Ball robat

Me'n recordo com si fos ara. Li havia insistit tantes vegades que al final accedí, i m'hi portà. Només arribar, ja em vaig adonar que calia posar-se en situació, o de tenir algun escrúpol girar cua i marxar perquè enmig de tanta carn a la vista em seria difícil retenir-li la mirada només per a mi. Ens obrírem pas entre sofàs i butaques amb parelles còmodament repapades, amb begudes al davant; i gent dreta al passadís, amb un got a la mà. -Caram, quanta gent! Vols que seiem aquí? Tampoc podem triar massa. Ens hi asseguérem. Just al costat, teníem l'orquestra que ens martellejava les orelles i l'aire condicionat que ens immobilitzava el coll. Aguantàrem una estona. De sobte, la incomoditat es féu una mica més insuportable per a mi i una mica més planera per a ell: sortiren tres cantants a l'escenari, dues noies i un noi. I, ai quin ritme que portava la rosseta! A cada salt, els pits li saltaven i li fugien del lloc per acostar-se visiblement als costats, intencionadament escotats del seu vestit. Em vaig adonar que els ulls d'ell se n'hi anaven. Necessito despistar-lo. Quina badada asseure'ns aquí! A veure si m'esguerrarà la nit aquesta mossa. -Quina passada l'aire condicionat, oi? Em digué: -No et sento, què dius? Que tinc fred i por de constipar-me. Em posà la mà per sobre les espatlles, desplaçà una mica el seu cos cap al meu, però els seus ulls, massa distrets, no s'adonaren dels meus. Li vaig dir sense embuts i tal com raja que si s'havia quedat amb la vista enganxada a l'escenari. La inclinació de cent vuitanta graus del seu cap, ara dirigida exclusivament a mi, indicava contrarietat. Encara que el meu to, en suggerir-li un canvi de lloc, procurava ser desenfadat vaig notar una certa resignació, com qui se n'empassa una altra per no discutir. Ens alçàrem. I després d'unes quantes voltes, trobàrem un forat a prop de la barra. Demanàrem una consumició. Sé que vaig demanar una menta amb gel. Em calia animar-me si no volia esguerrar la nit. Ell prengué una cervesa. Vaig pensar que segurament quan balléssim ens passarien tots els mals. Em sembla que vaig ser jo que li vaig dir: -Sents aquesta? La ballem? Em posà les mans a la cintura i esquitllant cossos arribàrem a la pista de ball.
Tocaven una peça de l'Antonio Machin, la ballàrem agafats. Frec a frec ens movíem lentament en un cercle que ens estrenyia. No haig de pensar en la noia de l'escenari, haig de deixar que si vol la miri, per què m'hi haig de ficar? Tinc gelos, però quina bestiesa, com si pogués fer-hi res amb ella! Movíem els peus i el cos al compàs de la música de Aquellos ojos verdes i és clar jo era la protagonista de la lletra i ell un amant que m'adorava. La seva galta contra la meva, la tebior del seu alè, i el braç meu arrapat al seu coll. Tinc els ulls tancats, tot es gronxa dolçament,... Vaig sentir un petó a la galta.
Després d'algun bolero, una mica de salsa i un rock clàssic de l'Elvis, l'orquestra desaparegué per fer una pausa. Anàrem a seure. Comentàrem xafarderies, banalitats i riguérem. He ballat molt bé, l'he sentit molt a prop. M'ha acariciat mentre ballàvem. I és clar que puc estar segura que li agrado i que m'estima. Que difícil que ho faig! Però, potser ell no tenia els ulls tancats, potser es mirava la noia, i jo, ingènua, crèdula, anar rodant al compàs de la música... Tornà a sonar la melodia, ballàrem: els cossos buscaven el contacte i l'escalfor i els caps, ben junts, s'il·lusionaven en la idea de ser únics en el pensament de l'altre. Aquesta vegada, i després d'un tango, sonà un Nat King Cole que feia les delìcies dels més acaramel·lats, i ens hi delectàrem: jo, altra vegada amb els ulls tancats i el cap arrepenjat al pit d'ell; ell, agafant-me ben fort amb els seus braços, fent-me algun petó i portant el compàs. Si mira la noia, no ho vull veure,... I si la mira i em fa petons, a mi? De sobte, una mà, la seva mà, prement-me fort la cintura, i després lliscant sobre la natja dreta. Em va dir a cau d'orella: -M'agrades i m'engrapà més fort.
No podria dir quina hora era quan sortírem del local , però l'endemà al matí quan vaig obrir els ulls ja feia hores que el sol s'havia llevat , i encara tenia ressaca. En mirar el cos, plàcidament adormit d'en Joan, m'assaltà el dubte de si em convenia més fer cas de la meva raó: "has estat feliç, no en cerquis la causa"; o bé del meu instint i optar per revenjar-me a la primera de canvi sense, tampoc, cercar-ne la causa.