Cercador
Una nit entre els morts de la Doma
Un relat de: amherstionobilis- Compartir:
Una nit entre els morts de La Doma
Aquell mateix matí havia anat a fer unes quantes fotos a La Doma, el cementiri parroquial de La Garriga, al migdia hi havia la massa llum, el sol estava molt alt i les ombres massa contrastades, havia entrat a un mausoleu que tenia una porta reixada coberta amb una malla fina, per evitar l’entrada d’ocells i altres animals que s'hi aixopluguessin.
Les proves que vaig fer eren una mica deficient pel problema de la llum,
seria millor tornar a la tarda quan el sol s’hagués posat darrera la muntanya.
No vaig mirar l’horari d’obertura, abans de marxar, i a la tarda només faltaven vint minuts pel tancament del cementiri, tenia poc temps i havia de treballar ràpid.
Sense pensar-ho ni un moment, vaig entrar al mausoleu, la porta anava molt forta i costava de tancar-la,
A la fi i fent un gran esforç i tibant amb les dues mans la porta quedà completament tancada.
En cinc minuts vaig enllestir la feina, una de les fotografies era perfecte, la foto desitjada, la que tots volem fer una vegada a la vida. Estava content i no parava de mirar-la i remirar-la, era la millor que havia fet mai, des de feia anys.
Era hora de tornar a casa……..
Instintivament vaig acostar la mà a la maneta, però no n’hi havia cap per dins, només n’hi havia per fora….pensant-ho be, els morts no en necessitaven cap per sortir, era doncs lògic que fos així. Vaig intentar sortir fent força, però la tanca no cedia. Era una porta feta a consciència, no com les que es fan avui dia....
Era cosa de prendre una mica de paciència i esperar a què passés algú i demanar-li que obris la porta.
A la poca estona vaig sentir unes veus que s’acostaven,…estava salvat!
Au nen vine cap aquí que aviat tancaran!
Ja vinc mama!..
Doncs vine!
Espera he vist un gat ,i vull veure si es deixa agafar..
Ves en compte que no t’esgarrapi!
Un preciós gat ros va passar per davant la porta ..
Segur que m’havia oflairat perquè es va aturar just davant la porta…
Bis, bis, bis li feia i poc a poc s’anava acostant, però quan en va veure va fotre un bot i s’escapà corrents, el nen va passar per davant meu, sense adonar-se, fins que li vaig dir…
Escolta!, pots obrir-me la porta siusplau ,m’he quedat tancat…..
El xisclet de nen va ésser esfereïdor i se’n anà corrents cridant…
Mama, mama…un mort m’ha dit que li obri la porta!
Gerard….els morts no parlen!
Si,Si mama és veritat..
Vinga ensenyem on esta el mort?
No, no…mama tinc por!
Donam la mà, hi anirem junts….
No, no anem-nos-en!.
No tinguis por hi anirem poc a poc….
Sentia que s’anaven acostant i estava esperant que passessin per davant meu, per demanar-los-hi que m’obrissin….quan de cop i volta, un gat negre va passar corrents per davant meu…al seu darrera va aparèixer el gat ros i tots dos es van enganxar fent un a forta cridòria, s’estaven barallant ,fent una espècie de bola, lluitant i mossegant-se, la cridòria era esgarrifosa..
La dona es va aturar en sentir la cridòria.
Gerard val més que ens anem, t’has confós , devien ser els gats….a vegades sembla que plorin com si fossin nens.
No, mama…segur que no eren els gats…Era un senyor que estava tancat en una tomba.
Be deixem-ho córrer…estan a punt de tancar... i m'estàs fent agafar por.
Les veus cada vegada se sentien més lluny i al final del soroll dels cotxes de la carretera les va engolir…
De cop i volta vaig començar a cridar: iugoslau que algú m’obri, si us plau m’he quedat tancat i no puc sortir…
Vaig repetir-ho moltes vegades, tot maleint el meu poc cap d'haver-me deixat el mòbil al cotxe..
Per la càmera sabia l’hora i ja feia més d'una hora des de la meva arribada i segurament, ja havien tancat…
S’anava fent fosc i no trigaria gaire en fer-se de nit…de cop es va encendre una llum…tenia l’esperança que passes el vigilant..el que encenia els llums..però no va passar ningú
Les llums s’encenien automàticament en fer-se fosc.
