Estirats sobre la sorra

Estàvem estirats sobre una sorra de platja fina i calenta d'haver-li tocat el sol tot el dia. El tenia el meu costat.
Aquella tarda m'havia trucat al mòbil quatre cops: tres no els vaig agafar, en canvi l'últim m'atreví a agafar-lo. Em demanà per veure'ns perquè tenia alguna cosa important per explicar-me. Jo, per més traves que hi vaig posa, vaig cedir a la seva petició i quedàrem en algun lloc de la ciutat. Em digué que volia veure'm a la platja, el lloc on ens van conèixer. Allò ja em féu mala espina, però no vaig voler posar el crit el cel.
Vaig estar tot el matí pensant quina seria la qüestió que tant li preocupava i tan urgent era. Jo no podia entendre la causa de la seva preocupació i de la meva ànsia. Estava convençuda de dir-li que la nostra relació ja estava passada, que ja no estàvem fets l'un per l'altre, però ja ho havia intentat molts cops i mai no li havia pogut acabar de dir, sempre em sortia amb altres temes o solament em deia "t'estimo". Vaig pensar que avui era el dia per dir-li-ho, que ja no podia anar fingint només per demostrar que la nostra relació anava com una seda, havia de canviar o ,si no, m'acabaria perjudicant.
Les hores d'aquell matí em passaren molt a poc a poc. Pel meu cap només ressonaven possibles converses o accions que podien ser executades aquella mateixa tarda. Però alguna cosa de dins meu em deia que no ho fes i era un sentiment molt fort, que em provocava el fet de tenir por d'equivocar-me. Si m'equivocava sabia que no el tindria més, potser encara l'estimava? Aquesta idea em féu esgarrifar, em posà més dubtes dels que tenia. En aquest instant vaig decidir que tot això no podia seguir així i que li diria, no m'ho pensaria més no fos cas que en dubtes.
Per oblidar-me d'aquella tarda vaig prendre la decisió d'agafar un llibre i submergir-me em històries de delinqüents. Arribà l'hora de la veritat, faltava mitja hora per trobar-nos i jo estava molt nerviosa intentant de decidir de quina manera li ho diria. No n'hi havia cap que fos coherent pel meu gust, totes em semblaven que no definien bé el que jo sentia. Era l'hora de marxar no podia pensar més en aquest tema. Vaig agafar el cotxe i vaig fer camí a la cita.
A la platja ja no hi quedava cap banyista, semblava tot desert, menys en Joan, que m'estava esperant assegut, mirant com les onades xocaven contra les roques de l'espigó. Em vaig acostar, vaig dir-li un hola ofegat amb els meus dubtes; ell em mirà i dibuixà el seu somriure que tants cops s'havia esborrat i s'hi havien encreuat els crits.
Em vaig asseure el seu costat, m'agafà la mà i em digué a veure si em volia casar amb ell. Al mateix temps tragué una capseta de la butxaca que contenia l'anell, i em digué: "Aina, et vols casar amb mi? Ja sé que les circumstàncies no són gens favorables, però es podria tornar a arreglar tot, tal com era abans..."
Al meu cor va tornar a sorgir el sentiment anterior i com una por em va impedir dir-li que no, expressar-li que ja ni sentia res per ell.
Aquella nit em sentia malament, però vaig pensar que amb el casament tot s'arreglaria i seria com abans. Només ho podia dir el temps.