Contradicció en si de l'entitat de Déu

Breu explicació sobre la contradicció en si de l'entitat de Déu

Aclariment: es tracta d'una argumentació en pro d'una contradicció conceptual existent en la Idea del Déu cristià que es desprèn de la Bíblia, no pas sobre la mateixa existència o no d'aquest.

Per poder proseguir amb arguments correctes sobre la inconsistència del concepte de Déu, em referiré a tal Idea com a el ser perfecte i absolut, car sinó fóra així, seria incoherent la observació que esmento a continuació.


Idea del ser perfecte i absolut: ...començaria a citar una multitud de virtuts i propietats, però em limitaré a dir que tal idea ha de gaudir de totes, considerant que l'aplicació d'allò que manca a quelcom, el millora i per tan és més excel·lent el darrer que el primer. La omnipresència, infinitud, omnipotència... totes son propietats d'uns ser absolutament perfecte.

Grans teòlegs de l'antiguitat com St. Agustí d'Hipona o St. Anslem de Canterbury, van intentar provar l'existència de Déu amb arguments logico-racionals. El més conegut és l'argument ontològic de St. Anslem que anys més tard, el filòsof René Descartes, considerat pare de l'edat Moderna, el va recopilar i demostrà la necessària existència de Déu, després de deduir que ell existia (cogito ergo sum).
Així ho exposa en seves meditacions, concretament en la tercera meditació: argument de l'existència de Déu a partir de la reflexió relativa a l'existència en nosaltres de la idea d'un ésser absolutament perfecte.
Descartes entén que la idea de substància (ex. Angel) és més perfecte que la idea de atribut (ex. taula), i la idea de efecte no pot ser superior a la de causa, i la idea del Déu cristià és substància i causa primera... doncs la idea de Déu és la més perfecta de totes, car reuneix les idees de totes les perfeccions en les que podem pensar. Segons Descartes la idea de perfecció absoluta no pot ser concebuda a partir de les nostres facultats, al ser nosaltres imperfectes, doncs l'única manera de concebre tal idea ha de ser de forma innata (ens la donat Déu), i si la existència d'un ser sols en pensament és menys perfecte, aquests ser ha d'existir, per tant Déu existeix.

La meva tesis, com ja he dit, pressuposa que la idea de Déu és la perfecció absoluta, fet que accepta i defensa tot cristià. La explicació que he fet avanç hauria d'ajudar a fer-se una idea sobre tal concepte.

Evidentment aquest argument ha sigut discutit per diversos teòrics epistemològics, advertint que hem de distingir entre la veritat d'un concepte i la realitat existencial enunciat en el concepte, que no seria prova, sinó un principi, en la que la conclusió no es deriva de les premisses.

La bíblia escrita per homes, sacerdots, profetes i demés, és la paraula de Déu, el mitjà amb el qual, a través d'una interpretació no necessariament literal, transmet la seva voluntat, moralitat i dóna sentit a la nostra existència. Aquest llibre escrit per diferents autors, està dividit en dues parts, l'antic i nou testaments, amb el naixement de Jesucrist com a separació.


Hi ha algunes cites en l'antic testament en que és fa explícit el càstig de Déu als seus infidels i pecadors.
"Per això el Senyor s'encén d'indignació contra el seu poble; el colpeix amb la seva mà.
Les muntanyes tremolen i els cadàvers de les víctimes semblen escombraries enmig dels carrers. Però, amb tot, no s'ha calmat la seva indignació, i la seva mà continua amenaçant". Isaïes 6, 25

De fet, el Déu de l'antic testament és sever amb la seva creació i no es cansa de castigar a l'home corrupte, cobdiciós, vanitós, egoista...
Aquest mateix prosseguir serà utilitzat pels cristians durant una etapa de la història amb les anomenades creuades.
Però el mateix Déu, dóna a Moisès uns principis de moralitat, els 10 manaments.
Un d'aquests diu: "no mataràs".
Per contra, i sorprenentment, el Déu del nou testament passa de castigar a perdonar misericordiosament, fins al punt en que Jesús mor a la creu amb els nostres pecats: "Senyor, perdona'ls perquè no saben el es que fan".
On abans alliçonava mostrant la seva ira, ara perdona als humans que maten al seu fill.
És coherent un canvi de moralitat en un ser perfecte?
No es tracta de la mateixa creació? Potser s'ha adonat que el mètode que emprava no era el més exemplificatiu... que res a dir sobre la seva saviesa.
La moral, els seus principis, són a priori, concebuts amb independència del nostre coneixement, context històric. L'ètica (que n'és la seva reflexió) ha d'estar enfocada als seus principis i no les causes, igualment la ciència de Newton és considerada ciència per la seva metodologia matemàtica, tot i que anys després s'ha demostrat (científicament) certs errors o in completeses en les sever teories, no deixa de ser ciència perquè els seus principis són matemàtics. Els principis són invariables i amb més raó si aquests han de ser perfectes.
I que dir sobre el infern? El càstig etern dels pecadors, no ens diuen que Déu perdona sempre? Que no vol cap mal per a tu? Es tracta simplement de voler ser perdonat? Som lliures dons per escollir el mal. I aquells que moren cremats per la lava d'un volcà, mereixen el càstig com els contemporanis de Noé? I abans de la creació, Déu era omnipotent sobre el món que no existia? Quin Déu seria més lloable, el Déu mentre tenia la creació en la seva saviesa, o el Déu creador? Si la existència d'un cos és una bona qualitat...
Bé, sobre aquestes últimes preguntes hi ha llargues discussions... Només vull fer entendre que un ser absolutament perfecte ha d'estar exempt de qualsevol canvi moral. Almenys no es pot entendre un canvi en la conducta moral d'un ser com Déu que amb motius similars abans matava i ara perdona. I Ell és la justícia.
Aquesta observació no treu a que Déu no pugui existir, car no es tracta d'un acte de raó sinó de fe.