Una nit d'estiu

Un relat de: Jordi89

Fa poc que han començat les vacances. Ja era hora, ostres, ja tocava. Tots estàvem ja massa atabalats amb la feina diària. La calor no ens ha deixat viure ni respirar aquest darrer mes. Bé, anem al gra, no hem vingut pas aquí per parlar de feina precisament.
Com ja us he dit, som a l'estiu, un estiu que tot just acaba de començar, en una nit perfectament estiuenca. És la revetlla de Sant Joan, una festa que a en Pagès no li agrada gaire perquè diu que no suporta el soroll dels petards i els coets quan esclaten. Se sent incòmode i només té ganes de marxar d'aquell lloc quan la festa comença. Malgrat això, fa molta calor i dins la casa encara és pitjor, no s'hi pot estar. Així doncs, en Pagès no té cap més remei que sortir a fora al carrer. Fa uns quants dies que s'està allà, a la casa del poble, d'ençà que va acabar l'escola. És un poble tranquil, d'uns quants centenars d'habitants, acollidor, amb carrers petits i estrets però amb molta vida i història. L'aire és càlid i s'hi respira un ambient de festa, d'alegria i d'emocions per l'arribada del bon temps i de les vacances. Un temps, però, que no lliga amb ell.
En Pagès camina pels carrers sense esma. Se senten els petards i els coets de lluny i la gent com parla i crida i els nens com juguen i riuen feliços, però ell és aliè a tot plegat, a tot el que l'envolta, li rellisca. Els fanals dels carrers l'il·luminen prou perquè s'hi pugui veure una mica. Segueix les seves passes pels carrers. Ja no sap on para. S'adona que s'ha perdut, però li és igual, ja no li importa gens ni mica. És absent, com si no hi fos. Camina amb el cap cot i les mans ficades a les butxaques mirant cap al terra. Està pensatiu. De sobte, uns records molt bonics i dolços li vénen al cap. Es recorda que ja fa un any d'aquell viatge, d'aquella festa. Recorda en Petit, el seu company de classe durant dos anys, un company que per a ell va ser molt més que això. Una persona de la qual en poc temps se'n va enamorar perdudament i de la qual va aprendre a estimar-la des de la distància i l'anonimat. El seu cor el va triar a ell, només a ell i a ningú més, però la societat des de bon començament es va encarregar de fer-li veure que allò no podia ésser de cap de les maneres, atès que en Petit era un noi com ell. Ara ja fa un any que el va deixar de veure. L'ha vist algun cop i només hi ha pogut intercanviar unes quantes paraules i, a vegades, només l'ha vist de lluny. El troba molt a faltar tot i que hagi passat tant de temps. Hi ha vegades en què té ganes d'abraçar-lo amb totes les seves forces, quan està sol, però en Petit no hi és.
Llavors, de cop i volta, surt del laberint que formen els carrers i descobreix una esplanada, un terraplé. Des d'allà es poden veure els llums dels pobles del voltant. És preciós. Veu un banc i s'hi asseu. En Pagès està sol, no hi ha ningú més, sembla que sigui l'únic ésser viu en aquell moment. El cel és clar, molt clar, i els estels es veuen amb molta claredat. Els grills canten i el vent bufa una suau brisa. En Pagès tanca els ulls i pensa en ell, en el seu amor, l'ésser humà més gran que ha conegut mai. Per un moment li sembla que l'estan cridant, però pensa que només li ha semblat, que és fruit de la seva imaginació. Però la veu, aquella veu... Aquella veu li resulta familiar, li és coneguda, és... És la veu d'en Petit!