Estava molt empipat amb mi mateix, per haver comes aquest error. I no parava de donar voltes a la manera de sortir…
Vaig regirar a les butxaques, tenia la bossa de les memòries i bateries de la càmera, la cartera amb les targetes de crèdit, un paquet de mocadors de paper i una capsa de pastilles de xiclets, sense pensar-ho gaire em vaig cruspir tres pastilles, encara em quedava més de mig paquet…
Ja s’havia fet fosc del tot.
Quan de cop vaig sentir passos, molt llunyans i el soroll d’algun cotxe.
Ara ho tenia clar algú s’estava acostant…
Escolta, Francesc….no em fa gaire gràcia venir al cementiri de nit…
No tinguis por beneita …no hi ha res més tranquil que un cementiri…
Mira noi tinc una mica de por…
Por de qui?, ..dels morts o de mi?
No ho sé…..però no estic gaire tranquil.la
Doncs jo no tinc cap por….mira com m’estic posant calent…toca, toca..
Caram no t’havia vist mai així…
És que a mi la morbositat dels cementiris em posa a cent….
No estàs gaire fi, no...
Toca,..toca i veuràs com si…
Ostres....
De cop i volta, ja no vaig sentir res més, només mogudes de roba i sorolls de cremalleres obrint-se, de tant en tant se sentia un esbufec i el soroll d’una làpida que retrunyia una mica…. Mare meva, s’ho estaven muntant sobre la tomba plana que hi havia una mica més enllà…
No sàvia que fer, si cridar o deixar-los fer…a mi també m’entrava una mica la morbositat i vaig acabar amb una forta erecció….La noia poc a poc anava cedint...
Si,….si….continua així…li deia ella..
El retrunyir de la làpida era cada vegada més seguit i continuat…
Els gemecs cada vegada més intensos..
Ai…ai … Francesc….que em ve….
Júlia a mi també…em ve..
No paris, no paris…….ai, ai…
Júlia…ho…ho….ho
Ai, Francesc…ai, ai, ai….
Curiosament vam arribar tots tres a l’hora.
Sentia ara com es tancaven les cremalleres i unes quantes xarrupades de petons….
Mira Júlia,... jo crec que això de venir al cementiri ho hauríem de fer sovint….
Per què?
És un lloc tranquil, discret i on els vius hi vénen de visita …netegen els nínxols, posen un ram de flors…resen un parenostre i se'n van…hi ha poca vida en un cementiri….
Si ja me’n he adonat i a tu , la poca vida et posa molt calent….
Saps que! ... mentre ens fumem un cigarret fem un vol entre les tombes.
Francesc això ja no em fa tanta gràcia.
De què tens por?
Mira és que he sentit moltes històries de cementiris, de gent enterrada en vida, de fantasmes…no sé que no estic gaire tranquil•la.
Va fem el vol i ens anem!
Bé però no gaire estona…
S’acostaven poc a poc , ja començava a veure les ombres… quan de cop vaig dir :
Nois, no us espanteu, si us plau obriu-me la porta!
La noia va fer un xisclet i el noi va dir : collons fotem el camp!
Ja t'ho deia, jo... corre...corre..
Vaig sentir les corredisses, i desprès el soroll d'un cotxe que marxava a tota pastilla del cementiri..
Em pensava que aquesta era la darrera oportunitat de poder sortir de la meva presó.... però, tornava a sentir unes veus que no entenia, no sé que parlaven, però no entenia res, un soroll de cremalleres i després… la fressa de dues pixarades. Cremalleres amunt, i els personatges van entrar en el meu camp de visió, portaven una escala de mà que la van deixar estintolada a la paret de l’església i un sac que van deixar a terra…es van posar a fumar, mentre anaven discutint…. Tot assenyalant la llum de l’entrada de l’església…
De cop i volta hi vaig caure eren dos lladregots de coure que volien furtar el fil elèctric…
La veritat és que no sabia que fer, si demanar -lis que m’obrissin ,espantar-los i que fotessin el camp….
Un dels dos, el mes baix va posar bé l’escala i estava comprovant com podia treure el fil de coure…. I sense pensar-ho gaire vaig carregar el flash
i en disparar, primer es van quedar com petrificats sense saber que fer, a la segona vegada es van fotre a córrer cridant com a desesperats, oblidant-se de l’escala i el sac..
A la segona fotografia es podia veure les cares de pànic de tots dos…va ésser una bona idea fer la foto. Estava content, perquè la meva reclusió havia servit per alguna cosa.
Eren les onze de la nit i ja portava més de cinc hores tancat…tenia una mica de gana i set, però no hi volia pensar-hi , per no posar-me nerviós. De tant en tant rossegava una pastilla de xiclet, però les anava dosificant per tal que em duressin fins l’endemà.
