Una nit al ras

Un relat de: Lyad

Era estiu i, jo, a diferència dels altres nens, estava deprimit i ensopit, a causa que els meus pares volien anar a viure a la ciutat. Vivíem a Vallmorta, un petit poble de la Vall d'Aran, situat en una sotalada on a cantó i cantó es podien divisar els massissos més alts de la Vall.
Jo no volia marxar d'aquell poble de mala mort (que era com l'anomenava la meva mare) perquè allà hi havia crescut, fet amics i si me n'anava seria com si deixés una part dels moments més feliços de la meva vida. Això m'entristia, i molt.
Una nit d'insomni en què no podia deixar de pensar em la ciutat, vaig decidir anar a retrobar-me amb una bella amiga, la natura, la qual em feia oblidar, per uns instants, totes les meves cabòries. Vaig preparar-me la motxilla i decidí que estaria uns quants dies a sol i serena, per si els feia canviar d'idea i així jo aprofitaria per treure'm aquella imatge de Barcelona del cap.
En sortir al carrer tot el meu cos notà com una quietud ,entre tenebrosa i inhòspita, que m'abraçava. Al mirar el cosmos vegí que la nit era asserenada , es podien divisar totes les estrelles i amb la imaginació construïa les meves pròpies constel·lacions. Una lluna superba i majestuosa, que imposava el seu silenci a totes les estrelles del firmament.
Agafí la carretera que em portaria en aquell lloc on el pare hi solia anar quan estava trist.
Havia de seguir el camí i llavors enfilar-me per aquella pujada en què el pare m'ajudava sempre perquè sol no podia. Un cop a dalt es travessava un rierol. Al arribar-hi m'acomodí en un tros d'herba del prat i decidí que passaria la nit al ras.
Quan el sol ja començava a sortir, es divisà , en la distància, un conjunt de roques. En aquell instant em va venir a la memòria que no havia decidit quin dia tornaria a casa, i pensí que ningú em trobaria a faltar i que em podria estar allà tants dies com volgués. En acostar-me, decidí asseure'm sobre un esquei que sortia enmig dels altres. Allí va ser on vaig començar a qüestionar-me: ¿Per quina raó els meus pares volien anar-se'n a una ciutat com Barcelona? Caiguí en l'abim de la meva ment, mentre, un torrent de llàgrimes davallaven per les galtes rosades de la cara.
Les hores em passaren volant a dalt d'aquella pedra, assegut i meditant sobre la decisió dels pares, fins adonar-me que era l'hora de dinar, doncs el meu estómac començà a rondinar. Vaig sortir del meu posat pensatiu i decidí menjar alguna cosa per enganyar la gana.
Acabat de dinar, doní una mirada al meu voltant com moltes altres vegades ho havia fet, ja que aquell entorn em donava un sentiment de pau i tranquil·litat que afogava tots els meus problemes.
Al mig de l'esplanada vaig fixar-me en un clap d'arbres que sempre m'havien intrigat molt, perquè estaven solitaris; al seus voltants no hi havia cap mena arbust ni arbre que es pogués considerar, només herba, i aquells vuit o nou arbres allà al mig em creaven un sentiment d'ironia dins meu.
A mà esquerra un petit turó. Quan queien uns quants borralls de neu hi anava a fer el meu ninot al seu cim. Darrera aquest, en la llunyania, es podia divisar una carena.
A mà dreta, en el llit del riu, es reflexaven els singles de Cahord, els més famosos de la comarca, per les seves restes arqueològiques trobades als seus peus.
De sobte, vaig veure com una cadernera esparverada anava a caure al vell mig d'unes romegueres. M'aixequí sobresaltat i m'hi vaig acostar ràpidament. Tenia una ala totalment esgalabrada i jo li mirí d'embolicar amb un parrac que portava dins la butxaca dels pantalons que havia fet servir de tovalló.
Aquella nit estava orgullós d'haver pogut fer una bona obra.
De sobte, una tamborinada ressonà pel firmament, i es que no m'adoní que el cel s'anava cobrint de núvols. Jo, de tanta por que tenia, decidí tornar a casa i demanar perdó als meus pares, perquè estava convençut que em tocaria el rebre quan arribés. En arribar a casa em vaig trobar la meva mare a la taula de la cuina amb els braços plegats i no sé ben bé què gemegava i el meu pare la consolava. Quan em van veure tots dos em saltaren a sobre i digueren que no aniríem a viure a la ciutat. Jo em sentia malament, encara que haguessin decidit no anar a viure a la ciutat pel xantatge que els havia fet i això no m'ho vaig perdonar en tota la vida.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Lyad

Lyad

3 Relats

5 Comentaris

4039 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75