Una nació, una selecció

GOOOOOOL!!!! i la gent del bar s'ha alçat amb els punys enlaire tot bramulant com si es trobessin al front d'una guerra, "vamos E-paña, podemos!" i era només el minut trenta... dons quedava molta batalla per aguantar.
Mentre jo jeia passiu, els meus amics brindaven amb "estrelles" i em deien:"Vamos Joan brinda con nosotros", i es que a mi m'encanta el futbol, i conec els noms i qualitats de gairebé tots els jugadors de la selecció... i alguns d'ells són culés i fins i tot catalans (4 titulars en la final), i jo sóc culé fins a la medul.la, i català de soca-rel. Però no.
Francament, Espanya ha merescut més que la victòria, en tot el món el tiki-taka ha fet història, i es que fa goig veure a un equip jugar a futbol i que guanya jugant a futbol... però ni així.
Visc a un barri on se'm fa estrany escoltar algú enraonar en català... de fet, tant jo com els meus germans podríem explicar alguna anècdota no gaire agradable d'escoltar. El fet es que segurament jo era l'únic catalanoparlant que estava al bar, l'únic que en certs moments dubtava si animar a Espanya o fer mutis per no desentonar. I així m'he passat tota la Eurocopa, submergit en una mar de sentiments contradictoris. He vist tots els partits de la roja i he intentat descobrir, exempt de qualsevol prejudici (que ni de conya es pot fer), les meves reaccions en els moments claus com un fora de joc, un possible penalti o un gol... i dons... sí que algun cop "he ajudat" a Villa a empènyer la pilota (amb típic moviment inútil del propi peu) però em lamentava si entrava, em venia al cap la imatge de la bandera espanyola amb l'àguila imperial ondejant lliurement per la meva terra... i es que no només a Espanya encara hi ha gent que no tolera els nostres sentiments, sinó que dins de Catalunya hi ha gent que li agradaria cremar la senyera... això ultim em va dir un col·lega al finalitzar el partit; "si hoy hay que quemar alguna bandera, que sea la senyera".
Polèmiques al marge, s'ha d'entendre que una Eurocopa és un esdeveniment rellevant no només per al món del futbol, i que mou passions (reconec tristament la vergonya antropològica que sento al dir això), i com he dit m'apassiona el futbol, però la meva passió no la puc desbocar obertament. M'agradaria poder simpatitzar amb la selecció espanyola, i es que, en particular, no hi tinc res en contra. Només que... la meva nació no és lliure de participar. Però sí d'altres que sense Estat ho fan; Escòcia, Gal.les, Gibraltar, Irlanda del Nord, Malvines, Santa Elena, Puerto rico, Alaska, Hawaii, Tahití, Guadalupe, Guaiana Francesa, Taiwan, Hong Kong, Macau, Palestina... i es que només hi ha un impediment, la idea d'un Estat anclat en un passat turbulent, que no ens vol donar ni la llibertat de ser representats esportivament per la nostra nació, i som molta gent la que ho sentim i ho volem fermament. Cerc que un cop hi ha hagut una injustícia històrica, és molt difícil (diria utòpic) fer justícia, que tot quedi equilibrat...
En part content que hagi guanyat i en part no, és i ha de ser així.