Em vaig asseure al fons del mausoleu sobre un tamboret, que deuria servir per netejar les làpides més altes, i em devia adormir una estona.
Ja de matinada fins, el crit d’una òliba em va despertar…..
Sobre la llinda de la porta de l'església i al costat d’un sant de pedra, hi havia una òliba, que mirava d’un cantó a l’altre girant el cap… de cop hi volta va fer un xisclet i es va quedar en silenci, em feia gràcia fer-li una foto i vaig acostar l’objectiu a tocar de la malla de tanca, però em vaig adonar, que hi havia un forat que em permetia fer la foto sense el destorb de la malla, estava tractant d’enfocar, quan una ombra va travessar la porta de l’església es va aturar just davant meu…. Les cames em tremolaven i no sàvia que fer…en acostar-se una mica més , un rostre amb cabells llargs i cara blanca em mirava fixament…instintivament vaig recular un parell de passes…
No tinguis por! Em va dir amb veu casi imperceptible.
Qui ets? Li vaig dir…
Soc en Joan Bacardit, soldat escudeller del rei Alfons V d’Aragó
I que hi fas aquí?
Vaig arribar per la Candelera del 1428 tornant de la conquesta de Nàpols
D’això fa quatre dies pel que veig...
Si ja fa molt temps! Massa temps!
I que vols de mi?
Vull que m'ajudis a descansar eternament...per que des del dia de la meva mort, no ha passat ningú per aquí que em mereixés cap confiança …
I jo sí!
Si, tu ets l'únic que em pots ajudar, la teva aura no menteix...
Ja em diràs com?
Vull que expliquis la meva situació a alguna persona que em pugui ajudar.
Si. I com et podem ajudar?
T'explicaré el que em va passar..
En tornar de Nàpols, el rei Alfons va voler venjar-se dels francesos, i amb l’exèrcit vam desembarcar a Marsella, durant tres dies la ciutat va ésser saquejada, i fins el quart dia, no vam aconseguir entrar a la Catedral de Sant Llàtzer i allà el rei va prendre la Vera Creu de la catedral. És una gran creu d’argent amb una dotzena de robins i una trentena de maragdes, repartits per tota la base, al creuer hi ha el reliquiari de la Vera Creu, en una finestreta de vidre voltada d’aiguamarines per un cantó i ametistes per l’altra .
Uns dies més tard ,vam embarcar de nou amb destí Barcelona però una forta tempesta va estar a punt d’enfonsar el vaixell en creuar el Cap de Creus, finalment el vaixell va embarrancar davant Castelló d'Empúries i el rei em va demanar, que continues a peu i m’emportes la creu fins a Saragossa per terra. Amb la paga que em va donar , vaig comprar una bona muntura i tres dies més tard, ja estava a Besalú i un dia després a Olot. Passant per Collsacabra tot segui vaig arribar a Vic.
A l’hostal de Vic, hi havia un cavaller de Saragossa, que em va recomanar no continuar el viatge tot sol, doncs pels voltants de Manresa hi havia molts bandolers.
En demanar-li per on era millor passar, em recomanà que féssim el viatge tot junts, la seva idea em va semblar molt adient i junts aniríem decidint la ruta més segura per on passar.
L’hostaler ens va fer el suggeriment que anéssim a La Doma on hi havia un acolliment de pelegrins i podíem passar uns dies de descans fins que les revoltes que hi havia a Manresa haguessin minvat.
Després d’un dia una mica accidentat, doncs ens havíem d’amagar tot esquivant cavallers armats que voltaven per les rodalies, vam arribar per fi a La Doma.
Ara està tot molt canviat, quan jo vaig arribar aquí, l’església era d’un a sola nau i al costat de l’església hi havia un edifici que era com un hostal. La cuina, el menjador i les comunes estaven a la planta baixa, al pis de dalt hi havia tres sales dormitoris, una pels frares, una pels homes i un altre per les dones.
Jo estava molt preocupat per la gent que hi estava allotjada, doncs eren gent d'aspecte no gaire recomanable, des d’algun cavaller, i els seus servents, a alguns frares d’altres comunitats i gent que no semblava que fos de fiar.
Els cavallers i els frares dormien en jaços de palla al dormitori respectiu i tots els altres a la cuina i a les pallisses de sobre les corts.
