la lluna i la clusia

La lluna i la clusia


Feia dies... des de que la lluna era en fase nova,... que per la nit la meva escorça va rebre un fort impacte i al llevar-se el dia vaig veure una cosa enganxifosa encastada per sota del meu brancar…… al principi no creia que fos res important a lo millor un insecte que desorientat per la poca llum va topar amb mi i hi va deixar la pell i les ales.
Va passar una setmana i en la taca marró que quedava de l'impacte en va sortir una fulla petita i brillant.. el seu verd era preciós i feia un fort contrast amb la meva escorça grisosa.
Al cap de dues setmanes la fulla seguí creixent, cada vegada era més bonica i més brillant....dies mes tard ja eren dues fulles i en cosa de mig any una branca sencera.
Tothom que passava vora meu feia comentaris semblants : mireu un arbre amb dos tipus de fulles unes grisoses i lletges i unes verdes molt brillants... precioses i amb forma de cor.
Una nit la lluna em va dir : amic meu fes-me cas i mira de trobar algú que t'esporgui aquesta branca...jo soc més vella que tu i he vist moltes vegades el que t'està passant.
Li vaig respondre : saps una cosa,aquesta nova branca fa que tothom es fixi amb mi i jo que soc lleig de mena,vull gaudir de notorietat, no estic d'acord amb el meu físic i em sento millor quan la gent em veu amb millors ulls..
T'ho diré tan sols una vegada més, mira que et treguin aquesta branca de sobre o hi deixaràs la vida...
No lluna,no el que passa es que estàs envejosa de la meva preciosa branca.
Escolta'm estàs segur que aquesta branca es teva?
No em facis riure...de qui vols que sigui?
Tu només pots tenir fulles lletges i grisoses!
No veus que no!
La lluna es va amagar darrera els núvols perquè va ploure molts dies a la nit i jo no me'n donava compte que per la meva escorça anaven baixant unes menes de cordons que m'envoltaven,s'arrapaven molt fort i m'estrenyien sense treva....
Quan el sol va brillar novament a la meva nova branca hi havia una flor de porcellana blanca i rosada, d'una gran bellesa...era la flor més maca que havia vist mai.
Tots el animals que passaven pel meu costat miraven embaladits cap amunt i feien comentaris sobre la bellesa de la flor.
Estava molt satisfet per haver arribat a ser l'admiració de tothom!
Una nit quan la lluna feia el ple, em va dir: noi no em vas fer cas i això et llevarà la vida, mira cap avall i veuràs com les arrels que t'estrenyen quan s'enfonsin a la terra
et segaran el teu flux de saba i t'ofegaran per sempre.
Que vols dir?
Que ets un arbre mort, has caigut en mans de l'assassina d'arbres : la clusia.