Una nit cada mil·lenni

Aquell gruat homenatge Plaent, resulta infructuós.
Plof, sentí damunt dels llençols

El seu membre flàccid m'empelegava.
Un altre terrà que li costava aterrar, densificar antulls, materialitzar desigs
M'aixecà silencio-sa, em vestí i abandonar la cambra
Del pusil·lànim


Tant dejuni incandescent
per finir amb aquell mascle poregós i insegur


Trobar a poques passes un ebri pressuc que en mirava roent
li donà el plàcet i acompanyar al cotxe
Em treié la dessuadora al moment, sense preàmbuls.
Em dessalà el cos amb la seva llengua
Em dessagnà de plaers, fluids i petons
Travessant-me arreu, quedant ben xopa

Sapotròfica com era,
deixar impol·luts i lluents els seus orificis
ja desremaligats i eixuts.
En acabar, va caure com una fura erta adormida de l'afartament

Destarotada i dessecada, amb ulls sanguinolents
vaig marxar de nou, a trenc d'alba. Aquest cop rumb a la tomba

De nou m'hauria de conformar amb al·lucinacions, astrals o virtuals

A les súcubes una nit cada mil anys ens deixen encarnar

Així en viatjar al regne de Morfeu dels mortals fem millor l'onírica imperceptible feina.
Besant i penetrant-los
a turmentats anaptòtics mascles, de passions condemnables i inconfessables.

Fins proper mil·lenni Terra