Tenia molta por que d'algú em robés la creu. Per aquest motiu, després d’alguns dubtes, vaig anar a veure al prior i li vaig demanar per anar a dormir en algun lloc més segur, li vaig dir que era un enviat del rei d’Aragó per portar una valuosa creu a Saragossa. El prior m’acompanyà a l’església i va obrir una porta que hi havia darrera de l’altar major, vam baixar uns quants graons, i va encendre un llum d’oli. Estàvem a la cripta de l’església, era un espai petit però segur, segons em va dir.
Em deixà una gerra d’aigua i mig pa de sègol i una llesca de formatge, va tancar la porta amb clau i em va dir que al matí m’obriria per anar a esmorzar…
Dins la cripta no hi feia ni fred ni calor, vaig apagar el llum i sobre l'únic banc de fusta que hi havia , vaig jeure fins que em vaig quedar dormit… i ja no em vaig despertar, cap a la matinada les parets i el terra van començar a trontollar…una pedra em va caure sobre el cap i llavors vaig veure una llum blanca ,volia arribar on era però mai vaig aconseguir-ho..
Des d’aquell dia, per les nits em vaig passejant pel recinte del cementiri
.. no puc travessar més enllà de les tàpies.., les vegades que ho he provat m’esmunyo com si fos una boira..i torno al que queda del meu cos.
Per aquí hi ha passat gent de tota mena…..quan van refer l’església, tenia l'esperança que excavessin la cripta i m'alliberessin d'aquest mal son...però no ho van fer. Eliminaren l'hostaleria i feren una altra nau a l'església.
Van passar anys i panys, només hi feien casaments i enterraments durant el dia, però a les nits tot era silenci.
El pitjor van ésser els tres anys de la guerra civil, aquí hi van assassinar molta gent i jo gairebé no podia fer res per ajudar-los.
Una nit vaig poder salvar a tres noies amb la col.laboració d'un parell d'òlibes, era una nit molt freda...les pobres noies estaven aterrides i quan els hi anaven a disparar un tret al cap, vaig ordenar a les òlbies que ataquessin als assassins ....la foscor i els crits dels animals van espantar-los...les noies seguien aterrides i molt més quan em van veure...per fi van reaccionar i es van amagar dins d'un nínxol obert...quan van tornar els assassins les òlibes van tornar a xisclar i en aparèixer jo, van marxar definitivament.
Les noies crec que es van salvar, doncs no les vaig veure mai més.
Des de llavors per aquí hi ha passat, lladres profanadors de tombes, parelles d'enamorats, i alguns sense sostre que venien a dormir als nínxols buits.
Fins avui no he trobat a cap persona en qui confiar....
I com saps que pots confiar en mi ?
Vaja jo n'estic completament segur...
Gràcies per la confiança!
Com ja t'he dit vull que expliquis la meva situació i a veure si algú es compadeix de mi i m'allibera d'aquest turment.
I tu creus que si jo explico tot això, hi haurà algú que em cregui?.
És clar!.
Jo no n'estic gairebé convençut, però ja em pensaré alguna cosa...Però que hauran de fer per ajudar-te?.
Molt senzill donar repòs al que queda de mi i retornar la Creu a la Catedral de Marsella.
Molt lògic però una mica complicat....bé no t'ho puc assegurar, però alguna cosa faré.
T'estaré immensament agraït....
Ara soc jo el que et demana que m'alliberis, obrem la porta..
Jo no puc, puig soc immaterial, però l' òliba segur que si.
L' òliba va fer un xisclet i amb un vol curt i silenciós es va arrapar a la maneta de la porta, però malauradament no tenia prou força per girar-la.
L'animal ho va provar un parell de vegades més, i al cap i la fi ho va deixar córrer.
I ara que?
No cal preocupar-se ara vindran els gats.
Els gats?
Si no trigaran gaire.
Uns minuts més tard van aparèixer els gats tot barallant-se , el ros és va enfilar pel reixat i amb els peus va fer girar la maneta, mentre jo empenyia cap a fora amb força,..... la porta es va obrir.
En veurem lliure vaig sentir una gran satisfacció i quan anava a agrair-li la meva alliberació en Joan Bacardit havia desaparegut...ho vaig entendre perfectament, començava a clarejar i se'n havia anat a joc.
El silenci era sepulcral, mai millor dit,... només se sentien passar alguns cotxes per la carretera.....
Vaig córrer cap a la sortida i una vegada al cotxe, d'una tirada vaig beure l'ampolla d'aigua que tenia al maleter.
Mentre anava cap a casa la solució al problema d'en Joan Bacardit em va passar pel cap, i és la que estic acabant en aquests moments, escriure tot el que m'havia passat , i així potser algun lector alliberarà al pobre Joan Bacardit.