En Pagès no sap pas com reaccionar, si girar el cap o no, aixecar-se... En Petit, en veure que no reacciona, s'hi acosta. En Pagès està nerviós, molt nerviós. Li suen les mans, el cor li va a cent, però ha de mantenir la calma.
- Hola Pagès! Què fas aquí? Quant de temps!
- Ei, hola Petit. Doncs mira, sóc aquí, m'avorria a casa. Però no creus que t'ho hauria de preguntar jo, això?
- Aquest és el meu poble. Cada any hi vinc d'ençà que era petit.
Llavors en Petit s'asseu al costat d'en Pagès.
- Ostres, doncs no sabia que aquest també era el teu poble. Quina casualitat!
- Doncs sí. Els meus avis són d'aquí i he vingut per passar-hi uns dies i fer-los companyia, que estan molt sols.
- Ah, està bé. Jo fa poc que hi sóc, fa poc que he acabat el curs i bé, a casa m'ofegava i tenia ganes de canviar una mica d'aires. Malgrat això, jo no hi vinc cada any com tu, deu ésser per això que no hem coincidit mai.
Aleshores, en Petit el mira als ulls i s'adona que en Pagès està estrany, sembla content però alhora trist.
- Què et passa, Pagès? Et veig trist, apagat.
- Ah, no és res, no t'amoïnis.
- Sí que et passa alguna cosa, home. Mai no hem parlat massa però sé que te'n passa alguna. Au, vinga, explica-m'ho, si us plau.
- És que veuràs, a veure, com t'ho explico... No crec que t'agradi gaire saber-ho, Petit.
- Per què no, Pagès?
- Doncs perquè té a veure amb tu, saps?
- Doncs amb més raó, ho vull saber.
De sobte hi ha un silenci gelat. Se senten els grills com canten i com bufa el vent suaument. En Pagès mira en Petit. Ell també el mira. Ostres, quins ulls! Aquells ulls grans i blaus... Són els mateixos de sempre, els mateixos que temps enrere el van enamorar; els mateixos que li feien perdre el món de vista quan els mirava. Llavors, en Pagès comprèn que no pot amagar-ho més i que no pot mentir a la persona que més s'estima.
- Veuràs, Petit, quan t'ho hagi dit estic preparat per a qualsevol reacció que puguis tenir, però si us plau, no m'ho tinguis en compte.
- Tranquil, home, jo t'escolto.
Aleshores en Pagès fa el pas més important que ha fet en sa vida.
- Mira, ja fa gairebé tres anys que ens vam conèixer i bé, vam ser companys de classe durant dos anys fins l'any passat. El que et diré ara et semblarà fort, de ben segur, però és el que em va passar. Quan et vaig veure per primer cop ja em vaig fixar en tu. Però no creguis que va ser una fixació física només, sinó que emocionalment també. El que sentia i encara sento per tu no ho havia sentit mai abans, saps? No sé com dir-t'ho, des del primer moment vaig veure que no eres com la resta, que no eres un brètol, que no em molestaves ni et ficaves amb mi per qualsevol cosa... A més, eres dels pocs que em deia adéu quan acabàvem les classes, i em feies sentir tan especial... Durant aquest temps he intentant oblidar-te un milió de cops però ha estat impossible. No puc, no puc treure't de la meva ment, al contrari, penso sempre en tu i et porto sempre amb mi. És tan difícil i et trobo tant a faltar... És tan difícil. Et juro que jo, que jo...
De sobte, en Petit l'interromp. El mira i somriu.
