Una mort anticipada

Un matí d'abril, d'aquells en què tot sembla que desperti i les sangs comencen de bullir, vaig voler deslligar-lo per posar-lo a prova després de lluitar-hi tot el cru hivern amb esforç i perseverància. L'havia comprat passat festes. Aquell Nadal va ser excepcional per a mi: m'havia tocat un dècim de la rifa que, de fet, era ben poca cosa i que a sobre me l'havien regalat i, és clar, com que el boca-orella corre i els amics em telefonaven per felicitar-me, i em proposaven d'anar a fer una cerveseta o un cafè, que un altre dia ja ens convidaràs a sopar, que així et veiem, que ara fa dies que no sortíem, que tu sol no te'ls gastaràs, que segur que et canvia la vida... però jo pensava que no volia que res ni ningú me la canviés, la vida, que jo era home de sobrietats ben consolidades i de principis ben arrelats.

Arrivats a un punt en què semblava que si no amollava la pela (o l'euro com es diu ara, i encara pitjor) era un garrepa, vaig decidir que el càlcul mental era, en aquell cas, d'una impotància vital i que els en donaria l'oportunitat d'exercitar-lo i, a més a més, per assegurar-me'n, que estiraria més el braç que la màniga a veure si així donaven per exhaurit i ben gastat el meu petit capital.

Els el vaig ensenyar. Quedaren estupefactes. I jo, una mica nerviós, l'anava aguantant, aguantant que no em sortís disparat, que li notava el cor accelerat; i ells, caram! que si és una delícia, que ja se sap que són molts intel·ligents i que van al seu aire, i com te'ls has gastat, i mira aquest que mai no diu res... I quan deixava anar un ronc, o feia un esbufec, o tenia set encara se n'admiraven més, i així anar fent i jo aguantant metxa que de tant voler la pau, potser me l'havia hipotecada; fins que imposant-me vaig aconseguir allò que diuen d'arrencada de cavall i parada de burro, i ja en van tenir prou i tots cap a casa, que ja era hora!

I jo que era un home de sobrietats ben consolidades i de principis ben arrelats vaig decidir que el tindria sota el meu control i que calia reeducar-li els hàbits. I com que el pati del darrere dels pisos era prou gran em vaig posar a marcar límits:

-Robert, que no t'he ensenyat res, jo? -vaig dir-li en un to de veu entre autoritari i melós, per calmar-lo.

-Oblides que jo sóc com sóc.

-Però pots millorar per al teu propi bé i per al meu.

Se'm va acostar amb les orelles caigudes i jo vaig amanyagar-lo molt discretament perquè, és clar, no era qüestió de donar-li tota la confiança, que encara quedava molt per fer.

-Començarem des d'avui mateix una dieta equilibrada: no vull ni que espeteguis, ni que vagis fluix deixant rastre, ja m'entens.

Semblava que s'estufés tot ell d'agraïment amb tants de miraments que jo li tenia perquè, de sobte, em vaig trobar enlluernat com si brillés damunt la meva cara l'espurneig dels seus ulls.

-Buscarem l'equilibri: no vull ni una actitud de passar-te el dia gratant-te la panxa, ni tampoc d'anar traient la llengua a fora.

Alçà les orelles, i amb ulls desperts em digué: -i si m'atrapen? Confesso que vaig quedar una mica sorprès d'aquest esperit competitiu, però vaig recordar-me d'allò del "sóc com sóc" i vaig prosseguir com si res, perquè al cap i a la fi havíem de salvar la pell tots dos.

-Prendràs una pastilla diària per atemperar l'agressivitat: no vull trobar-me amb l'espectacle que treguis foc pels queixals i que a la primera de canvi se te m'enganxis!

Això es veu que no li agradà, perquè tancà de cop els ulls i em deixà anar un ronc amenaçador:-sóc genuí, pobre dels mitges tintes que m'estrenyi el carrer, que me'l menjo.

-Prou! Avui no sortirem a passeig. Et quedes castigat.

Vaig tancar la porta amb nervi i el vaig deixar sol. Potser sí que la lliçó havia estat massa rotunda o massa llarga per un sol dia. Que descansés, a veure si la mania del "sóc com sóc" se li encongia.

Haig de reconèixer que jo també m'estava encongint perquè, és clar, la gent s'hi fixa i comenta i jo passejava sol, i ell tancat i jo seguint el manual i aplicant la preceptiva adient, i ell "sóc com sóc"; i jo ja començava a no dormir bé, i a esbroncar la veïna per xafardera que em posava a cent volent saber per saber, i els amics que em volien donar lliçons, que potser jo no en sabia de conduir-lo, el Robert; que no podia ser tants diners i no lluir-lo i patatim-patatam i a mi cada dia se'm feia clar més d'hora...

I com que la perseverància era el meu fort, encara vaig aguantar amb petites provatures, més o menys reeixides, el meu mètode fins que arribà aquell matí d'abril de què us parlava.

Des de darrera la porta el sentia alenar rítmicament com qui espera la concessió d'una gràcia. Quan, tot d'una, vaig obrir la porta em mirà de fit a fit i en els seus ulls vaig poder llegir el que em demanava: el desig fervent que el deixés esbravar una mica. Hi vaig accedir.

El vaig acompanyar fins als afores de la ciutat, fins allà on s'acaben les rotondes i l'asfalt es divideix i s'eixampla, i el vaig deixar gambar tot sol; durà una hora justa de rellotge perquè li sortí un competidor nat que me'l provocà fins a fer-li perdre l'oremus, i després d'una segona corba me l'etzibà contra la tanca; i diuen els qui ho van veure que amb l'explosió va quedar tan a miques que una pluja d'estrelles vermelles emergí d'entre la fumera i caigué damunt l'asfalt i només en quedaren intactes els miralls dels ulls i la goma negra de les ales, sempre ansioses de volar.

Vaig tornar capcot cap a casa, tan jove i buscar-se una mort tan segura però, al capdavall, tots dos érem de principis ben arrelats i ja se sap que amb les conviccions no s'hi juga.
Muguet