Aquell mateix matí havia anat a fer unes quantes fotos a La Doma, el cementiri parroquial de La Garriga, al migdia hi havia la massa llum, el sol estava molt alt i les ombres massa contrastades, havia entrat a un mausoleu que tenia una porta reixada coberta amb una malla fina, per evitar l’entrada d’ocells i altres animals que s'hi aixopluguessin.
Les proves que vaig fer eren una mica deficient pel problema de la llum,
seria millor tornar a la tarda quan el sol s’hagués posat darrera la muntanya.
No vaig mirar l’horari d’obertura, abans de marxar, i a la tarda només faltaven vint minuts pel tancament del cementiri, tenia poc temps i havia de treballar ràpid.
Sense pensar-ho ni un moment, vaig entrar al mausoleu, la porta anava molt forta i costava de tancar-la,
A la fi i fent un gran esforç i tibant amb les dues mans la porta quedà completament tancada.
En cinc minuts vaig enllestir la feina, una de les fotografies era perfecte, la foto desitjada, la que tots volem fer una vegada a la vida. Estava content i no parava de mirar-la i remirar-la, era la millor que havia fet mai, des de feia anys.
Era hora de tornar a casa……..
Instintivament vaig acostar la mà a la maneta, però no n’hi havia cap per dins, només n’hi havia per fora….pensant-ho be, els morts no en necessitaven cap per sortir, era doncs lògic que fos així. Vaig intentar sortir fent força, però la tanca no cedia. Era una porta feta a consciència, no com les que es fan avui dia....
Era cosa de prendre una mica de paciència i esperar a què passés algú i demanar-li que obris la porta.
A la poca estona vaig sentir unes veus que s’acostaven,…estava salvat!
Au nen vine cap aquí que aviat tancaran!
Ja vinc mama!..
Doncs vine!
Espera he vist un gat ,i vull veure si es deixa agafar..
Ves en compte que no t’esgarrapi!
Un preciós gat ros va passar per davant la porta ..
Segur que m’havia oflairat perquè es va aturar just davant la porta…
Bis, bis, bis li feia i poc a poc s’anava acostant, però quan en va veure va fotre un bot i s’escapà corrents, el nen va passar per davant meu, sense adonar-se, fins que li vaig dir…
Escolta!, pots obrir-me la porta siusplau ,m’he quedat tancat…..
El xisclet de nen va ésser esfereïdor i se’n anà corrents cridant…
Mama, mama…un mort m’ha dit que li obri la porta!
Gerard….els morts no parlen!
Si,Si mama és veritat..
Vinga ensenyem on esta el mort?
No, no…mama tinc por!
Donam la mà, hi anirem junts….
No, no anem-nos-en!.
No tinguis por hi anirem poc a poc….
Sentia que s’anaven acostant i estava esperant que passessin per davant meu, per demanar-los-hi que m’obrissin….quan de cop i volta, un gat negre va passar corrents per davant meu…al seu darrera va aparèixer el gat ros i tots dos es van enganxar fent un a forta cridòria, s’estaven barallant ,fent una espècie de bola, lluitant i mossegant-se, la cridòria era esgarrifosa..
La dona es va aturar en sentir la cridòria.
Gerard val més que ens anem, t’has confós , devien ser els gats….a vegades sembla que plorin com si fossin nens.
No, mama…segur que no eren els gats…Era un senyor que estava tancat en una tomba.
Be deixem-ho córrer…estan a punt de tancar... i m'estàs fent agafar por.
Les veus cada vegada se sentien més lluny i al final del soroll dels cotxes de la carretera les va engolir…
De cop i volta vaig començar a cridar: iugoslau que algú m’obri, si us plau m’he quedat tancat i no puc sortir…
Vaig repetir-ho moltes vegades, tot maleint el meu poc cap d'haver-me deixat el mòbil al cotxe..
Per la càmera sabia l’hora i ja feia més d'una hora des de la meva arribada i segurament, ja havien tancat…
S’anava fent fosc i no trigaria gaire en fer-se de nit…de cop es va encendre una llum…tenia l’esperança que passes el vigilant..el que encenia els llums..però no va passar ningú
Les llums s’encenien automàticament en fer-se fosc.
Estava molt empipat amb mi mateix, per haver comes aquest error. I no parava de donar voltes a la manera de sortir…
Vaig regirar a les butxaques, tenia la bossa de les memòries i bateries de la càmera, la cartera amb les targetes de crèdit, un paquet de mocadors de paper i una capsa de pastilles de xiclets, sense pensar-ho gaire em vaig cruspir tres pastilles, encara em quedava més de mig paquet…
Ja s’havia fet fosc del tot.