- Prou, Pagès. No cal que continuïs, tranquil. Veuràs, la veritat és que no m'esperava tot això, saps? No sé, ha estat tan de sobte... De fet, crec que has tingut més valor que jo, Pagès. Saps? Jo també he de dir-te una cosa, però no sé com...
- El què? Si us plau, digues-m'ho. M'estàs espantant.
Tot d'un plegat, en Petit posa la seva mà a sobre de la d'en Pagès i la hi agafa amb cura. El torna a mirar amb uns ulls més preciosos que mai. Brillen a la foscor de la nit. Segueix parlant.
- Pagès, saps? Jo... Jo també t'estimo. Quan et vaig conèixer vaig començar a aprendre a valorar coses que fins aleshores no havia valorat mai. Sempre havia estat un noi superficial, saps? Sí, li donava massa importància a l'aparença i a les coses materials, però d'ençà que vas aparèixer a la meva vida em vas ensenyar, Pagès, em vas ensenyar a fixar-me més en altres coses, en les persones, i em vas fer veure que hi ha coses que no es poden comprar, simplement es tenen o no es tenen. I tu, Pagès, sempre vas ser diferent amb mi. Els altres sempre et feien la punyeta per ésser com ets, però jo mai no vaig estar d'acord amb ells. Em feia mal veure com es portaven uns quants amb tu, però vaig ser covard, perquè sabia que si et defensava m'insultarien i es pensarien coses que no són. Però saps? Sí que ho són, perdona'm. T'estimo, Pagès.
- Ostres, Petit. Déu meu, quina sorpresa. No me'n sé avenir, saps? Perdona'm si t'he ofès en algun moment o si t'he dit alguna cosa que no tocava. Ostres, t'estimo, Petit, sempre t'he estimat i no he deixat d'estimar-te ni un segon des d'aquell dia. Ara no sé què dir ni què fer, òndia...
- Tranquil, preciós. Jo sí que ho sé, una cosa que hauria d'haver fet molt abans.
En Petit s'acosta lentament cap a en Pagès, que intenta dir una cosa, però en Petit no li deixa acabar i li fa un petó als llavis. És el primer petó per als dos. Per fi en Pagès veu realitzat el seu somni, per fi es calmen les seves ganes de besar-lo, de sentir els seus llavis, d'expressar-li i donar-li tot el que sent per ell amb un petó que ho diu i ho expressa tot, un petó que fa que les paraules deixin de tenir sentit, que perdin el seu significat i que es converteixin en una cosa inútil. En Petit l'abraça per la cintura, lentament, amb compte, com si tingués por que es trenqués. En Pagès per fi el sent, el té als seus braços, la seva respiració, la seva olor, el batec del seu cor, el seu alè, el seu cos, la seva ànima, les seves ànimes que s'estimen, tot allò que sempre s'havia imaginat però que no sabia realment com era. El noi que s'estima més que la seva vida, el seu príncep...
- Ets el meu príncep, ho saps?
- I tu ets el meu rei, amor meu. Ara que sé que sents el mateix per mi no et penso deixar ni un segon, vida meva.
- No deixaria que te n'anessis, només si tu ho volguessis.
- Mai de la vida, em sents, vida meva? Mai. Ja he estat prou temps estimant-te des de lluny, i només de pensar que tu també m'estimaves, tot aquest temps que haguéssim pogut ser junts...
- No saps les ganes que tenia d'abraçar-te, Petit. Era horrible veure't cada dia, tenir-te tan a prop i ni tan sols poder-te mirar als ulls...
- Ho sé, rei meu, creu-me que ho sé prou bé. Tenia por que si t'ho deia deixaríem de parlar, i atès que ja parlàvem molt poc, tenia por de perdre't, de no poder ni tan sols acomiadar-me de tu cada tarda.

