona; però ningú ho sabia.
Aquest rei menjava la fruita dels arbres. Sobretot li agradava menjar unes figues màgiques que donava la figuera del mig del bosc.
Aquelles figues li feien créixer les cames i hi tenia tanta afecció que en menjava sovint i és clar les seves cames havien crescut tant que si les volem dibuixar no tenim prou espai per fer-ho.
Quan el nostre rei volia menjar el seu fruit preferit s'havia d'ajupir amb molta cura perquè la resta del seu cos era normal.
Era un home alt, com rei que era, però no gegant i els peus, els braços i les mans eren de mida normal.
El nostre rei tenia cavalls, camells i dinosaures. També un exercit amb molt de soldats, però ningú recordava haver anat a fer cap batalla.
L'exercit d'aquest regne organitzava festes i jocs florals.
Hi havia molta activitat a aquest país, però ningú suportava la presencia del seu rei. Estaven espantats i sempre sortien fugint.
Com que ningú s'atrevia a ser-hi davant d'ell, es sentia molt sol i ja començava a patir-ho.
Un dia un fullet del bosc es va adonar dels seus sentiments, de la seva tristor, i li va començar a seguir les passes.
Anava caminat darrere d'ell i s'amagava pel darrere de qualsevol matoll, arbust o arbre que hi hagués pel mig. Al cap i a la fi va voler cridar la seva atenció i li va fer un ensurt, "Buf", li va fer però com que era tant petit el rei ni es va adonar del sorollet que feia la seva veu. Així, doncs, va agafar el seu barret i el va fer caure des de dalt d'un arbre. Es va sentir un soroll molt agradable i el rei es va adonar de la seva musicalitat. Era el cascavell que porten els fullets a la punta del seu barret.
El rei va començar a cercar volent mirar però com que els seus ulls eren molt petits no veia res. Conforme anava mirant se li van anant fent més i més grans i llavors es va adonar de la presencia del fullet. Es va espantar i va caure de cul. Va quedar encongit i malfiat a terra.
El fullet va intentar aixecar-lo, però no hi havia manera, no va poder. Va reanimar al rei i va fer conversa amb ells mirant de treure-li la por. Van parlar tant que al final es van fer amics.
Com que no podien fer res va pensar anar-hi a buscar els seus amics, els nens i les nenes. Es va adreçar a la plaça del poble a la tarda quan els nens i nenes fan el berenar i hi juguen tots plegats. Els va cridar i van fer una rotllana al seu voltant. Quan els va explicar el fet es van espantar. Ho va fet amb tot un assortiment de gestos. Ja sabeu que els fullets són amics de donar tota sort d'explicacions amb una gran diversitat de sons i gestualitats.
Els nens i les nenes no volien atendre a raons. No hi anirien a fer-hi res pel monstre, és així com ho veien. El fullet no parava d'explicar lo bona persona que era. Quan els va explicar com s'havia espantat i havia caigut per l'ensurt els nens i les nenes van compadir-se d'ell i van decidir unànimement anar-hi ha ajudar.
Ho van intentar de moltes maneres però no ho van poder aconseguir. Van decidir anar-hi a buscar els seus pares i els van explicar tot, demanant-hi el seu ajut. Els pares i les mares es van esgarrifar quedant espantats, però quan els nens i les nenes van explicar com s'havia espantat el rei del fullet van riure i van perdre la por de cop.
Van anar tots plegats a intentar aixecar el rei i no ho van aconseguir.
Van quedar desesperats i sense saber com van començar a fer una rotllana al voltant del seu rei, demanant als bons esperits del bosc que ells hi ajudeixin.
Llavors va ocorre una cosa fantàstica, les fades i els fullets del bosc van sortir als plegs de tots plegats deixant caure uns pols màgics. Llavors va ocorre allò que ningú havia previst. el rei no era el rei, era una fada preciosa. Tots van quedar bocabadats de la sorpresa que van tenir.
Aquella fada havia patit l'encanteri d'una dolenta que li tenia enveja per que volia ser més bonica que ella i no ho podia resistir.