Quan de cop vaig sentir passos, molt llunyans i el soroll d’algun cotxe.
Ara ho tenia clar algú s’estava acostant…
Escolta, Francesc….no em fa gaire gràcia venir al cementiri de nit…
No tinguis por beneita …no hi ha res més tranquil que un cementiri…
Mira noi tinc una mica de por…
Por de qui?, ..dels morts o de mi?
No ho sé…..però no estic gaire tranquil.la
Doncs jo no tinc cap por….mira com m’estic posant calent…toca, toca..
Caram no t’havia vist mai així…
És que a mi la morbositat dels cementiris em posa a cent….
No estàs gaire fi, no...
Toca,..toca i veuràs com si…
Ostres....
De cop i volta, ja no vaig sentir res més, només mogudes de roba i sorolls de cremalleres obrint-se, de tant en tant se sentia un esbufec i el soroll d’una làpida que retrunyia una mica…. Mare meva, s’ho estaven muntant sobre la tomba plana que hi havia una mica més enllà…
No sàvia que fer, si cridar o deixar-los fer…a mi també m’entrava una mica la morbositat i vaig acabar amb una forta erecció….La noia poc a poc anava cedint...
Si,….si….continua així…li deia ella..
El retrunyir de la làpida era cada vegada més seguit i continuat…
Els gemecs cada vegada més intensos..
Ai…ai … Francesc….que em ve….
Júlia a mi també…em ve..
No paris, no paris…….ai, ai…
Júlia…ho…ho….ho
Ai, Francesc…ai, ai, ai….
Curiosament vam arribar tots tres a l’hora.
Sentia ara com es tancaven les cremalleres i unes quantes xarrupades de petons….
Mira Júlia,... jo crec que això de venir al cementiri ho hauríem de fer sovint….
Per què?
És un lloc tranquil, discret i on els vius hi vénen de visita …netegen els nínxols, posen un ram de flors…resen un parenostre i se'n van…hi ha poca vida en un cementiri….
Si ja me’n he adonat i a tu , la poca vida et posa molt calent….
Saps que! ... mentre ens fumem un cigarret fem un vol entre les tombes.
Francesc això ja no em fa tanta gràcia.
De què tens por?
Mira és que he sentit moltes històries de cementiris, de gent enterrada en vida, de fantasmes…no sé que no estic gaire tranquil•la.
Va fem el vol i ens anem!
Bé però no gaire estona…
S’acostaven poc a poc , ja començava a veure les ombres… quan de cop vaig dir :
Nois, no us espanteu, si us plau obriu-me la porta!
La noia va fer un xisclet i el noi va dir : collons fotem el camp!
Ja t'ho deia, jo... corre...corre..
Vaig sentir les corredisses, i desprès el soroll d'un cotxe que marxava a tota pastilla del cementiri..
Em pensava que aquesta era la darrera oportunitat de poder sortir de la meva presó.... però, tornava a sentir unes veus que no entenia, no sé que parlaven, però no entenia res, un soroll de cremalleres i després… la fressa de dues pixarades. Cremalleres amunt, i els personatges van entrar en el meu camp de visió, portaven una escala de mà que la van deixar estintolada a la paret de l’església i un sac que van deixar a terra…es van posar a fumar, mentre anaven discutint…. Tot assenyalant la llum de l’entrada de l’església…
De cop i volta hi vaig caure eren dos lladregots de coure que volien furtar el fil elèctric…
La veritat és que no sabia que fer, si demanar -lis que m’obrissin ,espantar-los i que fotessin el camp….
Un dels dos, el mes baix va posar bé l’escala i estava comprovant com podia treure el fil de coure…. I sense pensar-ho gaire vaig carregar el flash
i en disparar, primer es van quedar com petrificats sense saber que fer, a la segona vegada es van fotre a córrer cridant com a desesperats, oblidant-se de l’escala i el sac..
A la segona fotografia es podia veure les cares de pànic de tots dos…va ésser una bona idea fer la foto. Estava content, perquè la meva reclusió havia servit per alguna cosa.
Eren les onze de la nit i ja portava més de cinc hores tancat…tenia una mica de gana i set, però no hi volia pensar-hi , per no posar-me nerviós. De tant en tant rossegava una pastilla de xiclet, però les anava dosificant per tal que em duressin fins l’endemà.
