Una nit sense dormir

5-01-04
Una noia baixa l'escala amb molta pressa: els seus cabells rossos estan despentinats i porta la camisa mig descordada. De l'esquena li penja una motxilla de cuir marró tan atapeïda de coses que no hi cap res més. Recorren la seva cara unes poques llàgrimes silencioses. Les seves faccions, joves, reflecteixen l'amargor del que ha vist: coses que no volia veure, paraules que no volia escoltar. No és la cara d'una noia de 16, 17 o 18 anys, l'edat que deu tenir.
Se senten els seus passos fins a la porta principal i, després, el soroll d'aquesta en ser tancada violentament. Se sent la remor d'una porta que s'obre al pis de dalt, als dormitoris. Tot seguit, baixa per la mateixa escala un home gran, gras i calb, en pijama, probablement despertat pel soroll de la porta. A les mans porta un pal de fusta. De fora, ve el soroll que fa un cotxe en arrencar i allunyar-se a tota velocitat. Llavors, l'home, que havia estat caminant sigilosament, surt corrents escales avall.
No tarda gaire a pujar de nou. Té el cap vermell i sua per tot el cos. Puja les escales decidit alhora que no deixa de cridar un nom de dona: "Marta! Marta!" D'una de les habitacions surt una veu molt fineta, que fa esforços per fer-se sentir enmig de la cridòria de l'home. Diu: "Torna al llit i deixa-la dormir!". L'home gran acaba de pujar les escales i entra a l'habitació de la dona: parlen, però no se sent el que diuen. Només se senten els plors de la dona i, segons més tard, l'home parlant per telèfon.

"Corre, corre, han encès els llums!". La Marta ha entrat tot just al cotxe, un cotxe blanc, vell i brut. Al cotxe l'esperava un noi alt i prim, amb la pell molt blanca; a l'entrar-hi li ha fet un petó i ha agafat el volant decididament. Parlen poc, tots dos estan nerviosos. La jove encara plora, però ell no se n'adona o simula no adonar-se'n.
Després de dues hores de cotxe arriben a una casa vella i gran: la noia treu una clau de la butxaca del texà i obre la porta. El noi entra després carregant unes quantes bosses.

"Ja arriba la policia, ells la trobaran. Si us plau, no em deixis aquí sola", suplica la dona. Però l'home està furiós i agafa les claus del cotxe de la tauleta de nit. "Dona, no siguis pesada! He dit que la trobo i la trobo i punt! I que es prepari el noiet aquest..." La dona, sense forces per dir res més, es queda asseguda al llit esperant la policia, resant perquè el seu marit s'ho repensi i torni.

6-01-04
8:30. La policia escorcolla escrupolosament una casa de Badalona. A la porta hi ha aparcat un cotxe blanc, vell i brut. Pel que diu un dels policies, un home baixet i morè, "la parella ha passat la nit aquí, però deuen haver marxat aquest matí a primera hora, tot i que han deixat el cotxe aquí". "Probablement han utlitzat un altre vehicle o transport públic..., o tornen ells mateixos o ja no els trobarem". La policia és ràpida a tancar casos de desaparicions: hi ha tants adol·lescents que se'n van de casa....

8:45. La mare, delicada de salut, segueix a la seva habitació esperant que tots dos arribin en qualsevol moment. Sent el cotxe del seu marit entrar al garatge: no sap si vol que vingui sol o acompanyat. L'espera desitjosa de saber notícies, ningú no l'ha informat encara. Ell tarda una mica, ja no està furiós ni corre ni sua. Està trist i plora. Els seus ulls, les seves llàgrimes són iguals que les de la seva filla. Ella li fa preguntes, però només respòn amb monosíl·labs: s'estira al llit, al costat de la seva dona i l'abraça.
Ella es queda una mica més tranquil·la. El seu marit pot ser una mica violent, però fa les coses sense pensar: en el fons és un bon home i s'estima la seva filla, a pesar de totes les coses que han passat. Ella l'abraça més fort, no vol que ell se senti culpable del que ha passat aquesta nit. Li mira a la cara i pensa que té la cara d'algú que ha vist coses que no hauria volgut veure, que ha fet coses que no hauria volgut fer.