Cercador
ELS MALSONS D'EN MIQUEL
Un relat de: Labrysmoom- Compartir:
ELS MALSONS D’EN MIQUEL
Cal que obris ben bé els ulls,
quan de nit no pots dormir
i els malsons són amb tu,
si tanques els teus ulls.
Aquella nit no hi havia ningú a casa. En Miquel s’havia quedat tot sol, perquè no havia volgut sortir amb la seva colla a fer la festa de la Castanyada.
Els pares i la seva germaneta l’havien convidat a anar amb ells, però s’hi va negar, pensant que podria gaudir d’estar sol i fer el que volgués.
Va demanar una pizza i, menjant-la, va mirar pel•lícules a la televisió, fins ben tard.
Tot li va anava a cor que vols, tal com s’havia pensat. Però de tant mirar la tele les imatges de por li van quedar a dins, i quan va voler dormir li van tornar al cap amb un caos espantós.
De fet, ell creia que estava despert, però no. Era dins del somni d’un somni.
Encara que els seus ulls volien obrir-se espantant les ombres no podia i aquestes prenien formes sinistres.
Sort que la seva germaneta, quan va arribar a casa, va anar corrents a la seva habitació, per fer-li una abraçada i explicar-li com s’ho havia passat de bé, i tot el que havia viscut aquella nit de Castanyada al casal.
−Miquel!− va cridar la Nora, mentre es llençava a sobre del seu llit.
Ell va confondre la nena amb una criatura macabre, i va reaccionar fent-hi un crit d’espant.
−Ah...!
La mare, mateix, encengué el llum i tots tres es van petar de riure.
En Miquel tenia el cos enredat amb els llençols, i amb l’ensurt s’havia posat dret a un raconet del llit, a sobre el coixí, tremolant i enganxant-se el cap amb les mans.
Semblava una mòmia.
La Nora el va imitar, enredant-se al voltant del llençols dels seu llit, i van acabar la festa fent de mòmies que caminen amb els braços estirats cap al davant.
Cal que obris ben bé els ulls,
quan de nit no pots dormir
i els malsons són amb tu,
si tanques els teus ulls.
Aquella nit no hi havia ningú a casa. En Miquel s’havia quedat tot sol, perquè no havia volgut sortir amb la seva colla a fer la festa de la Castanyada.
Els pares i la seva germaneta l’havien convidat a anar amb ells, però s’hi va negar, pensant que podria gaudir d’estar sol i fer el que volgués.
Va demanar una pizza i, menjant-la, va mirar pel•lícules a la televisió, fins ben tard.
Tot li va anava a cor que vols, tal com s’havia pensat. Però de tant mirar la tele les imatges de por li van quedar a dins, i quan va voler dormir li van tornar al cap amb un caos espantós.
De fet, ell creia que estava despert, però no. Era dins del somni d’un somni.
Encara que els seus ulls volien obrir-se espantant les ombres no podia i aquestes prenien formes sinistres.
Sort que la seva germaneta, quan va arribar a casa, va anar corrents a la seva habitació, per fer-li una abraçada i explicar-li com s’ho havia passat de bé, i tot el que havia viscut aquella nit de Castanyada al casal.
−Miquel!− va cridar la Nora, mentre es llençava a sobre del seu llit.
Ell va confondre la nena amb una criatura macabre, i va reaccionar fent-hi un crit d’espant.
−Ah...!
La mare, mateix, encengué el llum i tots tres es van petar de riure.
En Miquel tenia el cos enredat amb els llençols, i amb l’ensurt s’havia posat dret a un raconet del llit, a sobre el coixí, tremolant i enganxant-se el cap amb les mans.
Semblava una mòmia.
La Nora el va imitar, enredant-se al voltant del llençols dels seu llit, i van acabar la festa fent de mòmies que caminen amb els braços estirats cap al davant.