Em vaig asseure al fons del mausoleu sobre un tamboret, que deuria servir per netejar les làpides més altes, i em devia adormir una estona.
Ja de matinada fins, el crit d’una òliba em va despertar…..
Sobre la llinda de la porta de l'església i al costat d’un sant de pedra, hi havia una òliba, que mirava d’un cantó a l’altre girant el cap… de cop hi volta va fer un xisclet i es va quedar en silenci, em feia gràcia fer-li una foto i vaig acostar l’objectiu a tocar de la malla de tanca, però em vaig adonar, que hi havia un forat que em permetia fer la foto sense el destorb de la malla, estava tractant d’enfocar, quan una ombra va travessar la porta de l’església es va aturar just davant meu…. Les cames em tremolaven i no sàvia que fer…en acostar-se una mica més , un rostre amb cabells llargs i cara blanca em mirava fixament…instintivament vaig recular un parell de passes…
No tinguis por! Em va dir amb veu casi imperceptible.
Qui ets? Li vaig dir…
Soc en Joan Bacardit, soldat escudeller del rei Alfons V d’Aragó
I que hi fas aquí?
Vaig arribar per la Candelera del 1428 tornant de la conquesta de Nàpols
D’això fa quatre dies pel que veig...
Si ja fa molt temps! Massa temps!
I que vols de mi?
Vull que m'ajudis a descansar eternament...per que des del dia de la meva mort, no ha passat ningú per aquí que em mereixés cap confiança …
I jo sí!
Si, tu ets l'únic que em pots ajudar, la teva aura no menteix...
Ja em diràs com?
Vull que expliquis la meva situació a alguna persona que em pugui ajudar.
Si. I com et podem ajudar?
T'explicaré el que em va passar..
En tornar de Nàpols, el rei Alfons va voler venjar-se dels francesos, i amb l’exèrcit vam desembarcar a Marsella, durant tres dies la ciutat va ésser saquejada, i fins el quart dia, no vam aconseguir entrar a la Catedral de Sant Llàtzer i allà el rei va prendre la Vera Creu de la catedral. És una gran creu d’argent amb una dotzena de robins i una trentena de maragdes, repartits per tota la base, al creuer hi ha el reliquiari de la Vera Creu, en una finestreta de vidre voltada d’aiguamarines per un cantó i ametistes per l’altra .
Uns dies més tard ,vam embarcar de nou amb destí Barcelona però una forta tempesta va estar a punt d’enfonsar el vaixell en creuar el Cap de Creus, finalment el vaixell va embarrancar davant Castelló d'Empúries i el rei em va demanar, que continues a peu i m’emportes la creu fins a Saragossa per terra. Amb la paga que em va donar , vaig comprar una bona muntura i tres dies més tard, ja estava a Besalú i un dia després a Olot. Passant per Collsacabra tot segui vaig arribar a Vic.
A l’hostal de Vic, hi havia un cavaller de Saragossa, que em va recomanar no continuar el viatge tot sol, doncs pels voltants de Manresa hi havia molts bandolers.
En demanar-li per on era millor passar, em recomanà que féssim el viatge tot junts, la seva idea em va semblar molt adient i junts aniríem decidint la ruta més segura per on passar.
L’hostaler ens va fer el suggeriment que anéssim a La Doma on hi havia un acolliment de pelegrins i podíem passar uns dies de descans fins que les revoltes que hi havia a Manresa haguessin minvat.
Després d’un dia una mica accidentat, doncs ens havíem d’amagar tot esquivant cavallers armats que voltaven per les rodalies, vam arribar per fi a La Doma.
Ara està tot molt canviat, quan jo vaig arribar aquí, l’església era d’un a sola nau i al costat de l’església hi havia un edifici que era com un hostal. La cuina, el menjador i les comunes estaven a la planta baixa, al pis de dalt hi havia tres sales dormitoris, una pels frares, una pels homes i un altre per les dones.
Jo estava molt preocupat per la gent que hi estava allotjada, doncs eren gent d'aspecte no gaire recomanable, des d’algun cavaller, i els seus servents, a alguns frares d’altres comunitats i gent que no semblava que fos de fiar.
Els cavallers i els frares dormien en jaços de palla al dormitori respectiu i tots els altres a la cuina i a les pallisses de sobre les corts.