- No m'haguessis perdut pas, preciós. Jo sempre m'esperava al passadís fins que passessis per davant meu i em diguessis adéu. Era una paraula, ho sé, però amb allò jo ja era feliç, em donaves vida i força per tirar endavant, perquè tenia motius per fer-ho: tu.
- Ara en tens molts més, Pagès. Si et passés res, qualsevol cosa, no sé què faria, amor meu. Ets el que més m'estimo en aquest món i en aquest temps m'he adonat que no puc viure sense tu, per molt paradoxal que sembli.
- Per què ho dius, Petit?
- Perquè sé que deus haver patit molt, vida meva, quan no et deia res al tramvia. Sé que segurament et feia mal. Era jo, preciós, que no sabia què fer. Cada cop que et veia em venien ganes d'abraçar-te i no separar-me de tu mai més. No et deia res perquè no volia fer-me falses esperances, però ara veig com n'estava, d'equivocat.
- I tant, vida meva. Se'm trencava el cor quan et veia i no em deies res. Em preguntava per què, què havia fet de malament...
- No has fet res de malament, Pagès. M'estimes. Estimar-me, això has fet, preciós, el més bonic que han fet per mi. Ets tan maco, quin gust poder-t'ho dir, per fi...
En Pagès riu. El mira amb ulls d'enamorat, amb uns ulls que parlen sols. Uns ulls que fan entendre a en Petit que en Pagès està perdudament enamorat d'ell, com ell n'està d'en Pagès. Mentre l'abraça li acarona els cabells i li fa un petó als llavis. Un petó suau, tendre, sincer, pur.
- Vine amb mi, Petit. Tinc ganes de jeure amb tu al terra i mirar els estels.
- Jo també, preciós.
En Petit i en Pagès jauen a terra, a l'herba, l'un al costat de l'altre. S'agafen de la mà mentre contemplen els estels al cel clar. No diuen pas res, ambdós es miren als ulls i és llavors quan de debò comprenen que no poden viure l'un sense l'altre.
- Has vist quin cel, amor meu?
- Sí, vida meva. Déu n'hi do què n'és, de clar, i mira quins estels. Mai no n'havia vist tants ni de tan lluminosos.
- Segur que els estels lluen tant perquè volen il·luminar-te, preciós.
- I ara, per què, això?
- Perquè tu véns d'allà, amor meu, del cel.
- I ara, vida meva, quines coses més boniques que em dius, Pagès. Jo sóc un noi, una persona com qualsevol altre, amb virtuts i defectes, de carn i d'os, un mortal.
- Ja ho sé, amor meu. Però saps? Malgrat tot els defectes que puguis tenir, estic segur que són moltes més les virtuts que tens. Tu, vida meva, ets un àngel caigut del cel a qui he tingut la immensa sort de conèixer.
Aleshores, en Petit, instintivament, li fa un petó innocent a en Pagès a la galta i després li'n fa un altre a la boca, mentre l'abraça i recolza el seu cap damunt del seu pit.
- M'agrades, amor meu.
- Tu a mi també, príncep. Em tornes boig.
De sobte, passa un estel fugaç pel cel. És tan brillant i tan lluminós que els il·lumina la cara.
- Guaita! Un estel fugaç! Demana un desig, Pagès.
- Ja l'he demanat, rei meu.
- I què has demanat?
- Això no es pot dir, preciós, que si no els desitjos no es compleixen. Què n'ets, de murri, Petit.
- Tens raó. Jo també n'he demanat un. Suposo que hem demanat el mateix, oi?
- Vull ser tota la vida amb tu, amor meu. Compartir la meva vida amb la teva fins el darrer sospir.
- I jo, príncep.
Ja és tard, és la matinada. Els petards i els coets ja fa estona que no se senten, ni tan sols la gent ni els nens. Ja és la matinada. Ara només se senten els grills com canten. Sembla que cantin per als dos nois que s'estimen, per als dos nois enamorats que jauen a l'herba abraçats, dues ànimes que es necessiten mútuament per viure, dues ànimes enamorades.
- Ja és tard, amor meu.
- Sí, és cert. Tens son?
- Sí, una mica. I tu?
- També, Petit. Te n'adones? És la primera nit que passem plegats.
- Sí, ja ho he pensat, rei meu. Mai no he dormit amb ningú, saps? I encara menys amb un noi.
- Ni jo, amor meu. Què vols dir, que et fa cosa?
- Ni de bon tros, vida meva. Al contrari, només de pensar que passaré la nit al teu costat, del noi que estimo, se'm posa la pell de gallina d'emoció.
- Tranquil, preciós. No has de patir per res, em sents? Et tractaré el millor que pugui, Petit.
- Ho sé, rei meu. Jo també. T'estimo i vull estimar-te tota la meva vida. No t'amoïnis pels entrebancs que poguem tenir, vida meva, tu ets el més important per a mi, em sents? No penso renunciar a tu per res del món.
- Abraça'm, Petit. Et necessito.
Mentre, es besen, s'abracen, s'acaronen, es diuen tot el que senten l'un per l'altre a cau d'orella, fluixet, i després d'haver-se estimat fent el que fa tota parella que s'estima, extasiats, cansats i esgotats, en Petit i en Pagès s'adormen abraçats l'un a l'altre fins a trenc d'alba. Un nou dia els espera, una nova vida.

Comentaris

  • És...[Ofensiu]
    Carles Rebassa | 28-08-2006 | Valoració: 10

    ...com una faula clàssica, com un conte immòbil, molt ben escrit, molt, amb una tendresa inhòspita, mai no excessiva, emotiva. L'acció és l'emoció. Gràcies.

l´Autor

Jordi89

1 Relats

1 Comentaris

1093 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor