Una mica tard

Hi havia una vegada un nen que tenia deu anys. Tenia una família formada per un senyor que deia que era el seu pare i una senyora que deia que era la seva mare. Si entenem el concepte "pares" com a persones que han fet néixer una criatura, el nen ja feia bé d'anomenar-los així. Però si creiem que, a més a més, els pares han de mostrar estimació, comprensió i una sèrie de sentiments d'afecte, hauria d'utilitzar una altra paraula, ja que poc amor rebia. Anava a l'escola com qualsevol nen de la seva edat, però no es relacionava gaire amb ningú. A vegades parlava amb alguns companys de classe, però ni ell ni els altres mostraven gaire interès per entendre's. Així que podríem dir que estava i se sentia completament sol.
Aquest nen, lògicament, va anar creixent i quan va complir la majoria d'edat va decidir marxar de casa i independitzar-se, ja que, per estar compartint pis amb algú que no compleix amb la seva important funció, millor estar sol, que tampoc li venia de nou. Treballava en una fàbrica controlant un robot que posava les portes als cotxes, una feina rutinària i sense gaire motivació, només per anar passant els dies. Aquest treball tampoc li donà l'oportunitat de relacionar-se gaire amb ningú, tot i que això no era gaire greu per ell. Cada dia era igual, s'aixecava, anava a treballar, dinava, tornava a controlar el robot que col·locava portes als cotxes, arribava a casa, mirava la televisió mentre sopava i anava a dormir fins que el despertador li sonava l'endemà.
I així anaren passant els disset, els divuit, els dinou, els vint i els vint-i-u. Un dia del mes d'agost, avorrit d'aquella vida solitària, va decidir suïcidar-se.


Va arribar el setembre però ell no arribava a treballar. El seu cap, preocupat perquè mai havia faltat, va fer tot el possible per investigar què passava. Quan van descobrir què havia passat tothom va començar a plorar. Tothom deia que estava molt trist, que aquella pèrdua els causaria un buit molt gran en les seves vides. També hi havia qui deia que havien sigut grans amics, que era una d'aquelles persones que mai s'obliden. Fins i tot aquells que deien que li feien de pares van preocupar-se per aquest fet. Deien que estaven molt dolguts i deprimits, que el trobarien moltíssim a faltar i que mai podrien superar-ho, malgrat que des de que el noi havia marxat de casa no havien parlat més.
Així doncs, aquell pobre nen que mai ningú s'havia estimat, va començar a tenir desenes i desenes de suposats amics, familiars i coneguts que ploraven per la seva mort... Llàstima que potser fos una mica tard.