Tenia molta por que d'algú em robés la creu. Per aquest motiu, després d’alguns dubtes, vaig anar a veure al prior i li vaig demanar per anar a dormir en algun lloc més segur, li vaig dir que era un enviat del rei d’Aragó per portar una valuosa creu a Saragossa. El prior m’acompanyà a l’església i va obrir una porta que hi havia darrera de l’altar major, vam baixar uns quants graons, i va encendre un llum d’oli. Estàvem a la cripta de l’església, era un espai petit però segur, segons em va dir.
Em deixà una gerra d’aigua i mig pa de sègol i una llesca de formatge, va tancar la porta amb clau i em va dir que al matí m’obriria per anar a esmorzar…
Dins la cripta no hi feia ni fred ni calor, vaig apagar el llum i sobre l'únic banc de fusta que hi havia , vaig jeure fins que em vaig quedar dormit… i ja no em vaig despertar, cap a la matinada les parets i el terra van començar a trontollar…una pedra em va caure sobre el cap i llavors vaig veure una llum blanca ,volia arribar on era però mai vaig aconseguir-ho..
Des d’aquell dia, per les nits em vaig passejant pel recinte del cementiri
.. no puc travessar més enllà de les tàpies.., les vegades que ho he provat m’esmunyo com si fos una boira..i torno al que queda del meu cos.
Per aquí hi ha passat gent de tota mena…..quan van refer l’església, tenia l'esperança que excavessin la cripta i m'alliberessin d'aquest mal son...però no ho van fer. Eliminaren l'hostaleria i feren una altra nau a l'església.
Van passar anys i panys, només hi feien casaments i enterraments durant el dia, però a les nits tot era silenci.
El pitjor van ésser els tres anys de la guerra civil, aquí hi van assassinar molta gent i jo gairebé no podia fer res per ajudar-los.
Una nit vaig poder salvar a tres noies amb la col.laboració d'un parell d'òlibes, era una nit molt freda...les pobres noies estaven aterrides i quan els hi anaven a disparar un tret al cap, vaig ordenar a les òlbies que ataquessin als assassins ....la foscor i els crits dels animals van espantar-los...les noies seguien aterrides i molt més quan em van veure...per fi van reaccionar i es van amagar dins d'un nínxol obert...quan van tornar els assassins les òlibes van tornar a xisclar i en aparèixer jo, van marxar definitivament.
Les noies crec que es van salvar, doncs no les vaig veure mai més.
Des de llavors per aquí hi ha passat, lladres profanadors de tombes, parelles d'enamorats, i alguns sense sostre que venien a dormir als nínxols buits.
Fins avui no he trobat a cap persona en qui confiar....
I com saps que pots confiar en mi ?
Vaja jo n'estic completament segur...
Gràcies per la confiança!
Com ja t'he dit vull que expliquis la meva situació i a veure si algú es compadeix de mi i m'allibera d'aquest turment.
I tu creus que si jo explico tot això, hi haurà algú que em cregui?.
És clar!.
Jo no n'estic gairebé convençut, però ja em pensaré alguna cosa...Però que hauran de fer per ajudar-te?.
Molt senzill donar repòs al que queda de mi i retornar la Creu a la Catedral de Marsella.
Molt lògic però una mica complicat....bé no t'ho puc assegurar, però alguna cosa faré.
T'estaré immensament agraït....
Ara soc jo el que et demana que m'alliberis, obrem la porta..
Jo no puc, puig soc immaterial, però l' òliba segur que si.
L' òliba va fer un xisclet i amb un vol curt i silenciós es va arrapar a la maneta de la porta, però malauradament no tenia prou força per girar-la.
L'animal ho va provar un parell de vegades més, i al cap i la fi ho va deixar córrer.
I ara que?
No cal preocupar-se ara vindran els gats.
Els gats?
Si no trigaran gaire.
Uns minuts més tard van aparèixer els gats tot barallant-se , el ros és va enfilar pel reixat i amb els peus va fer girar la maneta, mentre jo empenyia cap a fora amb força,..... la porta es va obrir.
En veurem lliure vaig sentir una gran satisfacció i quan anava a agrair-li la meva alliberació en Joan Bacardit havia desaparegut...ho vaig entendre perfectament, començava a clarejar i se'n havia anat a joc.
El silenci era sepulcral, mai millor dit,... només se sentien passar alguns cotxes per la carretera.....
Vaig córrer cap a la sortida i una vegada al cotxe, d'una tirada vaig beure l'ampolla d'aigua que tenia al maleter.
Mentre anava cap a casa la solució al problema d'en Joan Bacardit em va passar pel cap, i és la que estic acabant en aquests moments, escriure tot el que m'havia passat , i així potser algun lector alliberarà al pobre Joan Bacardit.